En la literatura trobadoresca el senyal era el nom fictici que un autor podia fer servir per a referenciar la dama destinatària dels seus versos amorosos, secretament, sense desvelar-ne la identitat, ni delatar-ne l'adulteri en el cas que fora una dona casada. Ausiàs March, que pot ser considerat alhora com un dels últims trobadors i un dels primers poetes moderns, feia servir encara en els seus poemes aquesta estratègia del senyal amorós. Ben conegudes són, en aquest sentit, denominacions en clau com Plena de seny, Amor, amor, Mon darrer bé o Oh, foll amor. També Llir entre cards és un senyal amorós en Ausiàs March: inspirat, precisament, en el mateix motiu que dona origen a l'imaginari de la Mare de Déu dels Lliris de la Font Roja -el del lilium inter spinas, del Càntic dels Càntics.
Per això resulta especialment bonic, a la Font Roja, evocar i recitar aquests quatre versos ausiasmarquians, antics de més de cinc segles, que resulten especialment significatius en relació amb la teoria amatòria del poeta:
Llir entre cards, tan vos am purament
que m'és dolor com no em poreu amar
sinó d'amor que solen practicar
los amadors amant comunament.
Apareix ací la contraposició entre l'amor pur que el poeta diu professar (la fina amor), i l'amor ordinari (la folla amor) amb què sent que l'estimada el correspon: un amor grosser, barroer, irreflexiu -com el «que solen practicar» els qui només amen de manera normal, habitual, comuna. Ja se sap: la dualitat entre la carn i l'esperit. Que és tant com dir: entre la passió i la puritat, entre l'instint i l'elegància, entre el desig i la cortesia. Entre el cos i la paraula.
