Jaume I a Gorga

Fa vint anys vam anar a Gorga i vam conéixer, per primera volta, la història de la Mare de Déu de Gràcia. Era al juliol de l'any 1999. La Universitat d'Alacant oferia a Cocentaina un «Taller de literatura popular», amb «excursions guiades per les comarques del Comtat i la Marina Baixa». Disposàvem d'autobusos, per a l'alumnat. I la intenció era visitar, al llarg de tot un dia, diversos paratges llegendaris, entre els quals hi havia -si la memòria no ens falla- el castell de Travadell, la vila de Penàguila (protagonista de set de les Rondalles valencianes d'Enric Valor), la Font Roja i el poblet de Beniardà, a la Vall de Guadalest, on teníem concertat el dinar. Gorga, a mitjan camí entre el castell de Travadell i Penàguila, constituïa una població geogràficament estratègica en aquella ruta de llegendes que volíem dissenyar. I cap allí que vam anar per provar de documentar alguna possible història que en justificara la visita.

A primeries de juliol, a Gorga, feia un sol que badava les pedres. A l'entrada del poble vam trobar uns ametlers de soques grosses, retorçudes, venerables, enormes. «A les males, podrem parlar ací de l'imaginari dels ametlers: de les ametles i de les flors de l'ametler», vam pensar. «És ben bonica, la significació que, al llarg del temps, hem projectat sobre els ametlers, amb valors com el de resurrecció o vigilància, per tal com l'ametler és un dels primers arbres a florir i anuncia la primavera. Precisament la flor de l'ametler, tan blanca, ha estat sempre posada en relació amb la puresa de la neu, o amb la dolçor lleugera de la llet materna, o amb la puresa de la Mare de Déu, o... Ah! I els grecs, sempre els grecs: és ben curiosa la història de Cíbele, la gran mare, que representava la fertilitat de la natura. I Zeus, i l'origen hermafrodita, i la castració, i el suposat origen dels ametlers a partir dels testicles. I tota la història de la nimfa Nana, i Atis, i...»

Un retaule revelador

En aquest abundant simbolisme dels ametlers pensàvem quan, passejant distretament els insolats i deserts carrers del poble, vam descobrir un retaule ceràmic curiós i intrigant. Es trobava a la façana del número 6 del carrer de la Mare de Déu de Gràcia. S'hi podia apreciar clarament, a la part superior, una marededeu com entre núvols, amb set estrelles -set: el nombre màgic per excel·lència en la narrativa popular-; i a la part inferior, d'esquerra a dreta, un caseriu, una espècie de botijó (com que hi faltava una rajola, no es pot apreciar bé), i un pastor amb un garrot a la mà i el genoll esquerre reverencialment clavat a terra.

Uns metres més avant, pel carrer de la dreta -que era el carrer de la Font- pujava, en aquell moment, una dona amb una safa plena de roba. Semblava una imatge impossible, d'un altre temps. Però era real: aquella dona es veu que encara tenia gust d'anar a llavar la roba al llavador, i venia carregada amb la bugada, desafiant el sol impietós i totes les evidents temptacions de comoditat que la llavadora domèstica aporta.

-Bon dia i salut -potser vam saludar.

-Que no en falte! -va respondre potser la dona, amb veu enèrgica i animosa.

-Perdone una pregunta: és que venim de la Universitat d'Alacant i... Vosté podria dir-nos quina Mare de Déu és la del retaule aquell?

-Clar que sí! La Mare de Déu de Gràcia... Què no la coneixen, en la Universitat?

-No... Bé... És que... I com és que hi ha set estrelletes, entre la marededeu i el pastoret?

-Home! Això és la història de l'aparició de la Mare de Déu de Gràcia... Ací a Gorga la sabem tots...

-Sí? I com és? Podria contar-la, vosté, per favor?

La Mare de Déu de Gràcia

„Mira: diu que ací a Gorga „s'arranca la senyora, de simpatia i oratòria desbordants, mentre deixa la safa a terra„ hi havia un pastor, que es veu que estava impedit d'un braç, el pobre. Era manco. I pasturava el ramat allà baix a la partida del Molí, prop de la fita entre els termes de Gorga i Penàguila. Una nit, quan ja tenia tots els animalets ben arreplegats al corral, aquell pastor va vore caure a terra, des del cel, set estrelles que enlluernaven. Una darrere de l'altra: «Una, dos, tres, quatre, cinc, sis, set!» Totes justetet en un mateix punt. I allí on havien plogut les estrelles aquelles, se li va aparéixer la Mare de Déu, dins d'una lluminària gran...

-Caram! Per això les set estrelles de les rajoletes... -comprenem.

-Clar... El cas és que al sendemà, quan va anar a explicar-ho al poble, no el va voler creure ningú. Tu compta! Com l'havien de creure, una cosa aixina? Ningú! Però a l'altra nit, tornen a caure-li les estrelles, allí davant, al mateix lloc. «Una, dos, tres, quatre, cinc, sis, set!» I torna la llum. I torna la Mare de Déu... I ell, clar, torna al sendemà al poble a contar-ho: «Que se m'ha aparegut la Mare de Déu, en unes llums.» I tots: «Sí, home! I què més? No serà que carregues una mica massa de vi, quan sopes?», se li reien.

-Que ningú no se'l volia creure, vaja... -apuntem, seguint el fil.

-Ningú! Però a la tercera nit, la Mare de Déu, dins de la llum aquella, ja li va preguntar: «Xe! Com és que no ve ningú a vore'm?» I ell, pobre, li va dir: «És que ho conte i ningú no em vol creure...» «Ai, Senyor! Descreguts... Vinga: no patisques que esta volta sí que et creuran!» I la Mare de Déu què va fer? Va anar i li va curar el braç que tenia impedit! I clar, al sendemà, quan va tornar al poble i va mostrar el braç curat... Quin cas! «Mireu, mireu! Que la Mare de Déu m'ha curat el braç! Que la Mare de Déu m'ha curat el braç!» I ja sí que el van començar a creure, clar...

-Clar... „comentem, amb actitud resolutiva.

-Però això no és tot! „protesta la dona„. Van fer una comitiva allí on se li apareixien les estrelles i la Mare de Déu. El pastor va indicar el punt exacte. I els veïns van començar a excavar la terra, perquè es veu que estava com remenada. Mira! Encara no havien cavat dos o tres pams de fondo que, amb l'aixada... «Dong!» Colpegen contra un ferro. Escarben la terra. I... Era una campana! Una campana! Van trobar una campana colgada allí, tota sencera!

-Ah, caram! Això que es veu que en el retaule, a la part on falta una rajoleta, es veu que és una campana, no? És que semblava com si fora un botijó...

-Un botijó! „va fer la dona, escandalitzada, arrufant el nas amb cara de dir «però de quin món heu eixit...». Una campana! Una campana! Una campana ben gran, van desenterrar! I davall de la campana... Què hi havia? Hi ha via una marededeu; una marededeu preciosa: la Mare de Déu de Gràcia.

«Don Jaime»

Però resulta „prossegueix la dona„ que aquell punt on s'havia aparegut la Mare de Déu era just a la fita entre Penàguila i Gorga. És que el terme de Penàguila se n'entra prou, entre Benasau i Benilloba, i toca amb el terme de Gorga i tot... El cas és que, clar, els de Penàguila de seguida van vindre a reclamar que allò era terme de Penàguila, i que la campana i la marededeu havia de ser per a ells. I els de Gorga, que ni pensar-ho: que allò era terme de Gorga, i que ells l'havien descoberta primer, la campana i la marededeu. I els uns que si era per a ells. I els altres, que també. I aquells que si era terme de Penàguila: i estos que si terme de Gorga. «De Penàguila!» «De Gorga!» «De Penàguila!» «De Gorga!» «No!» I quan ja estaven a punt d'arribar a les mans es va presentar allí Don Jaime...

-«Don Jaime»? „vam preguntar en veu alta, davant la pretesa complicitat de la dona, que donava per fer que devíem conéixer, aquell «Don Jaime»„. Perdone, però qui era «Don Jaime»? „hi vam haver d'inquirir, sospesant si devia tractar-se del mestre d'escola, el rector, el metge, l'alcalde o, potser, un guàrdia civil...

-Anem, home, anem! „va exclamar aquella dona, que només li va faltar persignar-se!„. Però no dieu que veniu de la universitat? Tampoc sabeu qui era «Don Jaime»? Xico, no sabeu res! «Don Jaime»: el rei...

Ens vam quedar de pasta de moniato. Amb les galtes roges, mig de vergonya mig d'emoció. Perquè „de seguida ho vam comprendre„ aquella dona en realitat s'estava referint, poca broma, al rei Jaume I! I això volia dir que tots els fets que ens estava relatant, s'haurien d'ambientar en el segle XIII, fa vuit-cents anys...

-La bona qüestió és que el rei Don Jaime va posar pau. Va dir: «La campana, per a Gorga; i la marededeu, per a Penàguila.» I... Xica! Tots contents! Però vols vore tu que, als pocs dies, comença a tocar la campana, al campanar de Gorga: que tocava ella sola, que no la tocava ningú! I quan miren dalt del campanar... Qui hi havia davall de la campana? La marededeu! Als de Penàguila els van faltar cames per a baixar. Estaven que tallaven claus! Pensaven que algú de Gorga els havia furtat la imatge. I se la van emportar, cap a amunt, cap a Penàguila... Però no. Al sendemà, una altra volta: «Ding-dang, ding-dang, ding-dang.» La campana tocant; i la marededeu, davall. I els de Penàguila, toooooorna a vindre, i toooooorna a emportar-se la marededeu. Però... Ca! Encara va tornar a tocar la campana, una tercera volta! I la marededeu, davall! I el senyor rei per fi va comprendre que aquella marededeu volia ser de Gorga, i no de Penàguila. I va decidir: «De Gràcia per a Gorga!» I per això es diu la Mare de Déu de Gràcia. I per això la tenim ací a Gorga: valga el rei Don Jaime.

Tornar a Gorga

Ara que el poble celebra les Festes Majors en honor a la Mare de Déu de Gràcia tornem a Gorga. Evoquem -o potser reinventem, a cavall entre el record, la imaginació i la desmemòria- aquella conversa reveladora de fa vint anys. Abans d'arribar al poble hem parat a fotografiar el retaule de l'Aparició, prop del riu Seta, al lloc on segons la tradició s'haurien aparegut les estrelles, la campana i la marededeu. Hem tornat a admirar el retaule del núm. 6 del carrer de la Mare de Déu de Gràcia, que continua exactament igual: sense la rajola que hauria de completar la campana. «Ai, el botijó!», rememorem amb un mig somriure de culpabilitat. Avancem pel carrer Major, fins que travessem la plaça Major i arribem al carreró de l'Església de la Mare de Déu de l'Assumpció, on es conserva la venerada talla de la mare de Déu de Gràcia. Durant el breu trajecte, a penes un centenar de metres, hem tingut la balsàmica sensació que, a Gorga, el temps -el temps de tots els rellotges del món- ha pogut ser dominat i amansit; i hi ha quedat, per fi, serenament dòcil, parat, encalmat. S'hi deixa acariciar, immòbil. Com una raritat, com un prodigi, com un regal. Fins al punt de sentir-nos, entre les velles cases blanques de calç, estranyament protegits contra l'embat absurd i voraç de la pressa, el vertigen, l'ànsia i la urgència que tot ho impregna.

Reconciliats amb l'esperit universitari que va fer possible el bellíssim somni d'aquells mítics Cursos d'Estiu a Cocentaina, ens descobrim reconfortats per la certesa que, quan molt convé, és ben nostra la il·lusió de governar el temps amb la força de les paraules: parlar, per exemple, del segle XIII -fa vuit-cents anys!- com si d'ahir mateix es tractara... O recordar que, gràcies a aquella anònima informant de simpatia i oratòria desbordants, Gorga serà per sempre mai més, als nostres ulls -ai!-, el poble on l'Alt Rei En Jaume I, el Conqueridor (rei d'Aragó, rei de Mallorca, rei de València, comte de Barcelona, comte d'Urgell i senyor de Montpeller) passa per ser un «Don Jaime» qualsevol: casolà, corrent, familiar, domèstic i entranyable.

Jaume I, un rei de llegenda

Entre les figures històriques que tenen un protagonisme més rellevant en l'imaginari popular valencià, potser la que destaca més -si de cas, al costat de la de sant Vicent Ferrer- és la del rei Jaume I. No debades, el Conqueridor hi assumeix el paper de rei fundacional, heroic i messiànic, que proveeix el poble valencià d'uns orígens mítics i llegendaris.

La imatge de Jaume I com a rei respectat, ferm, autoritari, salomònic, intel·ligent, judiciós, enginyós, pragmàtic, just i pacificador que podem documentar en la tradició oral de Gorga s'adiu perfectament amb l'ideal de perfecció que, en general -tant en la tradició popular com en la culta-, s'ha anat construint al voltant de la seua figura com a símbol cívic i identitari.

Hierofanies lluminoses

El de les estrelles que cauen del cel per assenyalar el lloc on es produeix una hierofania -és a dir: una qualsevol manifestació de forces sagrades- és un motiu recurrent en les narracions populars de temàtica religiosa. Precisament, el prestigiós etnopoetòleg de Banyoles Àngel Vergés ens ha comentat aquesta setmana en conversa distesa que, a la comarca del Gironés -que ara té en estudi-, les llums assenyalen sovint els llocs on, d'acord amb les respectives tradicions, s'haurien trobat algunes de les marededeus més conegues: la del santuari dels Àngels (al Puig Alt, dins del terme de Sant Martí Vell); la del monestir de Santa Maria a Cervià de Ter (on les llums permeten trobar una imatge de la Mare de Déu dins d'una bardissa, de manera semblant a la Mare de Déu dels Lliris de la Font Roja d'Alcoi); o la Mare de Déu del Remei de Sant Pere de Galligants, rescatada també en una bardissa il·luminada a Sant Jordi Desvalls després d'una forta riuada a Girona. Igualment, les relíquies de sant Sixt i sant Hou, patrons de Celrà, haurien sigut trobades, segons la corresponent llegenda, dins d'uns arbustos espinosos assenyalats per la llum dins d'una vinya.