El rescat del Crist d'Altea

Demà diumenge, a les 17.30 h, a la platja de la Roda d'Altea, el grup de teatre Pla i Revés farà la vint-i-cinquena escenificació de l'arribada de la imatge del Crist del Sagrari a la badia d'Altea. Es tracta de la teatralització d'una antiga i arrelada tradició: la del rescat del Crist en terres d'Àfrica, a càrrec del mariner Ronda, en un temps remot en què els «moros i cristians» eren, més que no un pretext per a fer festa, una realitat palpable: una eventualitat, un conflicte, un perill, una amenaça... I també un importantíssim negoci en què la pirateria i el corsarisme „els saquejos, els robatoris, les violacions, els segrests i les reclamacions de rescats„ formaven part de la quotidianitat: a la costa valenciana, sí; però també a la costa de fora, que és com sembla que denominaven els nostres mariners el litoral d'Alger i d'Orà.

Festes

El Crist del Sagrari és, sens dubte, la imatge de major devoció a Altea. En honor al Crist del Sagrari són, precisament, les Festes Majors de la població. Tradicionalment, fins al 1978, se celebraven a primers de febrer, el diumenge anterior a Carnestoltes „el Diumenge de Sexagèsima„, però ara, reconvertides en espectaculars Festes de Moros i Cristians, són el quart diumenge de setembre (del 20 al 24 de setembre, enguany). Per això, l'escenificació del Rescat del Crist, un parell de diumenges abans de les Festes Majors, al sendemà del multitudinari Sopar de Càrrecs, significa l'anunci i l'adveniment d'una festa que pica l'ullet a la història, i que, just al preludi de la tardor, coincideix amb el final de l'alta temporada turística. Simbolitza, per això, la reconciliació del poble amb si mateix: la reconquesta de l'autenticitat i la redempció dels valors identitaris genuïns després de l'allau de visitants estivals que, al juliol i l'agost, hi han omplit „fins a la saturació!„ platges, carrers, places i restaurants. Com si els autòctons volgueren dir: «Ens hem venut i hem fet caixa. D'acord: ja està. Però ara toca tornar a ser poble: 'Avant la festa, i visca la festa!'»

Llegenda del rescat

Però en què consisteix la llegenda del rescat del Crist, que Pla i Revés escenificarà demà a la platja d'Altea? Segons el relat popular, un mariner d'Altea de cognom Ronda, i Calderó de renom, va anar a les costes de Barbaria a alliberar un captiu cristià. Després de les corresponents negociacions „i una volta satisfetes les oportunes transaccions econòmiques„, aquell captiu segrestat va recobrar la llibertat. Ja se'n tornava Ronda cap a Altea quan l'interlocutor barbaresc, un tal Mulei, li va deixar caure:

„Un altre en tinc que val molt...

Sorprenentment aquell altre no era cap persona, sinó una bellíssima i molt expressiva imatge del Crist crucificat.

„«Val molt», dieu? Quant és «molt»? Què demaneu pel rescat d'aquest altre captiu? „s'interessà Ronda, indissimuladament seduït per la singular imatge.

„És fàcil. Em complau dir-vos-ho: val el seu pes en monedes precioses, de plata i or! „va proposar Mulei, amb un somriure ambiciós, malèfic, picardiós.

Allò, clar, representava una fortuna. Era evident que la imatge devia ser molt pesada. I l'equivalent en or i plata „això era fàcil de calcular!„ significaria un Potosí. Però... Ai! A l'alteà se li engrunava el cor de pensar que aquell Crist, si no en pagava el rescat, quedaria per sempre perdut i abandonat en terra d'infidels. I es va mostrar disposat a pagar tot el que tenia (i el que no tenia!) per intentar-ne el rescat.

„Vegem si ho puc pagar... „va demanar el mariner alteà.

Amb una rialla satisfeta, Mulei va ordenar que posaren el Crist en un dels braços de la balança. I va invitar el Ronda perquè anara posant diners en metàl·lic a la part contrària.

„Aneu abocant... Diners de plata i or! Sense por! En abundància! Fins que es decante la balança... Ha, ha, ha!

Però en aquell moment, el Crist „que es coneix que volia anar a Altea„ sembla que va obrar un prodigi. Amb el primer ral de plata que van posar sobre el plat, la balança es va decantar, i el braç del plat encara buit es va inclinar cap avall com si hi hagueren posat, en comptes de la moneda, tot un sac de sal! I clar: l'altre braç de la balança, el del Crist, es va elevar amb equivalent facilitat. Només una moneda, i la balança ja s'havia decantat completament cap al costat de l'alteà!

Aquell Ronda, Calderó, va ser, per tant, qui „sempre segons la tradició„ hauria rescatar i portat la imatge del Crist del Sagrari fins a Altea. Primer l'hauria penjada a la paret de sa casa, en una costera del poble que, precisament per això, encara ara es diu carrer Jesús. I després, definitivament, hauria arribat fins al sagrari de la parròquia.

Tradició oral, tradició escrita

Aquesta història dels orígens barbarescos del Crist d'Altea ha circulat popularment de boca a orella. Però disposa també de nombrosos documents escrits que n'han reforçat la tradició. Ja l'any 1898, en plena crisi colonial de Cuba i les Filipines, es va editar un full volander sobre la Historia y oración de la milagrosa imagen del Santísimo Cristo del Sagrario venerado en la parroquial iglesia de la Villa de Altea, amb una composició de 122 versos que recullen tant el relat llegendari de l'arribada de la imatge a Altea com l'advocació i la veneració, que l'autor testimonia antiga de «más de ciento cincuenta años». Si en fem cas, de l'estimació, hauríem d'acceptar que, a Altea, el culte al Crist del Sagrari podria remuntar-se ben bé a la primera meitat del segle XVIII. El text d'aquest full solt apareix signat, al final, amb les inicials V. Z., que corresponen, sens dubte „així ho sap deduir l'estudiós local Lluís Fuster, erudit en els assumptes del Crist, de l'església, i d'Altea en general„, al sacerdot local Vicent Zaragozí Ripoll.

L'any 1920, en el segon volum de Coses de la meua terra, Francesc Martínez i Martínez torna a recollir aquest curiós motiu del rescat del Crist, en una versió convergent amb la de V. Zaragozí i que, com aquella, reconta també l'episodi posterior del Crist caient sorollosament a terra, dins l'església, el Divendres Sant, per donar a entendre que vol eixir i participar en la processó.

No menys interessants i curiosos són els Gojos al Sant Cristo del Sagrari que, datats al «maig de 1926», i en llengua vernacla, porten la signatura de «J. Llorca, Prevere» i ofereixen, en el revers, una carregada estampa amb el Crist i diferents vistes de l'església i del poble a les primeries del segle XX.

Per últim, ja en l'àmbit de la creació literària personal, fora imperdonable no citar l'espectacular llibre Crónica y leyenda Cristo del Sagrario, d'Andrés Calvo Guardiola, luxosament editat per Art Lanuza l'any 1989, amb pròleg del cardenal Tarancon i gravats de Maribel Guitart.

Vent del Port

Ens desplacem fins al port d'Altea per millor admirar la badia on, segons la llegenda, va voler arribar un dia la imatge d'aquell Crist prodigiosament rescatat per Ronda. Sentim el vent de la mar sobre la pell „els cabells bressolats per l'aire humit i salobrenc. Els núvols coronen les muntanyes de migjorn. «Quan Puigcampana porta capell, pica espart i fes cordell», evoquem. Ara com ara, pràcticament ningú no porta capell, i la mateixa paraula capell ha entrat en desús. Tampoc ningú no pica espart ja, ací a la Marina. I el cordell, sintètic, barat i resistent, es compra directament en ferreteries i grans magatzems. Però a pesar de tot la dita és ben viva: «Quan Puigcampana porta capell, pica espart i fes cordell!». I ens recorda que, previ al nostre, hi ha hagut un món atàvic, primari „mariner i llaurador„, immediatament vinculat a la terra, la mar, les muntanyes i els núvols: un món de creences i savieses directament derivades de la natura.

Admirem Altea, des del port, amb la mar als peus, com si anàrem embarcats. Descobrim, ací i allà, la discreta fantasia d'un vol de gavines. Respirem profundament i ens amarem per dins amb la forta i inconfusible olor del peix de les barques i les xarxes pròximes. Ens embadalim amb el moviment lleugerament ondulant de l'aigua del mar. Sentim el trencall i el barboteig de l'aigua entre les roques. Mirem cap a ponent. El contrallum de l'Aitana, el Ponotx, el Puigcampana i l'Albir sobre els arbres dels velers „blanca incandescència de llums sobre l'aigua del port„ ens ratifica en la idea que al setembre i a l'octubre (fins al novembre, potser) és quan disposem, amb diferència, de la llum més bonica en aquest racó de la Mediterrània: una llum que ho fa tot més profund, més nítid, més bell, més veritat.

La casa de la mar

«La mar vivia en una badia molt gran. Un dels cantons d'aquella badia que era la casa de la mar s'anomenava la Punta de l'Albir i l'altre cantó el Morro Toix, i cap al racó de l'Olla suraven els crestallets de la Illeta i de l'Illot. L'Aitana i el Puigcampana eren dues muntanyes punxegudes i migjornenques que de tant de mirar-se l'aigua se n'havien tornat blaves». És l'inici del llibre Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez-Cutillas: una pura delícia literària. La imatge ens sembla insuperable per a descriure el rar contrast entre la immensitat i la docilitat de la mar en aquesta badia d'Altea: «la casa de la mar». «La casa de la mar», sí: el lloc on la mar se sent còmoda, estimada, protegida i segura; el lloc on dorm, i viu, i descansa, i s'encalma; el cau familiar on sap que l'esperen, i la comprenen; i sempre torna, la mar...

Sí: admirem Altea, des del port, amb la mar als peus, com si hi arribàrem embarcats des de la costa de fora. I, a la fi, definitivament captivats pel paisatge „els sentits a flor d'aigua„ comprenem que no és d'estranyar que Déu o la mar (en l'àmbit de la fe o de la imaginació compartida) haja volgut fer casa en aquest privilegiat racó de món, revestint la més humil, senzilla i perfecta condició humana.