Un parell de dies després de la troballa dels lliris a la Font Roja, el 23 d'agost de 1653, el paborde Antoni Guerau i el rector de Confrides, juntament amb altres testimonis, van comparéixer, a la Sala de la Vila d'Alcoi, davant del justícia Jaume Margarit, per declarar i deixar constància oficial de la troballa. En el Libro de cabildos municipales 1708-1723 que conserva l'Arxiu Municipal d'Alcoi hi ha una còpia de la corresponent acta de declaracions. Hi podem llegir la versió original que els mateixos protagonistes donen dels fets:
«El dit paborde Guerau, trobant-se el dia vint dels corrents mes i any de matí en esta vila [d'Alcoi] amb dit rector de Confrides, els pregaren sos amics eclesiàstics que anaren amb ells a recrear-se a la Font Roja, que està al Carrascal, terme d'esta vila. Aplegaren a la font abans que es fera de nit. Joiant de la diversió del lloc i la frescor de l'aigua, soparen allí mateix amb gran gust. Fent-se hora de dormir tots es varen retirar a una barraca que havien fet per a repassar allí. I ell [el paborde Guerau] passejant-se pel pla de la font, entre les maleses i els eriçons d'espines, no tenint gana de dormir, aprés de la mitja nit prengué el Rosari de la Mare de Déu la Verge Maria amb la mà i començà a resar-lo amb molta devoció i contemplant en cada oració de la Mare de Déu que resava aquell lloc del Cantar que pocs dies abans havia predicat a la Seu de Xàtiva en l'alabança de la Immaculada Concepció de la Puríssima Verge Maria Mare de Déu: 'Sicut lilium inter spinas sic amica mea inter filias' [...].
«Al temps que ja rompia el dia del vint-i-u, i als clars ralls de l'aurora, contemplant en ella el naixement de la Mare de Déu, tornà la vista així a la mà dreta on es passejava, com cosa d'unes dos-centes passes poc més o menys de la font, sobre un colladet que mira a ponent en som d'un tossalet xiquet que mira a Polop, va veure que en un dels eriçons d'espines que tenia enfront a ell eixia, entre les espines i per mig d'ell, una flor de lliri blanca, torbada un poc en morat, i [...] li paregué que el vers que resta dit s'havia ja complit en aquella flor que naixia entre les espines de l'eriçó. I, per més satisfer-se, mogut de la devoció, s'agenollà a terra dient l'oració de la Mare de Déu i, mirant amb gran atenció la vara d'on eixia aquella flor, cavà amb un bastó la terra com cosa de quatre dits per veure el naixement d'aquella vara. I estava en una cebeta d'on naixia la flor i la vara, de manera que tot es formava a la cebeta [...].
«Admirat, es girà cap per amunt i veié sobre un picatxo de penyes que hi ha damunt la font el rector de Confrides que l'acompanyava, i amb veu alta el cridà que vingués prest a veure una novetat. I aplegant el dit rector li refereix tots sos discursos i li ensenyà la flor, la vara i la cebeta que havia trobat. I admirat d'açò el rector s'apartà d'ell uns catorze passos, buscant amb curiositat, i trobà una altra flor de lliri de la mateixa forma i color que la d'ell. I, amb gran atenció, cavà amb un raor la terra i trobà la raïl o cebeta, i l'arrancà, i llevant-li la pell descobrí una imatge de la Verge Maria blanca i polida, com solen pintar-la en sa Puríssima Concepció [...]. I eixits de la barraca tots els altres companys que vingueren a la font, els l'ensenyà. I tots admirats i alegres digueren el mateix, i en presència de tots el paborde Guerau li llevà amb gran cuidado la pell a la cebeta que ell havia trobat, i es descobrí la imatge de la Puríssima Concepció de la Verge Maria Mare de Déu, amb son front, ulls, celles, nas, boca i corona sobre el cap [...] i, restant amb gran alegria tots los que allí estaven, no es parlava d'altre sinó del susdit.»
