28 de septiembre de 2019
28.09.2019
Quadern de Biterna

La cova del Frare

27.09.2019 | 23:28

Mar antiga, terra vella

Passades les Festes de Moros i Cristians d'Altea (que han tingut lloc aquest últim cap de setmana), i encetada ja la tardor „ la primavera d'hivern, que en diuen els poetes„, és quan resulta més recomanable d'anar a l'Olla, al nord del poble, per admirar l'espectacle sensacional de l'eixida del sol. Un dels punts privilegiats per a fer-ho és passant Vil·la Garcia, just després del portet de l'Olla, al lloc on, segons conten, hi havia antigament la cova Frare.

Es tracta d'un espai privilegiadament obert a la part septentrional de la badia d'Altea, on visualment convergeixen tres excepcionals masses calcàries: la Illeta, el morro Toix i el penyal d'Ifac. I on, des més a més, el litoral sorprén el visitant amb un curiós fenomen geològic: una platja fòssil, en què els depòsits d'arenisques i conglomerats inclouen fòssils abundants de gasteròpodes i bivalves, i que segons sembla, té una antiguitat „és diu fàcil!„ d'uns 100.000 anys.

És precisament en aquests conglomerats de la platja fòssil on la mar va erosionar, temps enrere, una cavitat ara desapareguda „pels mateixos enderrocaments que la insistència de l'erosió hi ha provocat.

El donyet de Cap Negret

Segons refereix per partida triple Francesc Martínez i Martínez (en Folklore valencià, 1927; Llegendari valencià, 1929; i el tercer volum de Coses de la meua terra, 1947), la vella serventa de l'àvia del folklorista contava que, quan son pare anava a l'Olla, per embarcar-se en una barca de parella „pensem que ben fàcilment ens estem remuntant al segle XVIII, si parlem del pare de la vella serventa de la iaia de Francesc Martínez i Martínez (1865-1946)!„, aquell home i els seus companys mariners declaraven veure, sovint, en aquest paratge de la platja fòssil, una espècie de donyet o follet, amb l'estatura d'un xiquet de dotze anys, vestit de frare.

Aquesta criatura misteriosa i intrigant, en veure els mariners, diu que començava a pegar bots. I que allargava els braços amb els dits índexs estirats cap a ells, com si volguera punxar-los! Òbviament, quan aquesta aparició es produïa, els mariners s'espantaven, retrocedien i voltaven el paratge per dalt: més o menys, per on ara passa la carretera general.

Orígens del Frare

Aquest testimoni de la senyora Quica Borja „que és com es deia l'assistenta de l'àvia del folklorista alteà„ és perfectament congruent amb el relat popular recollit pel mateix Martínez de boca d'un altre mariner. Segons aquest, l'existència a Altea d'un convent de frares franciscans havia generat al poble una important devoció per sant Francesc d'Asís. Per això, quan un xiquet es trobava malalt o en greu perill de mort, era prou normal que els pares acudiren a encomanar-se a sant Francesc, i que li feren promesa que si el xiquet se salvava i es curava, el vestirien amb hàbits de franciscà.

Aquest va ser, precisament, el cas d'un matrimoni de mariners, que vivia davant per davant de la platja de la Roda d'Altea. El fill majoret, que tenia set o vuit anys, i era viu i rebordonit com el mateix dimoni, els va caure greument malalt de pigota. El metge el va visitar va dir que mai no havia vist un cas tan greu: que ho sentia molt, però que no hi havia remei per a aquella criatura. La mare del xiquet, desesperada, se'n va anar cametes valeu-me fins a l'altar de Sant Francesc, li va demanar que li curara el fill, i li va fer promesa que, si salvava la vida, el vestiria amb el sabut hàbit franciscà.

Al sendemà, els granets que omplien el xiquet de cap a peus „el pobre tenia tota la pell en alt, pels efectes virulents de la verola„ van començar a traure punta. I al final, per bé que la cara li'n va quedar tota marcada de clots, la criatura va poder salvar la vida. En compliment de la promesa, la mare, per tant, va vestir el seu fill amb hàbits com el dels franciscans durant un bon parell d'anys. I aquell xiquet amb la pell ratada, malcarat, malèfic i queferós „«de la pell de Barrabàs», que apunta Martínez„, va ser paradoxalment conegut per tot Altea com el Frare.

Per l'amor de Bajoan

Passats els anys, llei de vida, el xiquet va esdevenir adolescent; i l'adolescent, jove. El cas és que el Frare (que de frare només tenia el malnom), quan va entrar en edat de festejar, es va enamorar perdudament d'una joveneta de l'Olla. Es deia Bajoan „que és un nom de dona, hipocorístic d'Isabel Joan, genuí i propi d'Altea. I era bonica, llesta i graciosa com ella a soles. Però Bajoan, naturalment, no va correspondre mai l'enamorament secret del Frare. I les de calor van arribar quan, pocs mesos després, l'amor que Bajoana havia negat al Frare, va començar a florir, precisament... entre Bajoan i el germà menut del Frare, que sí que era ben guapo, i templat, i ben parlat!

Al pobre Frare la gelosia se'l rosegava per dins. La sang li cremava. Se li esclafia la melsa. I una bilis pudenta li enfosquia els pensaments. «Me la pagaran!», es deia. I callava la ràbia „els punys tancats, els ulls inflats. Fins que un dia va trobar el moment propici per a la venjança. I va alliberar la maldat i l'odi acumulats. Els dos germans havien anat a pescar amb canya a la Illeta quan, inopinadament, es va desfermar una tempesta que en dificultava el retorn a terra ferma. I en la solitud de la Illeta, el Frare va decidir atacar a traïció el seu germà. Aquest va provar de defendre's. Però en la solitud de la Illeta, entre trons i llamps, el Frare va aconseguir colpejar amb força el cap del seu germà contra el terra, de dura i tallant pedra sorrenca. «M'has mort, Caín», diu que li va dir, el germà menut al gran. I, efectivament, del cap va començar-li a brollar un doll de sang, que de seguida hi va formar un bassal.

La cova del Frare

El germà, espantat per la barbaritat que acabava de cometre, va anar a buscar el llaüt. Tanmateix, un llamp havia partit l'embarcació. Ofuscat per la por i el remordiment, el Frare es va llançar sobre el crestall d'una ona, per provar d'aprofitar-ne el corrent i arribar nadant fins a la platja de l'Olla. Però aquella mar embravida, testimoni silent del crim fratricida, va ser impietosa: se'l va engolir i, en comptes de portar-lo fins a la platja suau de l'Olla, el va estampar contra les roques de la platja fòssil contigua al Cap Negret, de manera que al sendemà, passada la tempesta, el seu cos mort va aparéixer travessat dins de la cova que l'erosió del mar hi havia soscavat. I és per això que, des d'aquell dia, aquesta cova va ser coneguda com la cova del Frare.

Asseguts a la penya

La platja fòssil de la cova del Frare és, llegendes i especificitats geològiques al marge, un bellíssim racó de món dotat amb el benefici de la meravella. «Quantes hores hem passat asseguts a la penya, mirant les ones»!, evocava Francesc Martínez i Martínez en el moment de recontar-ne la narració popular. Per això, com si del pelegrinatge a un santuari pagà de la fantasia es tractara, hem volgut vindre ara a asseure'ns sobre la vellíssima penya de platja fòssil de l'antiga cova del Frare: just al lloc on la senyora Quica Borja deia que un donyet diabòlic s'apareixia als mariners „vestit de frare, amb els braços estesos i els dits índexs disposats a punxar.

Sempiterna simfonia del mar

Hi hem vingut a l'hora exacta. Una claror suau, tèbiament ataronjada, anuncia sobre la ratlla de l'horitzó l'imminent inici de l'espectacle. No s'escolta sinó la remor de les ones, trencant amorosament „i infatigablement„ contra les roques detrítiques, amb els sorprenents conglomerats de còdols. És una mar que, si es vol veure així, torna a besar ací la mateixa platja d'ara fa cent mil anys, només que ara feta roca de platja fòssil: una mar, per tant, mil·lenàriament fidel a aquesta platja, a aquestes pedres, a aquesta vora sagrada de la Mediterrània.

Oh, l'eterna melodia del trencall de la mar! Quina perfecta cadència, sempre igual, sempre diferent: com la vida dels homes i de les dones „que sempre recomença idèntica i distinta, exacta i desigual, semblant i divergent. És, aquesta remor infinita de les ones, una simfonia sempiterna „reiterativa, canviant, asimètrica i constant„ que amera les intuïcions i els sentits de la gent que viu al país de la mar.

Amor en primera persona

Tal com ens havien explicat, l'erosió ha fet desaparéixer la cova del Frare. Però en queda el record en la memòria de les persones. I en les paraules dels llibres. A punt de nàixer un nou sol, des d'aquest punt se'n pot sentir encara l'antiga màgia. Amb el mormoleig del mar com a única i immillorable banda sonora, admirem el vol lliure i calmat d'una gavina solitària, travessant lentament el fràgil contrallum de l'horitzó. I ens ve al cap el cèlebre envit formulat per Josep Pla en El Quadern Gris: «Tema literari: dibuixar, en una ratlla i mitja, el vol d'un ocell.»

Però si difícil és dibuixar amb paraules el vol d'un ocell, ja del tot impossible resultaria descriure, fidedignament, l'espectacle del sol naixent admirat des de la cova del Frare. Ni en ratlla i mitja, ni amb milanta i mitja ratlles més. Perquè segons quines experiències vitals són personals i intransferibles. I han de ser experimentades „amb perdó„ de cos present. La literatura romàntica, eròtica o pornogràfica pot ser tan excelsa com es vulga: però coincidirem, sense massa discussió, que l'amor „el sentiment, l'experiència i el prodigi de l'amor„ ben mereix ser conjugat en primera persona. Doncs bé: talment així „inenarrable, personal i intransferible„ és l'experiència d'admirar l'eixida del sol des de la vella platgeta fòssil de la cova del Frare, al Cap Negret d'Altea.

Espectacle del sol naixent

No hi ha paraules suficients per a dibuixar els infinits matisos del cel ataronjat. Com és que va tornant-se incandescent, amb inconstant intensitat: el joc de llums que anuncia i assenyala el punt exacte per on emergirà el dia, el gradient de negres, grisos, taronges, rojos, grocs i blancs; el sol que, com una bola de foc „perquè és una bola de foc!„, comença a mostrar-se sobre la ratlla de l'horitzó; l'increment gradual de la llum a mesura que el sol va traient cap; la tímida dansa de reflexos que, a poc a poc, comença a traçar un camí, a flor d'aigua, entre el sol i nosaltres; i el moment en què, per fi, el sol acaba enlairant-se, màgicament, amb el cercle ple i complet, levitant lliurement per damunt del llit de la mar: espectacular victòria final dels grocs i dels blancs sobre els grisos, els rojos i els fràgils matisos ataronjats.

Tampoc avui no ha fallat el sol, puntual a la cita: un nou dia ens és dat! I completada l'emergència del sol, sencer, des de dins de la mar, venen ganes d'aplaudir-ne conscienciosament el bell prodigi, tal com diuen que feien en les festes modernistes de Sitges, en què l'eixida el sol era programada com un espectacle teatral més. Aplaudir, sí. Aplaudir a mans plenes: perquè a Altea, el sol que naix de dins la mar sembla que hi torne només pel goig de tornar a emmirallar-se en la meravella de l'aigua encalmada de la badia, amb la vella i sàvia complicitat de la Illeta, el morro Toix i el penyal d'Ifac domèsticament alineats per a donar-li'n la benvinguda, i amb la força tel·lúrica d'aquesta platja fòssil, cent mil anys antiga, que sembla conjurar-lo, dia rere dia, perquè mai no hi falle a la cita.

Omphalos de vida

Que no? Feu-ne la prova. Veniu a l'Olla. Admireu-ne l'eixida. I ens en confirmareu la sospita: sentireu que aquesta badia, la badia d'Altea, és l' omphalos „centre o melic„de la terra que atrau el sol perquè hi torne, cada dia. I que si un dia, per una fatal raó, aquest lloc potser en perdia la màgia, el món sencer quedaria a fosques: sense sol, sense llum, sense foc; sense dia ni vida.

Antoni Gaudi a Vil·la Garcia: un pessic de fantasia

Entre la cala del Soio i la cova del Frare hi ha una edificació distingida, elegant i sumptuosa, que crida l'atenció. És Vil·la Garcia. Construïda a finals del segle XIX amb un estil eclèctic classicista, va tindre com a primers propietaris els cantants d'òpera Emili Sagi Barba i Lluïsa Vela. Doncs bé: aquesta casa, exponent privilegiat d'una primerenca i elitista forma del turisme (el de l'alta burgesia que hi venia a passar temporades de descans i oci), conserva a la terrassa una discreta i saborosa mostra de la fantasia d'Antoni Gaudí, per tal com, al genial arquitecte barceloní, amic personal de la família Sagi Vela, ha estat atribuït el disseny inicial dels plafons ceràmics de la terrassa.

L'historiador alteà Jaume A. Martínez descriu en el seu llibre Altea, pedra a pedra (2015): «El frontis inferior que tanca la terrassa es va decorar amb diferents plafons ceràmics repetits, amb un fruiter central vorejat per dos dracs sobre volutes florals. Aquests motius decoratius [atribuïts a Gaudí] es repeteixen als balustres i al pom de l'escala interior.»

Cap Negret i l'origen del món

La partida de Cap Negret pren nom d'un curiós accident geològic que se situa pocs metres al sud de la platja fòssil de la cova del Frare, passada Vil·la Garcia, a l'extrem meridional de la cala del Soio: un breu acumulació de roca volcànica, fosca, endinsada en el mar. Segons el geòleg Alfonso Yébenes, divulgador i protector d'aquest espai (juntament amb el biòleg Joan Piera), les roques del Cap Negret corresponen al coll d'un antic volcà submarí que va entrar en erupció fa uns 220 milions d'anys, quan la terra encara esta formada per un únic gran continent, anomenat Pangea. En aquell moment va començar a produir-se un gran trencament tectònic, que és el que conduirà a la formació dels continents actuals. També durant aquest procés les plaques euroasiàtica i africana van tancar una porció de l'antiga mar de Thetys, i es va formar la mar Mediterrània. Les negres pedres volcàniques del cap Negret d'Altea poden ser considerades, per tant, com un testimoni silent de l'origen del món „i de la mar Mediterrània.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook