10 de agosto de 2019
10.08.2019
Quadern de Biterna

El Manco Calderon, a Cocentaina

09.08.2019 | 20:51

Festes de Moros i Cristians en honor a Sant Hipòlit

Com cada agost, Cocentaina es vist de festa. Avui mateix, a les 19:00 h, arrancarà l'Entrada des del carrer del Pare Francesc Agulló fins a la placeta dels Apòstols. I és segur que s'hi viuran instants memorables, especialment entre els festers de Contestans, Creuats, Berebers ( els Bords) i la Manta Roja, que són les filades que tenen enguany càrrec. Seran, indefectiblement, unes festes caloroses. Perquè les festes de Moros i Cristians de Cocentaina se celebren sempre al ple de l'estiu, prop del 13 d'agost, que és la festivitat de Sant Hipòlit, patró de la ciutat.

Però aquesta setmana, a més de l'adveniment de la festa, hi ha hagut a Cocentaina una altra efemèride: el passat dimarts, 6 d'agost, es van complir 135 anys exactes de l'ajusticiament públic i vergonyant, a la Torreta (al desaparegut convent de la Mercé, prop del Pla de la Font), d'un bandoler llegendari: el Manco Calderon.


Vicent Domínguez Moltó, el Manco Calderon

Perquè el cas és que el Manco Calderon va existir de veritat. Erudits com Francesc Jover o Ivan Carbonell -entre altres- n'han rastrejat, documentat i estudiat perfectament la biografia. Li deien Vicent Domínguez Moltó. Va nàixer a Cocentaina, l'any 1833. Als 13 anys va perdre els dits de la mà dreta en l'engranatge d'una de les màquines de la fàbrica on treballava. El 9 de març de 1871 va ferir de mort l'empresari Llorenç Ridaura, va haver de fugir a la serra i es va convertir en roder. Naixia així la figura del Manco Calderon.

Mantenia el Manco una greu disputa amb el cunyat, el senyor Vicent Senabre Lledó (casat amb la seua germana Dolors Domínguez Moltó), per un problema d'herències. Aquella disputa va acabar de la pitjor manera: el 20 d'agost de 1872 el roder va esperar el cunyat amagat en un bancal de dacsa de la partida de Beniassent, al camí del Molí Vell. Li va pegar un tro i el va matar. També hi va ferir accidentalment -tot i que no greument- el seu nebodet, Emiliet Sempere Domínguez, de 7 anys.

El 22 de novembre de 1882, després de més d'11 anys fugit de la justícia, el Manco Calderon va ser per fi detingut. El 23 de febrer de 1884, enmig d'una enorme expectació, va ser condemnat per l'Audiència d'Alacant a pagar 2.000 pessetes d'indemnització a la seua germana, Dolors Domínguez, viuda de Vicent Senabre. També a pena de mort.


Com la Fira de Tots Sants

La sentència es va executar just una setmana abans del dia de Sant Hipòlit d'aquell mateix any: el 6 d'agost de 1884. Se'n conserven cròniques i testimonis excepcionals. Els fets esborronen i fan posar els pèls de punta. El reportatge del diari El Serpis, d'Alcoi, per exemple, conta els detalls de l'esdeveniment fil per randa. «Van assistir més de deu mil espectadors», explica el periodista. «Tots els cotxes de lloguer d'Alcoi i molts particulars es van traslladar a la veïna vila de Cocentaina. La carretera es veia quallada de gent. Ningú no hauria dit que es tractava de l'execució d'un reu: davant d'aquell espectacle, vam recordar els dies de la fira que a Cocentaina se celebra per Tots Sants.»


A sang freda

Com en la cèlebre novel·la de Truman Capote, A sang freda, el periodista d' El Serpis comparteix moments, paraules, emocions i angoixes amb el reu condemnat a mort. El quadre descrit és dramàtic. El botxí arriba amb el cotxe d'Alacant, al migdia. El Manco Calderon arriba més tard, tan abatut i abaltit que l'han de portar a rossegons. A les dues i mitja de la matinada de la vespra de l'execució el presoner havia avisat els guardes que s'estava morint. Amb una navaixeta que portava amagada havia provat de tallar-se les venes; la sang freda, desistida i suïcida, omplia el llit, les parets, el terra i tota la cel·la. Però els talls no van ser prou profunds. I els representants de l'autoritat van aconseguir salvar-li la vida: no podien consentir, de cap de les maneres, que un gest desesperat com aquell arruïnara i cancel·lara el gran espectacle anunciat.


En capella

A les cinc del matí de la vespra de l'execució ix cap a Cocentaina. A les vuit hi arriba. El posen en capella. El telègraf bruny, intentant desesperadament un indult «de nuestro joven y clemente Monarca», Alfons XII. Però el Borbó no hi mou peça. I el drama, revestit d'espectacle públic, és ja imminent i inevitable. El mateix periodista d' El Serpis en serà testimoni d'excepció: podrà passar més d'una hora amb el reu, en capella, amb els frares que proven d'infondre-li ànim i el comminen a la cristiana virtut de la resignació. Cruixen els ferros que l'amarren i l'immobilitzen. El condemnat es retorç. Crida. Es desespera. S'afona. Plora. Demana perdó. Implora clemència. El periodista també plora, al costat del sentenciat. Ploren igualment els sacerdots, encapçalats pel pare Sirera, prior del Convent de Franciscans.

Dins de la presó, ubicada al baixos de l'actual ajuntament, la capella té, sobre el fondo negre, un Crist amb la Mare de Déu dels Dolors als peus. Ombres. Sentor d'humitat. Ciris que cremen. Fum. Espurnes. Llum tènue. I al fons del calabós, aquell pobre home d'hores comptades. Gemega. I demana, desesperançat, sense ànsia: «Déu meu! Déu Meu! Que passe! Que passe prompte!»


Camí de la mort

A les vuit en punt entra al calabós el funcionari que l'ha d'executar. Li lleva les manilles i li posa l'hopa, que és una vestidura llarga fins als talons, per a portar-lo al patíbul. Se succeeixen les abraçades, els comiats. I tornen els plors. El mateix botxí, i tot, diu que trenca a plorar, també. En eixir la comitiva al carrer, la multitud apinyada a la plaça fa un crit ofegat de compassió. Gemecs espantats. Murmuris. Cares suspectes. Rostres que abaixaven la mirada a terra.

Brutal. Brutal. Brutal. Degué ser brutal. La comitiva l'encapçalava una secció de cavalleria; després, la comunitat de frares amb un crucifix; a continuació, el carruatge del reu, el botxí, el pare Sirera i un parell de sacerdots més; darrere, un segon carruatge amb les autoritats municipals i el jutge suplent; escortant els vehicles, efectius de la Guàrdia Civil i de l'exèrcit. En podem imaginar el recorregut? Des de l'ajuntament, pel carrer Major, fins al Pla de la Font; i després, pel camí de València, al cadafal instal·lat a la Torreta: a penes sis-cents o set-cents metres. La gentada amb el cor en un puny. Veïns que no volen mirar -però miren!- la morbosa comitiva. Dones i homes abocats a portals, finestres, balcons... I, per fi, el moment àlgid: l'execució. Garrot. Garrot vil. El collar de ferro, la rosca mortal, la pressió al tos; el so dels ossos que cruixen, cedeixen i es trenquen; el desnucament; els espasmes, les convulsions, l'asfíxia. La distensió de músculs i esfínters. El vessament de fluids. El canvi de color. La inanició. El macabre espectacle de la mort.

Només el plor d'alguns xiquets espantats trenca el dens i corprenedor silenci. Alguns pares, amb evident vocació didàctica, els han obligat a presenciar l'execució en primera fila: «Mira-ho! Mira-ho bé, fill! Veus? Recorda-te'n: si et portes malament acabaràs com ell!»


De la història a la llegenda

Un personatge com el Manco Calderon, per força, havia de depassar la història, transcendir la realitat i fer-se un lloc en l'àmbit de la fantasia popular. Així, els xiquets, a l'hora de dinar o de sopar, encara ara poden ser degudament amenaçats: «T'ho has de menjar tot: si no vindrà el Manco Calderon i se t'emportarà!» També els dies de tempesta, els udols del vent hi poden trobar un senzill i pedagògic valor: «Sents? Sents com gemega? És el Manco Calderon! Es veu que algú s'està portant malament... Tu porta't bé: que, si no, vindrà i sabràs!» Igualment, quan a mitjan quaresma es fan a Cocentaina els Nanos (uns ninots que s'exhibeixen al carrer, com les Velles que es fan al poble d'Agost, a l'Alacantí), no és d'estranyar que el Manco Calderon penge d'un balcó o una finestra, al Pla de la Font...

Així, doncs, el Manco Calderon ha esdevingut un personatge llegendari. I el gust popular li ha anat atribuint relats: alguns potser anteriors i tot al temps biogràfic del malaguanyat Vicent Domínguez. Així un dia vam saber, per Patrícia Orts Molina, que a Cocentaina s'explicava, atribuïda al Manco Calderon, una història que ens va deixar bocabadats, estupefactes, amb els ulls quadrats. Vam poder localitzar el pare de Patrícia, el senyor Rafael Orts, a sa casa de Mutxamel. I en vam poder enregistrar, de viva veu, una sensacional versió de la llegenda del Manco Calderon de Cocentaina.


Llegenda del Manco Calderon

«Ma auelo, que ja es deia Rafael Orts, com mon pare, i com jo, m'ho va contar quan jo era una criatura, fa més de seixanta anys. El Manco Calderon era un personatge d'aquella època: un bandoler que li llevava al ric i li donava al pobre. El poble l'ajudava. Però era perseguit per la Guàrdia Civil. I ell sempre fugia: per dalt de les teulades o per on fora. Era molt viu!

»Vivia en coves, per la serra de Mariola, sempre amagat. Al poble baixava a última hora del dia, a poqueta nit: quan passava més dissimulat. Ell tenia una nóvia de jove, però els pares van voler tallar aquella relació. Que la van tallar, però no la van poder tallar del tot, comprens? Els pares no volien un bandoler per a la seua filla. I la xica, clar, es va casar amb un altre. Però es veu que continuava entenent-se amb el bandoler...

»L'assumpte va ser que, passat el temps, un dia el Manco Calderon, anant pel camp, propet de la casa de la seua nóvia, es va trobar amb l'home d'ella, i van tindre una discussió. Es van acalorar. I el Manco, sense més ni més, va traure la navaixa, el va matar i li va traure el fetge. I li'l va portar a casa de l'antiga nóvia. I li'l va donar: «N'hi has! Fes este fetge que t'he portat, que he mort un porc...» I se'l van menjar.

»Al sendemà, com que veia que no acudia l'home, va anar a buscar-lo; i el van trobar mort, esventrat, sense fetge. I va comprendre que era el fetge que li havia portat el Manco! Van donar part a la Guàrdia Civil, i van començar a buscar-lo. I, clar, la gent ja el va mamprendre. Li tenien mania. Quan va vindre al poble es va poder escapar dos o tres voltes, però a la pròxima el van rodejar, i el van agarrar, i el van penjar al Pla de la Font. La gent del poble, no l'autoritat. I allí va acabar la història del Manco Calderon.


El cor menjat de Guillem de Cabestany

Si diem que aquesta llegenda del Manco Calderon ens va deixar bocabadats, estupefactes i amb els ulls quadrats és per la sensacional coincidència amb la llegenda del cor menjat que s'atribueix al trobador medieval Guillem de Cabestany, nascut el 1188. Suposadament, aquest poeta, màrtir d'amor, hauria perdut la vida a mans del gilós Ramon de Castell Rosselló, per tal com la seua dona Saurimonda era l'estimada de Guillem de Cabestany. Després de matar Guillem, Ramon de Castell Rosselló hauria extret el cor enamorat del trobador i li l'hauria donat a menjar a Saurimonda, la qual, en saber-ho, se suïcidaria.

La del cor menjat és, en realitat, una llegenda d'origen oriental que es va estendre per Europa entre els segles XII i XIV. La versió del nostre trobador Guillem de Cabestany „això sí„ té la importància d'haver estat recollida i recreada per escriptors posteriors de la talla de Bocaccio (en el Decameron), Thomas (en el Tristan), Renaut (en el Lai d'Ignaure) o Sthendal (en De l'amour).

Salvant les distàncies que calguen, el motiu del cor menjat, si bé es mira, és quasi idèntic al que a Cocentaina trobem per al Manco Calderon, només que en comptes de cor menjat es parla ara de fetge menjat: cosa que tampoc no ens ha de sorprendre massa considerant que, mutatis mutandis, els valors que la cultura cristiana projecta sobre l'òrgan del cor troben una possible correspondència, per al cas de la cultura àrab, en l'òrgan del fetge. Tant és així que, en alguns parlars valencians, per a expressar la noció d'un dolor intens, se sol parlar encara de «punxes al cor i al fetge»!

Siga com vulga, aquest cap de setmana que són festes de Moros i Cristians a l'antiquíssima i molt noble ciutat de Cocentaina, ens sembla bell de saber que la memòria del Manco Calderon -el popular i malaguanyat Vicent Domínguez Moltó, executat a garrot vil, a la Torreta, ara fa 135 anys- s'ha vist fantàsticament empeltada per un motiu llegendari que al·ludeix a més de vuit-cents anys de tradició cultural universal: com si la justícia popular de la imaginació i la meravella li volguera atorgar l'indult que, al seu dia, la impietosa i aberrant justícia oficial li va denegar.


Sant Hipòlit i la Mare de Déu del Miracle

Cocentaina es vist de festa. Finestres i balcons llueixen llenços, banderes, estendards, imatges, penons. Trobem, per exemple, teles impreses amb la imatge del patró, sant Hipòlit. Però... Com és que Cocentaina hauria triat aquest curiós sant per patró? Diuen que s'hi va fer un sorteig, i un xiquet, inesperadament, va traure el nom de sant Hipòlit. Descontents amb el resultat, van demanar que el sorteig es repetira, però per segona volta va eixir el nom de sant Hipòlit. I encara van demanar que se'n fera un tercer sorteig: però el resultat no va variar. I ja se sap: a la tercera va anar la vençuda. I sant Hipòlit va quedar, per sempre, com a patró de Cocentaina i les seues festes de Moros i Cristians.

Una altra imatge que trobem a les façanes de les places i els carrers contestans és la de la Mare de Déu del Miracle. Amb la inscripció: «V centenari: 1520-2020». I és que, efectivament, va ser el 19 d'abril de 1520 quan -segons la tradició- la veneradíssima imatge de la Mare de Déu del Miracle, la Mareta, va suar i va plorar vint-i-set llàgrimes de sang. Recentment l'Arxiu Municipal d'Alcoi ha recuperat un protocol notarial de Lluís Joan d'Alçamora, del segle XVI, en què apareix documentat el relat del Miracle. Des del passat 22 de març està cedit a Cocentaina, aquest protocol, i s'exhibeix a la sala d'Ambaixadors del Palau Comtal, on podrà ser visitat fins al final de l'any del V centenari, 2020.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook