El Dimoni a Benifato

«A Benifato van capar el dimoni», és la vella dita que circula per la Marina, amb una intrigant mescla de meravella, secret i picardia. L'afirmació sembla proposar la inferència d'un caràcter atàvic, èpic, intrèpid i resolutiu per als benifaters i les benifateres: com si el mateix Harry Potter s'haguera de quedar curt, a la vora dels aguerrits veïns de l'Aitana, en la lluita difícil, temerària i màgica contra el mal. Però no: no es tracta, en el cas de Benifato, de cap gesta consumada al cau de Satanàs. Ni de cap amputació heroicament perpetrada. Hi ha una història molt més a peu de realitat -exempta d'elements sobrenaturals- que explica el perquè d'aquesta dita popular.

Francesc Martínez i Martínez, en el tercer volum de la trilogia Coses de la meua terra (1947), en recull, amb tot luxe de floritures narratives, el corresponent relat popular. Conta el folklorista d'Altea que a Benifato tenien per patró (encara ara el tenen) l'arcàngel sant Miquel. Sembla que, en algun temps remot, la talla que representava aquest sant era més aïna pobreta, lletgeta i menudeta. «Una maça de picar espart feia més bulto que ell», explicitava Martínez. I clar: quan el treien en processó, els veïns de la vall de Guadalest se'n burlaven impúdicament. Que si mira quina vergonya. Que si pobret pareix una carxofa borda. Que si mira que es coent. Que si sembla més lleig que pegar-li a un pare... «Sort que és el gloriós príncep dels exèrcits celestials, que si fora un soldat ras de la guarnició del Castell no sé com el traurien!».

La qüestió és que les burles i les riotes, a poc a poc, se'n van anar eixint de mare. I al final allò es veu que va ser un cas com un cabàs: que tots els forasters de la rodalia acudien a les festes de Benifato per fer mofa i befa d'aquell pobre santet, tan desarregladet; i -clar- per escarnir els benifaters i les benifateres a costa d'aquella imatge tan desgraciadeta i lletgeta.

Un pam de goig

Només hi havia una solució: s'imposava encarregar una nova imatge del patró. Amb tal finalitat van ser nomenats tres comissionats de Benifato perquè anaren a València, parlaren amb el millor escultor de la capital i, sense escatimar diners, li encomanaren un Sant Miquel ben gran i fornit, com Déu mana; un Sant Miquel que fera un pam de goig: per a orgull i honor del poble de Benifato -i enveja gran dels altres pobles de la vall.

Els comissionats, quan van arribar al Cap i Casal, van preguntar, es van informar, van comparar i, finalment, van formalitzar el tracte amb un dels millors tallistes del moment. I l'escultor, efectivament, va tallar un magnífic Sant Miquel, amb el diable als peus, forçut, rabiós i vençut. Els perfils proporcionats, estilitzats i lluminosos de l'arcàngel contrastaven espectacularment amb el color xocolatat de la pell del dimoni. Era cosa de veure, aquell fill de Satan, panxa cap amunt, amb el rostre esgarrat pel dolor, la fúria i la impotència. Provava de defendre's, inútilment, de l'embat de l'arcàngel, disposat a traspassar-lo amb l'espasa. I el tallista, per millor representar el tremp i la vigoria d'aquell diable -en pro del mèrit, el poder i la virtut del sant-, va decidir dotar-lo, artísticament, amb uns atributs sexuals inusualment grans. Que eren cosa de veure. I que feien, també, un pam de goig.

Tac, tac, tac

Quan el sant per fi va arribar a Benifato, el van traure de la caixa on l'havien embalat i el van situar a l'altar. Maria Santíssima, quin rebombori! Allò semblava un Trib Real, tot el poble escarotat! La nova imatge era certament espectacular... Massa i tot! Perquè si aquell Sant Miquel era digne d'admirar, molt més admirable i admirat era -ai!- el seu dimoni superdotat. Tal com Francesc Martínez assenyalava, saltava a la vista que estava ben complit. «Sense una herba o flama que li tapara res, tot ho ensenyava»; «els homes aplegaven i es reien a carcallada oberta; les dones es tapaven la cara per no ensenyar la rialleta; les fadrines es feien rogetes i giraven la cara, per més que algunes encara miraven de reüll».

Tan grossa es veu que era la cosa -mai millor dit!- que la fama d'aquell dimoni esculpit als peus de Sant Miquel de seguida es va escampar per tots els pobles de la vall, fins a Altea. Per això, aquell any, el dia de la processó va acudir a Benifato un autèntic riu de forasters encuriosits per la singular escultura. Però no sabia, tota aquella gent, que la vespra, a poqueta nit, una velleta beata del poble havia anat a buscar el ferrer, l'havia convençut que allò no podia ser... I li havia demanat que „martell i escarpre en mà„ solucionara l'assumpte per la via més expeditiva, dràstica i eficient. Així és que el ferrer, amb hàbils i precisos colps d'escarpre „«tac, tac, tac»„, va extirpar de soca-rel la cosa que havia fet famós aquell dimoni.

Al dia següent, durant la processó, l'estupefacció dels curiosos congregats als carrers de Benifato va anar acompanyada per un únic i recurrent comentari proferit en veu baixa ací i allà: «Han capat el dimoni!» «Han capat al dimoni!» «Sí, sí, és veritat. Mireu: han capat el dimoni...» I així va ser que, pels pobles de la Marina Baixa, va començar a circular la dita popular: «A Benifato van capar el dimoni!».

Redós de vida

Ara que se celebren les festes de Benifato -del 22 al 25 d'agost, amb volteig de campanes, cucanyes, ofrena de flors, dinars i sopars agermanats, misses, disfresses, revetles, teatre a l'Era, danses i processó-, hem volgut comprovar si aquesta vella contarella del dimoni mutilat és encara viva en l'imaginari de la vall. Fem una picardia i, evocant una vella idea literària de Bernat Capó -«Benifato cal mirar-lo des de dalt», recomanava l'escriptor benisser-, accedim al municipi pel camí que discorre a la vora del Molí, les Fontetes, Terel·la i el Penyonet. Descobrim el poblet en un plec de l'Aitana, amb les cases arraulides, arrupides, arrecerades les unes contra les altres: arramellades totes al voltant del campanaret que hi fa poble. Des de la distància, i amb la perspectiva elevada de què disposem, fa l'efecte que les cases de Benifato -blanc de calç, nu de pedra, verd de pi- són com un penjoll de raïm: com un cabironet allargassat de vida densa i apretada, autèntica i isolada enmig de la imponent vastitud de la serra.

Una volta dins del poble comprenem que és potser per aquesta imponent vastitud de la colossal Aitana, precisament, que aquestes velles i sòbries -digníssimes- cases de Benifato necessiten agemolir-se en carrers estrets, trencats i breus, que amaguen i dissimulen la inabastable i corprenedora immensitat de terra, pedra i bosc que envolta aquest antic, excepcional i delitós redós de vida.

Gent de Benifato

En la confluència entre dos carrerons coincidim amb un home que camina solitari, sense pressa aparent, amb les mans unides darrere a l'esquena. És el senyor Miguel Beltrà, que es deixa atracar amablement. I ens confirma que sí: que això que a Benifato van capar el dimoni encara es diu molt, i que tot el món ho sap al poble. No vacil·la a contar-nos la seua pròpia versió resumida de la història:

„El van portar el Sant Miquel, i portava les castanyetes a l'aire. I van dir: «Ui! Això està lleig! Això no sé què!» El cas és que aquell va agarrar l'escarpre i el martellet, i com que això és com si fora d'obra... «Tac, tac, tac.» Fora! I s'ha quedat que van capar el dimoni. Però... Era veritat!

„Vosté ho ha arribat a conéixer?

„Guapo! Que va! No... Però sempre s'ha dit aixina: «A Benifato van capar el dimoni». Clar que el van capar! Amb l'escarpre i el martell: «Tac, tac, tac!».

Acomiadem el senyor Miguel i li agraïm la informació. A continuació, sense moure'ns del carrer Alcoi, tenim ocasió de conversar amb un grupet de dones que respon al reclam d'un cotxe que toca el clàxon amb insistència i convoca la gent per si vol comprar formatges:

„Bon dia i salut! „ens presentem. I de seguida hi entaulem conversa:„ Perdonen, però hi ha una cosa que sempre ens ha semblat rara... Ací el patró és sant Miquel, no? I l'església és de Sant Miquel, veritat? Com és que fan la festa a l'agost?

„Perquè sempre plovia. I perquè hi ha més gent „ens explica una de les dones.

„Ara el 29, que és Sant Miquel, es fa la Fireta. I venen de tots els pobles „completa la dona del costat„. Però passa que els xiquets comencen l'escola i la majoria de gent ja no està al poble.

„Però vostès sí que han conegut la festa al setembre, no? „volem aclarir.

„Clar que sí! I començar a les deu a ballar. Bé... Abans de les deu! Te'n recordes, Mari Ángeles? I a les deu, a sopar: que a les deu ja havíem ballat prou! I ara fins a les tres del matí o les dos del matí no comença la festa!

„Qui ho podria contar bé, tot això, és el tia Patro. La tia Patro té noranta-quatre anys; i ma mare, noranta-u. Ací són longeus, tots... Es mantenen bé!

„L'oloreta del poble: això ho fa l'oloreta del poble! „suggerim.

„Sí... Però està quedant-se buit. Moltes cases estan tancades. I han llevat l'escola i tot. És una pena. No queda gent. No hi ha res. Si pegues un bac a mitjan nit ací no t'alça ningú! „se'n lamenta la major d'elles.

„Sí que t'alcen! Com no t'han d'alçar? Més que a Alacant! „li discuteix l'amiga.

„No ho sé... El meu home fa any i mig que s'ha mort. I no tinc ningú...

„Però ací estàs millor que a la ciutat, no? Ací vens, i fem la xarradeta, i t'ajuntes... I corre la fresqueta...

„Si tu ho dius...

„És que ella no es dona ànims. Va cap avall... I això no pot ser! „ens conta la primera dona, com si l'amiga no ens estiguera sentint.

„Però és que és de veres, Mari Carmen: les forcetes no van „es queixa la dona major, amb somriure i èmfasi humorístics„. Vols fer una cosa... I has de demanar permís al governador! „ella mateixa riu la broma, i ens provoca rialles a tots.

„I... Què volíem dir-los? Això que conten que a Benifato van capar el dimoni... Això es diu encara, ací? „llancem l'ham, per fi.

„Clar que sí! Però ja fa temps d'això, eh?

„Vostés no ho han conegut, eh? „ens interessem.

„No! Que va... Toca!

„Es conta pels pobles... Que vas ací i allà i dius que eres de Benifato, i de seguida t'ho amollen: «De Benifato? A Benifato van capar el dimoni!» I tu dius: «A ací es van menjar la capadura!» Ha, ha, ha... „riu la dona major, que porta sempre la veu cantant.

„Com, com, com és això?

„Sí. Això és una manera de retrucar. Quan diuen: «A Benifato van capar el dimoni...» Dius: «I vosté es va menjar la capadura!»

„Vegem „intentem recapitular„: «A Benifato van capar el dimoni» i «Vosté es va menjar la capadura» és...

„Jo no l'he tastada! „dispara la dona, ràpida com un llamp, abans que acabem la frase.

Terra de lladres

Tot el rogle esclafim en rialles franques, sorolloses, desinhibides.

„És igual com la dita: «Benifato i Confrides, terra de lladres. Els gossos van solts i les pedres nugades!» „prossegueix la dona.

„També ho hem sentit! Però això per què es diu? „indaguem.

„Perquè un home va anar i resulta que feia bon fred. I hi havia un gos, i volia pegar-li una pedrada. I com que les pedres estaven gelades, no podia agafar-les! I va dir: «Fotre! Benifato i Confrides, terra de lladres! Els gossos van solts i les pedres nugades!» „explica, la dona, entre rialles corals„. I ja està! Això ho saben tots... Dites, que n'hi ha! Però d'això, res. Ací és bona gent, la que hi ha! Tot bona gent!

En efecte, després de conversar amb aquestes dones ens emportem la convicció que sí: que a Benifato hi ha bona gent. Tot bona gent. Gent capaç de celebrar la vida amb humor i bonhomia; gent capaç de preservar el tebi caliu de la humanitat en aquest plec recòndit de l'Aitana. Gent capaç de capar el mateix dimoni amb festa, joia i picardia; gent que, amb el benefici inefable de l'alegria „lladres de tristor, dolor i pena!„, és ben capaç de redimir el món sencer dels turments del mal, l'aflicció i l'apatia.

Bernat Capó, Espigolant pel rostoll morisc

Espigolant pel rostoll morisc

El periodista i escriptor benisser Bernat Capó també va visitar Benifato interessat per l'antiga i llegendària història del dimoni mutilat. En el seu recomanabilíssim Espigolant pel rostoll morisc (1980) recontava: «El viatger [...] busca amb la mirada Sant Miquel que està allí, a l'esquerra de l'altar major, dominant la situació, lluent, bell, amb la cara acriaturada i el semblant satisfet d'un triomf dubtós. El dimoni, banyut i lleig, es torra entre flames, però només la part superior del seu cos, car manca totalment de la inferior. El viatger pot afirmar que no ha estat castrat, en tot cas tallat per la meitat».

Siga com vulga, l'anècdota llegendària no deixa de ser, en l'obra de Capó, una excusa per a la descoberta, l'estima i la literaturització del país: «Benifato i el seu entorn constitueixen un dels molts i suggestius indrets de la sorprenent geografia valenciana. L'abancalament de les escasses terres de cultiu sembla totalment natural; la pedra, grisenca o fosca, és la mateixa de les muntanyes del voltant sense més llaurat que un dur colp per a multiplicar-la i poder-la acoblar als buits de les parets dels bancals. La placidesa d'un matí qualsevol, amb el fons incomparable de les muntanyes, el blau del cel, la verdor dels pins i el joc de colors dels arbres fruiters, constitueix un quadre molt bell, pur i net amb la claror de la matinada. El viatger s'atreveix a recomanar que Benifato cal mirar-lo des de dalt».