La Reina Mora

La Reina Mora és un personatge nuclear en l'imaginari popular valencià. A Calp, per exemple, hi ha els Banys de la Reina. I si preguntàvem: «Quina reina»? La resposta, indefectible, en seria: «La Reina Mora!» Podríem repetir la pregunta als Banyets de la Reina del Campello: «Quina reina?» «La Reina Mora!» O als Banys de la Reina de Xàbia: «Quina reina?» «La Reina Mora!» O al Clot de la Reina, de Moraira. «Quina reina?» «La Reina Mora.» O a la bassa de la Reina, del castell de Castalla. O al castell d'Alfàndec, de Benifairó de la Valldigna. O al Salt de la Reina, de Siurana. O al Salt de la Reina, del castell de Sant Salvador de la muntanya de Verdera. O a la Torre de Santa Anna o Torre de la Reina, de Cullera. O... No importa on: si hi reiteràvem la pregunta, la resposta seria sempre la mateixa. «Quina reina?» «La Reina Mora!»

Demà farà exactament 122 anys que va aparéixer, feta pedra, la Reina Mora, des de l'interior de les entranyes de la terra. Va ser a l'Alcúdia, a Elx, el 4 d'agost de 1897. I de seguida la van identificar: era ella, la dona, la senyora, la Reina. I no van dubtar a reconéixer-la i batejar-la immediatament: «la Reina Mora»! I la van portar, des de l'Alcúdia, a un balcó del centre de la ciutat. I la van exposar, en aquell balcó, emmarcada amb palmes de palmera, com si fora una marededeu. I tota la gent del poble va passar per allà, encuriosida, per conéixer-la, i saludar-la, i admirar-la i venerar-la. Era, sens dubte, una troballa sensacional: tenien, per fi davant, l'evocada i llegendària figura de l'antiguitat. Perquè... Qui, si no la Reina Mora, podia ser aquella escultura oblidada i enterrada, vestigi sorprenent d'un temps passat, ignot i remot?

La Dama d'Elx

El senyor Antonio García Bellido en va donar testimoni, d'aquesta denominació de la Dama d'Elx com a Reina Mora en La Dama de Elche y el conjunto de piezas arqueológicas reingresadas en España en 1941, publicat l'any 1943: «Fué expuesta al sol y al aire en el balcón de la casa del Dr. Campello, bajo el cual desfilaban los ilicitanos rindiendo homenaje a aquella "Reina Mora", que surgió inesperadamente, como una nueva anadiómene, de sus tierras de labor.»

La denominació de la cèlebre escultura de l'Alcúdia com a Dama d'Elx s'explica com un clar gal·licisme: Dame d'Elche va ser el nom que li van posar a l'escultura així que va arribar a París, després que el senyor Pierre Paris la comprara per al Museu del Louvre i se l'emportara d'Elx aquell mateix agost de 1897. El fet, no per sobradament conegut deixa de ser paradigmàticament vergonyant „i emblemàticament representatiu„ quant a la desconsideració i la negligència envers el propi patrimoni. El cas va ser d'autèntic rècord mundial: el 4 d'agost de 1897 se'n va fer la troballa; el 18, catorze dies després, el senyor Manuel Campello Anton ja havia tancat amb Pierre Paris el tracte de compravenda per 4.000 francs (al canvi, unes 5.200 pessetes); el 30 arribava a Alacant; i el 31 ja n'havia eixit del port en direcció a Marsella.

Una qüestió de família

Quaranta-quatre anys va durar l'estada de la Dama d'Elx a París. Fins que el 10 de febrer de 1941, després de les negociacions de Franco amb el Govern de Vichy, va viatjar a Madrid i va ser instal·lada al Museu del Prado. Mentrimentres, el senyor Rafael Ramos Bascuñana havia comprat la finca de l'Alcúdia l'any 1916. I a Elx, amb aquella compravenda, li havia tocat la més grossa de les loteries: perquè el fill del senyor Rafael Ramos Bascuñana, l'arqueòleg Alejandro Ramos Folqués, es revelaria amb el temps com una persona crucial per a la història del jaciment i -per extensió- de tota la ciutat d'Elx. I és que es tracta, com se sap, d'una qüestió de família, per tal com el senyor Alejandro Ramos Folqués era, precisament, el pare del també arqueòleg Rafael Ramos Fernández (director del Museu d'Arqueologia i Història d'Elx, entre 1977 i 2012); i aquest últim, al seu torn, resulta ser el pare del senyor Alejandro Ramos Molina, l'actual director del Parc Arqueològic de la l'Alcúdia; del senyor Rafael Ramos Molina, restaurador; i de la senyora Ángela Ramos Molina, tècnica de Turisme i Comunicació.

El senyor Manuel Campello i Esclapez, Manolico

Manolico

A l'arqueòleg il·licità Alejandro Ramos Folqués, com hem dit, li deu Elx el descobriment i la conservació -sense més espolis, ni vendes, ni enviaments a Madrid i a l'estranger-, d'una part essencial del patrimoni arqueològic i artístic de la ciutat. També li deu la popularitat d'una figura entranyable i excepcional en relació amb la troballa de la Dama: la del senyor Manuel Campello i Esclapez, Manolico. Perquè coincidint amb el desplaçament de la Dama d'Elx des de París a Madrid, el senyor Alejandro Ramos Folqués va localitzar i va entrevistar l'home que declarava haver trobat «la escultura llamada por el pueblo la "Reina Mora" y bautizada a su llegada a París con el nombre de Dama de Elche».

El testimoni del senyor Manuel Campello i Esclapez reportat per Alejandro Ramos és senzillament emocionant. I encerta a crear això que els periodistes i els publicistes en dirien un relat. Venia a dir: «Jo per aquell temps era un xicon de catorze anys, que encara no tenia edat d'anar a jornal, però ajudava mon pare i els germans a treballar al camp. A l'estiu de 1897 s'estava anivellant el costat de llevant de l'Alcúdia, per a fer bancals i plantar magraners i alfals. Aquell dia, és a dir, el 4 d'agost, vaig anar de matí on estaven els hòmens treballant. Devien ser les deu quan els homes, per descansar i fumar, van parar i se'n van anar a l'ombra d'una figuera que hi havia allí a prop. I jo, que era un xicon, mentre els homes fumaven, vaig agafar un pic i em vaig posar a enderrocar el ribàs. I em vaig quedar de pasta de moniato quan va i entropesse amb una pedra i, en apartar la terra per a traure-la, aquella pedra mostra el rostre d'una figura. Vaig avisar els hòmens, que van acudir. I Tonico Macià, que era l'amo de la ferramenta que vaig utilitzar, va acabar de descobrir la Reina Mora».

«Bon dia, senyora»

Tant com el de la Reina Mora o la Dama d'Elx, el nom de Manuel Campello i Esclapez és ja un nom de llegenda. A pesar que els testimonis de Pere Ibarra de l'any 1897 no en parlen, en cap moment, del senyor Campello i Esclapez com a protagonista de la troballa (l'atribueixen al capatàs Antoni Galeano, i refereixen només el nom del bracer Antoni Macià), i a pesar igualment de les llicències que tants anys després es degué prendre el senyor Manuel Campello i Esclapez en el relat dels fets (sabem, per exemple, que aquell 4 d'agost de 1897 no tenia catorze anys, sinó que estava a punt de complir-ne divuit), i per damunt, fins i tot, dels dubtes raonables que pot generar la ubicació del lloc exacte del trobament (l'arqueòloga Anna Ronda ha demostrat que en els plànols de Pere Ibarra el lloc de localització de la Dama se situa uns quants metres al nord del lloc al seu dia assenyalat per Campello)... A pesar de tot -volem dir- el senyor Manuel Campello i Esclapez, Manolico, forma ara ja part important de l'imaginari que embolcalla la Dama d'Elx. A això, sens dubte, va contribuir la visita mediàtica que l'any 1958 va fer al Museu del Prado de Madrid per retrobar-se amb la seua Reina Mora. Davant la lògica expectació de la premsa madrilenya, l'home va exclamar vivament, en el seu vernacle valencià d'Elx, tres úniques, significatives, memorables paraules: «Bon dia, senyora!»

Visita a l'Alcúdia

«Abans de la visita, com que la Dama és una peça tan calidoscòpica, he pensat enviar-vos coses per si us fan profit», explicava en un correu l'amiga -i admiradíssima arqueòloga-Anna Ronda Femenia. Amb motiu de l'efemèride dels 122 anys del descobriment, li havíem demanat de fer una visita al Parc Arqueològic de l'Alcúdia en resposta a un antic envit: «Però com pot ser que no conegueu l'Alcúdia? Això ho hem d'arreglar... Mireu quin dia podeu vindre i jo mateix us en faig una visita guiada.»

Ha arribat el dia d' arreglar-ho. Aparquem el cotxe davant del Centre d'Interpretació, de l'arquitecte Javier García Solera. I, en recepció, preguntem per ella:

-Per favor, havíem quedat amb la senyora Anna Ronda...

-Sí, un moment.

Anna Ronda Femenia

Anna ve a trobar-nos amb un somriure lluminós, de festa major; generosament disposada a compartir no solament l'abundosa erudició de què disposa: també l'enamorament i la passió pel treball que fa, i per l'increïble patrimoni arqueològic que gestiona, contribueix a ampliar, inventaria, estudia i divulga a l'Alcúdia.

-Ei! Benvinguts -diu mentre ens besa-. Ja ho veieu: som un parc arqueològic que depén d'una universitat pública, la Universitat d'Alacant. No sé si som un cas únic, en això! Però passeu, passeu... Ací al Centre d'Interpretació tenim exposades algunes peces molt xules del jaciment. I són totes originals.

-Gràcies... Per cert: anit vam fer els deures, eh? Passades les tres de la matinada encara estàvem llegint els documents que ens vas enviar. Ostres! L'article teu sobre la revisió dels testimonis i els documents relatius al lloc de la troballa de la Dama d'Elx, amb tot allò de la fita de Pere Ibarra i la recreació de Ramos Folqués, és boníssim. I està molt ben escrit: que t'enganxes i no pots parar de llegir-lo.

-Xe, gràcies... -fa ella, sense donar-se importància-. Heu vist el programa d'actes del Reial Orde de la Dama d'Elx, dissabte i diumenge?

-Sí! Dissabte, 3 d'agost, visita litúrgica i parlaments al lloc del trobament, amb coetada i tot... I diumenge, 4 d'agost, la Dama Vivent, les distincions, la medalla d'or... Hem vist que enguany nomenen Antonio Martínez Camacho, Patrícia Macià Mateu i Nino, el futbolista, respectivament, com a president d'honor, dama d'honor i cavaller d'honor, no?

-Sí... Veig que heu fet els deures! -ens aprova, Anna, entre rialles.

-No cregues... Tenim encara pendents de llegir els altres articles que vas enviar... -admetem, una mica humiliats, amb aire greu d'alumnes displicents.

L'Alcúdia fascinant

Accedim per fi a l'espai expositiu del Centre d'Interpretació. És l'inici d'un viatge fascinant per la història -per l'interés i la bellesa de la història- de la mà d'Anna Ronda. L'experiència és absolutament privilegiada, perquè Anna coneix el jaciment i la història de la família Ramos com ningú. No debades, la seua tesi doctoral, de 2.600 pàgines, tracta precisament sobre L'Alcúdia d'Alejandro Ramos Folqués. El cas és que, davant dels seus estudis i les seues explicacions, ens avergonyim de no haver conegut abans els tresors -arqueològics i humans- que ací s'han trobat i s'han conservat. Quedem admirats per les pedres que testimonien un passat remotíssim en què la condició humana ja festejava amb les més complexes i suggeridores formes de la fantasia: les escultures iberes del grifó, la suposada lleona, el tors del guerrer (amb un cap de llop en relleu a la cuirassa del pit); la famosa taula d'Ilici, en bronze; els mosaics; les monedes... I, sobretot, la ceràmica: les sinusoïdals, incitants i captivadores formes de les àmfores; i -especialíssimament!- els preciós i molt simbòlic univers dels dibuixos decoratius dels vasos.

Símbols sempiterns

-Tot té el seu simbolisme -explica Anna-. Mireu aquestes Pepones, que diem nosaltres, ací davall de les anses, que tenen cercles acolorint les galtes... Representen la divinitat sorgint de l'inframon.

-Xe! Com les janes, les donzelles encantades, o la Maria Pinta de l'imaginari actual, que viuen en coves... O com la Mare de Déu de Lorda, si vols!

-Sí... I els ocells. I els monstres o llops. I els cavalls. Les serps. Els cérvols. Tot té el seu significat sagrat. Tot. Veus? Estem en un moment en què la cultura ibera ja ha entrat en contacte amb la cultura romana. I les formes de l'art i de l'expressió comencen a hibridar-se. Com en el mosaic, que apareixen noms ibers, però ja amb escriptura llatina. I...

-Podríem dir que això de la multiculturalitat i la globalització és cosa que ve de lluny, no? -bromegem.

-Exacte! -riu la gràcia-. Veniu i us presente Alejandro, el director, que està treballant al despatx.

Oracle arqueològic

Però abans, de la mà d'Anna recorrem no solament l'espectacular Museu Monogràfic: també les sales de restauració, l'espai de catalogació i inventari, els magatzems... És senzillament impressionant, la quantitat de restes arqueològiques que s'hi conserva.

-Maria Santíssima! Quanta meravella... -ens exclamem, quan no ens cap ja més bellesa als ulls-. La veritat, Anna, és que per a una arqueòloga, treballar ací deu ser...

-Sí. La bomba! És l' oracle... El lloc on els déus poden fer revelacions als homes. Perquè és que ací ho tens tot. És bestial. Això sí: has de saber de tot, i has d'estar al dia de tot. Perquè abraces des de l'edat del bronze fins a l'inici de la islamització. Que dius: tot, tot, tot!

Hierofania de la Dama

Quan acabem la visita a l'edifici del Museu, el director Alejandro Ramos Molina ja ens espera a la porta del despatx on treballa, just a tocar d'un gran retrat del seu iaio, Alejandro Ramos Forqués. Amb exquisida amabilitat ens acompanya fins al punt zero del jaciment, que és el lloc de l'aparició de la Dama. Un monument amb forma de templet i una reproducció de la Dama a l'interior n'assenyalen el lloc.

-No pot haver passat que la Dama d'Elx haja acabat eclipsant-ho tot? Fa l'efecte que la Dama torna invisible la resta del patrimoni. I és una llàstima!

-Sí... -admeten.

-Però al final és la Dama, la que comercialment i publicitàriament acaba pesant més, inevitablement, a l'hora de promocionar l'Alcúdia -sospesa Alejandro.

S'entén, perfectament. Perquè la Dama d'Elx és una peça única: la peça. I creiem comprendre'n el veritable valor en l'imaginari popular valencià gràcies a l'última lliçó que Anna ens regala, ja a la nit, en un correu on ens envia documents de la Col·lecció Alejandro Ramos Folqués que li hem demanat. Hi parla de «la hierofania de la Dama». Hierofania, sí: manifestació de forces sagrades, expressió del valor profund de l'esperit... Aquesta és, exactament, la percepció que en tenim, de la Dama d'Elx: més enllà de la simple pedra esculpida, un signe de la dimensió sagrada de l'existència.