L'anell de l'amor

Tornem a l'Olivera Grossa. Convé fer-ho de tant en tant. Perquè l'Olivera Grossa és, amb diferència, l'arbre més vell, imponent i respectable que hem conegut mai. Conduïm fins a l'Ermita, que és un bell i suggeridor llogaret de la Vila. Eixim del veïnat pel costat de la Creu de Pedra. Travessem el vial de la CV-770, que connecta la Vila amb el peatge de l'autopista (i que després continua per la carretera d'Orxeta i Sella, i pel port de Tudons, fins a Alcoleja i Benasau, i la carretera d'Alcoi), i enfilem el camí de la partida de les Jovades, que discorre paral·lel a la via. Però n'equivoquem el sentit.

Encara no hem avançat una cinquantena de metres, cap al sud, que trobem tres dones que es veu que han eixit a caminar. Van distretes, rient i xarrant. No confien que puga passar cap cotxe i ocupen tot l'ample del camí. Com que ens barren el pas, hem de parar el nostre Audi gris darrere d'elles. No gosem tocar el clàxon, per no d'espantar-les. I quan per fi s'adonen de la nostra presència just darrere d'elles, la que anava més al mig del camí fa un bot d'esglai, i ens recrimina l'ensurt amb un gest emfàtic. Provem de respondre amb un somriure conciliador. I li oferim els braços estesos volent dir: «No podíem sinó esperar que s'apartaren per poder passar.»

Fem un canvi de sentit a l'entrador que hi ha una mica abans del petitíssim túnel que travessa la N-332 per baix, i tornem pel mateix camí, ara amb la direcció correcta, cap al nord. No podem evitar trobar-nos novament, aquesta volta de cara, les tres senyores que passegen.

-Bon dia i salut! Vostés perdonen si adés els hem espantat sense voler... -saludem.

-Veritat que sí! -contesta la senyora del bot, amb veu admonitòria.

-Però no podíem fer res. Hem parat. I hem esperat, sense pitar, per no espantar-les més encara... -ens justifiquem, entre somriures-. Per cert: anem bé per ací per a arribar a l'Olivera Grossa, no?

-Sí, sí, sí... Tot recte, per ací, la trobareu de seguida. Cosa de dos-cents metres, pel mateix camí -contesta, de seguida, una de les tres dones.

-Mira, toca! L'Olivera Grossa busqueu? Si és de la meua família! Bé... Era de ma auelo. I ara és d'un tio meu, que li va tocar quan van partir... „explica la senyora del bot, que ha canviat definitivament el to admonitori pel de l'amabilitat i la il·lusió-. Diuen que és mil·lenària! Que té més de mil anys, l'Olivera Grossa!

Camí del Peix

-Antigament, este era el camí general: el camí d'Alcoi „continua explicant la dona„. I per ací portaven el peix de la Vila a Alcoi. Els arriers, quan agarraven el peix se n'anaven a Alcoi. I es feien tractes i negocis. I al sendemà parlaven: «A vore, on quedarem?» « Pos a l'Olivera Grossa!» I diu que allí a l'Olivera s'han fet molts contrates. Es donaven la mà i això quedava com si hagueren anat a un jutjat!

-I... Què volia dir-los? De la història de l'anell, també n'han sentit parlar? Que diu que hi ha un anell dins de...

-Sí... Jo ho he sentit. Però no ho sé molt bé. Li ho he sentit contar a una altra dona. Que l'anell... Ella sí que ho sap i ho conta ben contat, però jo no me'n recorde. Un altre dia que quedem jo li ho puc preguntar.

-No sé si podrem coincidir „sospesem, encara des de l'interior del cotxe„, però... Bo! Que disfruten del passeig! Salut!

Marisa Llorca

Admirem l'Olivera una volta més -la mà instintivament descansada sobre la soca rugosa, l'olor entranyable de la terra humida, la fantasia infinita de les branques, les fulles, les olivetes; els nucs, els bonys i els forats del tronc... Però tornem a casa. I al sendemà de matí, que sembla que vol ploure tota la pluja del món com si no hi haguera demà, teclegem el mòbil, obtenim la resposta desitjada i marquem el número de telèfon que ens acaben de facilitar per Messenger. Sensació d'estranyesa, car no tots els dies telefonem a algú de qui no sabem res fa més de vint anys.

-Hola! Bon dia i salut.... Marisa Llorca Cameo?

-Hola! Sí, soc jo...

N'hem aconseguit el contacte en Facebook. També el de Basili Adrover: una altra de les quatre persones que signaven un treball acadèmic del curs 1998-1999, a l'antiga Escola Universitària de Formació del Professorat de la Universitat d'Alacant. «L'Olivera Grossa», es titulava aquell treball. I es referia, per descomptat, a l'Olivera Grossa de la Vila „i al fascinant imaginari que ha generat aquest arbre vell, imponent, institucional.

-Fa vint anys, eh? Mira... És que estàvem revisant un treball antic, conservat a l'Arxiu de Folklore de la Universitat, teu i de tres companys més. Es veu que eren treballs en equip. El firmen també Basili Adrover...

-És el meu home!

-Mira! N'hi has coca! Com són les coses: ara mateix li acabe d'escriure, també a ell!

-Has vist? „riu la veu de Marisa.

-També hi consten els noms de Patrícia Juan Calvo i M. José Novella Mas.

-Sí... Eren unes xiques de Benidorm.

-Xe, que curiós. De manera que Basili i tu vau acabar fent amistat...

-Vaja que sí! -riu.

-Mira... És que ens interessa molt la història que vau recollir en el treball aquell vostre, sobre l'Olivera Grossa. I ara que tot ja ha prescrit, volíem aclarir si la història aquella la vau inventar. O si és veritat que s'explicava, tradicionalment, entre la gent de la Vila. No sé si te'n recordes: anava d'una jove que havia perdut un anell, i va conéixer un xicot morisc, i es van enamorar...

-És una història que es conta, sí -confirma Marisa.

-Però és una història que és veritat?

-És veritat. És veritat, sí... És veritat que es conta, vull dir! -aclareix i riu.

-I recordeu qui va ser qui us la va contar, quan vau fer el treball? -continuem indagant.

-Jo no me la sé bé. Però el meu home igual sí... És que l'Olivera Grossa és de la família de la meua sogra.

-Mira, n'hi has!

-Està dins de la finca de la seua família. I ella viu allí a l'Ermita. I se sap totes les històries. Però... Espereu un segon, que està el meu home: ell igual sí que se'n recorda...

-Ah! Caram!

Basili Adrover

Basili es posa al telèfon. També ell saluda amb afabilitat i confiança: una confiança que demostra que, segons com, vint anys poden no ser res en l'esperit d'una persona.

-Hola. Sóc Basili...

-Xe! Quin cas. Va i resulta que Marisa i tu sou parella...

-Sí... Érem nóvios ja en aquell temps d'estudiants.

-Però fa vint anys!

-Vint-i-quatre: vint-i-quatre anys fa, ja, que estem junts. Mira, escolta... L'Olivera Grossa és de la meua família. I hi ha moltíssimes històries. I una d'elles és eixa... La del moret i la cristianeta que s'enamoren, i es veuen d'amagat allí. I tot allò de l'anell. Però si voleu que l'escriga bé, sencera, li pregunte a ma mare: que ma mare l'ha de saber segur!

-No... Si escrita sencera la tenim. Que està ací, en el treball vostre del curs 1998-1999, que encara conservem. La cosa era comprovar si era de tradició oral, o si va ser una invenció vostra...

-És de tradició oral. Totalment!

-Genial! I podríem parlar amb ta mare, que ens la contara ella?

-Clar que sí. A la vesprada mire si puc parlar amb ella. El dia que vulgueu quedem i anem allí a l'Olivera, que és del tio de ma mare...

-Del tio de ta mare? Eh... D'acord. Parla amb ella i mirem de quedar. Per cert: al final treballeu de mestres, Marisa i tu? O com vau quedar?

-Sí: els dos som mestres. Jo ara me n'he passat d'infantil a primària, per problemes d'esquena. Però sí: vam aprovar els dos l'oposició...

-Xe! Va anar bé la cosa, per tant?

-Tot de categoria! -confirma Basili, satisfet.

-Que guai! -celebrem.

-I vosaltres? -s'interessa ell, amb recíproca cortesia.

-Cada dia més joves: t'ho pots pensar! Això sí: sense parar de remar... I divertint-nos!

-Això és bon senyal -riu-. Vinga. Parle jo amb ma mare i te'n dic alguna cosa

Misteri irresolt

Pengem. I mitja hora més tard sona el telèfon:

-Sóc Basili. He parlat amb ma mare. I resulta que diu que ella no m'ho va contar. No sé, per tant, qui m'ho va contar. Clar: després de vint anys! Però jo ho he sentit contar moltes voltes. Vull dir: que moltes persones ho han corroborat. No s'ho va inventar algú! Certa és, però ma mare no me la va contar... Per cert: que m'ha dit que ahir, passejant amb la seua germana i una altra amiga, va parar un cotxe gris i els van preguntar precisament per la història de l'anell...

La llegenda de l'anell

La llegenda recollida al seu dia per Marisa Llorca, Basili Adrover, Patrícia Juan i M. José Novella conta que el senyor d'Orxeta va voler baixar a la Vila, un estiu, i va parar amb tot el seu seguici a descansar a l'Olivera Grossa. Quan unes hores més tard la comitiva arribava a la platja, una de les donzelles es va adonar que havia perdut un anell de pedres precioses que portava. I va sospitar que potser l'havia perdut a l'Olivera Grossa, quan havien parat.

Quan tornen a l'Olivera Grossa per mirar de recuperar l'anell, de seguida reconeixen el jove morisc que viu a la torre pròxima: alguns testimonis l'havien vist apropar-se estranyament a la donzella, al matí, durant la parada. Quan l'interroguen, aquell jove diu que no en sap res, de l'anell perdut. Tanmateix, la desesperada donzella, d'amagat, intenta negociar amb ell per recuperar la joia. Però... L'única joia que aquella jove hi aconseguiria -ai!- era la joia de viure, i d'enriolar-se, i d'il·lusionar-se; la joia de la pell tèbia, la respiració entretallada i el cor accelerat. És a dir: la rara i preciosa joia de l'amor. Perquè sembla que allò estava escrit en el llibre del destí: es van enamorar, ell d'ella, i ella d'ell.

Però clar: tots els prejudicis absurds van recaure de seguida sobre la jove parella. I van pagar la gosadia de l'amor rebel amb el doble castic del desterrament i la pèrdua dels privilegis familiars. Però què importava això, si els era propícia la força de l'amor? Res ni ningú no podia enfosquir la determinació dels dos cors joves, plenament enamorats!

Set anys de felicitat diuen que va viure la parella en l'exili forçat. Però quan finalment van poder tornar, de seguida van anar a l'Olivera Grossa, per seure i recolzar els caps, agraïdament, sobre la soca de la vella olivera que els havia propiciat tan feliç coneixença. Ella s'emmirallava en els ulls d'ell, i ell en els d'ella. Però... En un moment de silenci es va sentir el so d'un objecte metàl·lic, caient per l'interior de l'infladíssim ventre del tronc. «Dring!» Ella va preguntar: «Què és això? No ho has sentit?» I ell va contestar, fent-se el distret: «No sé... No: no he sentit res, jo».

Mentia. Era l'anell. L'anell d'ella que ell havia llançat per un forat de la centenària i misteriosa soca: l'anell que set anys abans havia efectivament furtat, però no per cap interés material, sinó per l'oportunitat que sabia que li propiciaria, de conéixer aquella jove cristiana, tan rebonica, que li havia guanyat el cor. I diuen que aquell anell, infal·lible talismà de l'amor, es troba encara entre els plecs llenyosos de l'olivera. I que qui vulga hi pot anar a buscar-lo...

Temple de l'amor

«Els arbres són les catedrals de la botànica», vam sentir dir, una volta, en vida, a l'enyorat biòleg, etnobotànic i amic Joan Pellicer. I tenia raó. Fet i fet, l'Olivera Grossa de la Vila no és sinó un gran temple: de la natura, de la fantasia i de l'honor. I també de l'amor. Potser per això l'atzar ha volgut que coincidim amb la mare de Basili Adrover -i sogra de Marisa Llorca-, al camí de les Jovades, just la vespra de reprendre'n el contacte amb ells. Perquè, ben mirat, Basili i Marisa potser són la demostració que l'anell de l'amor existeix. Que és veritat. I que es troba a l'Olivera Grossa. No importa si físicament, al fons d'un dels forats de la soca; o simbòlicament, en l'imaginari que l'arbre ha estat capaç d'inspirar: importa que „infal·lible talismà„ un dia el van agafar, el van escriure i en van estimar la màgia i la fantasia. I que ara, vint anys i dues filles després, continuen junts, festejant la felicitat a l'ombra d'aquesta gran catedral de la botànica que és l'Olivera Grossa: l'arbre més vell, imponent i respectable que hem conegut mai.