La Font Roja

La nit del 20 al 21 d'agost de 1653, ara farà 366 anys, el paborde Antoni Bonaventura Guerau i Montllor no podia dormir. Havia pujat a la Font Roja, amb altres religiosos, per reposar l'ànima i practicar exercicis espirituals. La frescor de la nit muntanyenca, en aquell digne i elevat racó de món, contrastava feliçment amb la calor sufocant que la setmana anterior havia patit a Xàtiva: calor física... i també calor dialèctica! Perquè a Xàtiva, el dia 14 d'aquell mateix mes, havia viscut una situació especialment incòmoda, irritant i enutjosa. Hi havia anat per predicar sobre l'Assumpció de Maria. I es va trobar que, per aquella antiga i noble ciutat que el rei Felip V de Borbó ordenaria cremar cinquanta-quatre anys després, circulava un pasquí propagandístic contra el misteri de la Immaculada Concepció. Allò, clar, li va encendre la sang, perquè ell, membre de l'Oratori de Sant Felip, era home de fe convençudament immaculista. Tant és així que va decidir canviar el sermó que portava preparat, sobre el misteri de l'Assumpció, per un altre improvisat en defensa abrandada de la puresa original de la Mare de Déu.

Maculistes i immaculistes

El succeït del paborde Guerau a Xàtiva, clau -com veurem- en el relat de l'aparició de la Mare de Déu dels Lliris a Alcoi, s'ha d'emmarcar en el context de la forta controvèrsia que, durant segles, va originar en el cristianisme el dogma de la Immaculada Concepció de Maria. El debat teològic, com se sap, se centrava en l'origen de la puresa de la Mare de Déu: es discutia si, a més de la concepció virginal de Jesús dins del si de Maria, també Maria havia sigut concebuda sense pecat original dins del ventre de sa mare, santa Anna (aquesta era la posició dels immaculistes); o si, per contra, la Verge, a diferència de Jesucrist, era una dona normal que havia arrossegat la màcula original fins que en va quedar purificada més tard, en ser elegida com a Mare de Déu (posició sostinguda pels maculistes). Sembla cosa de no creure, però aquesta controvèrsia teòrica va depassar al seu dia els límits estrictes de la reflexió i l'especulació teològica, i va acabar generant greus conflictes polítics, socials, i d'ordre públic i tot. La confrontació entre els uns i els altres sovint derivava en insults, violència, batalles campals i vessament de sang als carrers.

Agustins i dominics, en principi, eren tomistes; franciscans i jesuïtes, en canvi, defensaven l'immaculisme. Però, al marge d'això, hi havia també el pes de l'adscripció cultural. Els valencians, per exemple, participaven majoritàriament, ja des dels temps primigenis del rei Jaume I, d'una profusa tradició mariana que va desembocar en l'immaculisme. «Santa Maria!» era, ben significativament, un dels crits de guerra (al costat del cèlebre «Vergonya, cavallers, vergonya!») del monarca Conqueridor. «Vós, molt pura i defesa», canten els apòstols del Misteri d'Elx en la Salve dedicada a la Verge. I el cas és que, en la disputa sobre la concepció immaculada de la Mare de Déu, podríem arrenglerar pel costat de l'immaculisme noms tan significatius en la tradició literària valenciana com els de Francesc Eiximenis, Jaume Roig, sor Isabel de Villena, Joan Roís de Corella, Miquel Peres, Jaume Gassull o Bernat Fenollar, als quals, fins i tot, podríem afegir encara -el detall és significatiu- els de sant Vicent Ferrer, primer, i sant Lluís Beltran, després: tots dos decidits immaculistes a pesar de la seua pública i notòria condició de dominics.

Els lliris de la Font Roja

Però no: la desagradosa experiència de Xàtiva havia quedat enrere per al paborde. Ara era diferent. Al paradís natural de la Font Roja, Antoni Guerau podia palpar la pau. El silenci i el ventet suau entre pins i carrasques li purificaven l'esperit. Aquella nit entre dimecres i dijous a penes quedava penjant del cel un filet de lluna minvant: dissabte seria la lluna nova. Les estrelles oferien en la foscor un espectacle seré i inefable. Ja se sap: després de la tempesta arriba la bonança. De més a més, podia sentir-se a casa, ell, en aquell racó de món. Fet i fet, la Font Roja no deixava de ser un tros del seu poble, car ell era nascut a Alcoi.

Després de tota la nit resant i meditant, el paborde Guerau va pensar que li vindria bé fer un passeig que li permetera fondre's amb la natura. I a l'aurora del dijous 21 d'agost de 1653, amb la primera llum del dia, a unes dos-centes passes de la font, el va descobrir. Allí estava, enmig d'unes argilagues. Un lliri. Sí, un lliri: blanc, lluminós, immaculat, preciós, que de tan blanc i bell semblava torbar-se una mica morat entre aquelles plantes punxoses que l'arreceraven. «Però què fa ací un lliri, entre les punxeres?», es va preguntar. I no va dubtar a collir-lo, encuriosit. Va ser com una revelació: perquè prompte s'adonaria que en el bulb d'aquell lliri hi havia gravada la imatge d'una Mare de Déu! Prop d'ell, a uns catorze passos, el rector de Confrides va trobar un segon lliri: també el va collir i, com en l'altre, hi havia igualment conformada en el bulb la imatge de la Puríssima Concepció.

Al lloc on van ser trobats els lliris de seguida es va pensar de construir una ermita en honor a la Puríssima Concepció. El 21 d'agost de 1663, deu anys després de la llegendària troballa, s'inaugurava el santuari. L'any següent, el 21 d'agost de 1664, amb motiu de la benedicció de la campana, el paborde Guerau va tornar a la Font Roja. I -com són les coses!- va trobar, novament, entre les mates punxoses, un tercer lliri prodigiós amb la imatge de la Puríssima Concepció esculpida al bulb.

«Sicut lilium inter spinas»

El santuari que ara admirem a la Font Roja no és aquella ermita que va ser inaugurada el 1663. Després d'aquella, se'n va construir una segona, beneïda el 1744. I l'actual, que és ja la tercera edificació, no es va inaugurar sinó el 1891. Això sí: té la gràcia d'oferir-nos, ben visiblement, a la façana, el vers de la Bíblia que resulta clau per a entendre tota la fascinant història cultural que es concentra en aquest impressionant paratge. Un riu de formigues ens corre l'esquena, des de la cintura fins al tos, quan alcem el cap i hi llegim, inscrita sobre la pedra, la inscripció: «Sicut lilium inter spinas sic amica mea inter filias.» Vol dir-se: «Com el lliri entre les espines, així és la meua amada entre les filles.»

Es tracta, com se sap, del versicle segon del capítol segon del bellíssim Càntic dels Càntics, justament citat pel paborde Guerau a Xàtiva en la seua enconada defensa de l'immaculisme. I ens fa entendre que la llegenda dels lliris de la Font Roja, vinculada a la tal disputa teològica -i als interessos de poder que en realitat s'hi dirimien-, entronitza, en qualsevol cas, amb una tradició literària, la del lliri entre les espines, si més no tan antiga com la mateixa Bíblia. Una tradició que en la nostra lírica medieval té un claríssim i bellíssim exponent en un dels senyals amorosos que Ausiàs March, el sublim poeta de l'amor, va fer servir, per a referir-se a la secreta -i delitosament amada- destinatària d'alguns dels seus poemes: Llir entre cards.

Créixer d'amor

La Font Roja, per tant, és un lloc marcat per l'amor: un lloc significat per sengles tradicions literàries que ens parlen del més noble i bell sentiment de la condició humana, que és el de l'amor. L'exquisit amor del Càntic dels Càntics; i l'amor d'«aquell pus extrem amador» que va ser l'excels poeta Ausiàs March. Potser per això, en aquest espai tel·lúric, altar de la natura exuberant -a tocar de l'aigua fresca i purificadora de la font, aigua propiaciadora d'enamoraments!-, no podem sinó evocar en veu alta les velles paraules bíbliques del Càntic: «Mengeu, amics, beveu, embriagueu-vos d'amor!» I enllaçar-los, sense solució de continuïtat, amb el versos del poeta valencià: «Llir entre cards, tot quant de vós jo mir / i quant em pens me fa créixer d'amor.» Perquè al capdavall, ençà i enllà de les creences religioses, l'amor floreix al nostre món com un lliri entre les punxes. Perquè és fet de bellesa. I de paraules.