27 de julio de 2019
27.07.2019
Quadern de Biterna

La Roca Encantada, a la Vila Joiosa

27.07.2019 | 04:15
La Roca Encantada, a la Vila Joiosa

La Roca Encantada 


Calor. Molta calor. Juliol granat. La canícula. Al costat de la Roca Encantada de la Vila Joiosa brunyeix una simfonia de grills: com si s'estiguera sofregint el món. Al costat, ben a prop, hi ha el riu: el riu de la Vila, disposat a baixar fins al poble per guanyar la mar pròxima, ara festiva. Canyes i baladres el poblen abundosament, el riu. El fenoll aromatitza l'aire. Garrofers: també hi ha garrofers. Prop de la Roca Encantada se'n compten un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set garrofers. «És l'arbre del dimoni», recordem. I ens adonem que hi ha, per les proximitats, tres cases deshabitades, un arbre corsecat, algunes figueres de pala... Què fa una roca com aquesta, ací, a la vora del camí, solitària, prop del riu —l'única amb les seues característiques? «Invitar a la llegenda. Incitar al misteri. Intrigar l'esperit dels humans.» Quan un fet, un fenomen o un element defuig l'aparent ordre natural de les coses i no sembla tenir cap explicació fàcil i plausible, recorrem a la imaginació. I és així que, per a aquesta roca, la Roca Encantada, la gent de la Vila Joiosa ha imaginat una inquietant llegenda, ambientada en la nit més màgica de l'any, que és —per descomptat— la nit de Sant Joan, però que resulta pertinent de recordar ara que la Vila bull en festes.

 

El Desembarc


Perquè —en efecte— avui és el dia gran de les festes de la Vila Joiosa. Festes en honor a Santa Marta. Festes de Moros i Cristians. Festes de la música, la germanor i l'eufòria. Festes de la mar, la joia i la vida. Festes capitals: festes precípues de totes les festes. Hi ha coses comptades que cap valencià no hauria de morir-se sense haver conegut, sentit i viscut. Se'n pot improvisar una llista, naturalment. Per exemple: les festes del foc (falles i fogueres), el cavalleresc esport de la pilota valenciana, les bandes de música, el Tirant lo Blanc i Ausiàs March, la corprenedora meravella del Misteri d'Elx, la Muixeranga d'Algemesí, els moros i cristians, l'olor i el sentiment de la pólvora (coets, trabucs, traques, mascletades, castells, cordades, correfocs, etcètera), el patrimoni gastronòmic (ençà i enllà de la paella, una rica, diversa i privilegiada paleta de sabors), la cultura del mar, el Tribunal de les Aigües, la figura mítica de Jaume I, l'imaginari popular sobre sant Vicent Ferrer, l'Arbret de Sant Joan d'Altea, la Fira de Tots Sants de Cocentaina, el Sexenni de Morella, la romeria de la Santa Faç, el vol dels coloms dels colombaires, el joc d'escacs (inventat, precisament, a la València del XV), el so penetrant de la dolçaina, el cant d'estil, el Nadal alcoià, l'art rupestre, el gòtic, Benlliure i Sorolla, la fantasia de Valor, l'art verbal d'Estellés, la intel·ligència provocadora de Joan Fuster...

Segons gustos i preferències en podríem fer i desfer —proposar i discutir— tantes llistes com vulguem. D'acord. Però en totes caldria incloure, inexcusablement, entre les experiències espectaculars que —sí o sí— val la pena de conéixer, sentir i viure abans de morir, el Desembarc de la Vila Joiosa.



Pescadors, a guanyar!



«Pescadors, a guanyar, a guanyar!», se sent cantar pels carrers de la Vila, a cor que vols cor que desitges —gots i líquids per l'aire— en un dia com el d'avui. És la marxa cristiana del mestre Jimi, Pescadors de la Vila, que hi ha arrelat com una espècie d'himne de festa, d'exultació i de vida. A les 18.00 h les compa­nyies Pescadors, Marinos, Pirates Corsaris i Contrabandistes es concentraran i es dirigiran cap al port per a embarcar-se. I al voltant de les 20.00 h la platja de la Vila serà ja tota crit, tro, alegria, gresca i confusió amb el desembarcament dels Contrabandistes i els Pirates Corsaris: l'Alijo, que se'n diu. És el primer acte d'una representació festera que culminarà, en realitat, hores més tard, aquesta pròxima matinada, a partir de les 6.00 h, a cavall entre les últimes foscors de la nit i les primeres clarors a trenc d'alba: quan es començarà a escenificar l'arribada de l'emissari davant del castell, la lectura de l'al·legat, l'ambaixada mora i, per fi, amb tota la seua espectacularitat, el Desembarc. El Desembarc Moro.

El Desembarc de la Vila. Amb el desenllaç no per sabut menys grandiós i efectista: un sol d'estiu rogenc, solemne, incandescent, emergint per dalt de l'horitzó a flor d'aigua per anunciar el nou dia; la fi i l'inici del cicle fester. Si en tenen l'oportunitat, i si íntimament potser se senten per casualitat pescadors de belles sensacions, no la deixen perdre, l'oportunitat, aquesta matinada: és una d'aquelles comptades experiències essencials que ben mereixen ser capturades, guanyes, viscudes —ni que siga una volta en la vida.


Presència inquietant


Però tornem a la Roca Encantada. Perquè mentre el bullici fester envaeix la platja de la Vila, la Roca Encantada continua sent un paratge soliu, als afores de la ciutat, al marge esquerre del riu de la Vila. Crida poderosament l'atenció, aquesta pedra, pel fet de trobar-se allà aïllada, a la vora del camí, prop del riu, respectada i oblidada a parts iguals. Pels voltants no se'n pot localitzar cap altra semblant, de la mateixa forma i textura, del mateix material, del mateix color. Ningú no sap com va arribar aquella estranya roca —la Roca Encantada— a aquell lloc. Però hi és. I produeix, certament, un impacte inquietant sobre el paisatge.

De dia potser l'aparença del paratge és normal, ordinària, convencional. Hi ha la roca, el camí, les canyes, els baladres, el fenoll, els garrofers. Res no hi sembla extraordinari. Però a la nit, en canvi... A la nit la Roca Encantada és una presència misteriosa, pertorbadora, imponent. Platejada de lluna —o bé completament fosca— la Roca Encantada s'hi manifesta, silent, com una figura irregular que domina el paisatge i hi exerceix un magnetisme evident. Però no hi passa res. Mai no hi passa res. L'energia de la Roca mai no es concreta en fenòmens ni fets anormals. 
Excepte la nit de Sant Joan.


La llegenda de la Roca Encantada


Conten i diuen, i diuen i conten, que la nit de Sant Joan s'apareix, a la Roca Encantada, una velleta: una velleta vestida de blanc, amb una pamela plena de vetes de colors. Té els cabells també blancs, i la cara tota solcada d'arrugues: com si portara marcat als pòmuls, i al front, i a la barbeta, i als llavis, i al nas, i a les galtes, un mapa de plecs i relleus, de valls i regatons ombrívols, anòmals, singulars.

—Bona nit, criatura... —diuen que saluda, sempre, aquella velleta, amb veu melosa, si es troba amb ningú prop de la Roca Encantada a la mitjanit.

No caldrà que li contesteu la salutació. Exhibirà un aire afable i se us aproparà. Quedareu com embruixats. I la velleta, en arribar al vostre costat, es descobrirà i us mostrarà el ric i vistós pomell de cintes enganxades a la pamela. Són vetes que ella mateix ha filat. Un pomell esplendorós de vetes, amb tots els colors que pugueu imaginar. Verdes, grogues, vermelles, blaves; taronja, porpra, lila, blanc, negre, cirera, albercoc; carmesí, ca­nyella, coral, gris, salmó, fúcsia, morat... I encara d'altres colors estranys, que ni en sabríeu dir el nom.

Tant si voleu com si no, us sentireu obligats a triar el color de la cinta que us regalarà:
—Ai, filla! Pren: et regale una veta. Tria, tria: tria el color que vulgues... 



Colors de vida


—Moltes gràcies, senyora! La vermella: trie la vermella.

La vella li la va regalar. I, amb un somriure lluminós, li va dir:
—La vermella! Molt bona elecció, criatura: pots demanar un desig.

I diuen que el desig que aquella jove va demanar, referit a un xicot molt ben plantat que ix en la companyia dels Pollosos, s'acomplirà efectivament aquesta mateixa nit, durant el Desembarc, a la vora de la mar.

—Ai, filleta! Pren: et regale una veta. Tria, tria: tria el color que vulgues... —va oferir, un altre dia, a una altra jove, la velleta de la Roca Encantada.

—Xe! Moltes gràcies! Done-me-la de color blau marí, que el blau de la mar és el color que més m'agrada.

La vella, amb un somriure melós, li la va regalar. I li va deixar dit:
—La cinta blava! Molt bona elecció, criatura: pots demanar un desig.

Com en el cas anterior, també aquella jove va formular un desig, que tenia a veure amb les oposicions que estava preparant. Casualitat o no, el cas és que aquest mateix estiu el desig s'acaba d'acomplir, i la jove ha aconseguit el destí anhelat. 

—Ai, filla meua! Pren: et regale una veta. Tria, tria: tria el color que vulgues... —va tornar a oferir la velleta, encara una altra volta, la Nit de Sant Joan, a una joveneta que tornava de banyar-se els peus a la platja del Paradís.

—Caram, quina sorpresa! Molt agraïda, senyora... Triaré la de color verd, que diuen que és el color de l'esperança. 
I la vella, sempre amb aquell mateix somriure rar i lluminós, li va regalar la cinta verda...

—La verda! Molt bona elecció, criatura: pots demanar un desig.

La jove de la veta verda temia perdre la salut, per un diagnòstic preocupant que els metges de l'Hospital Comarcal de la Marina Baixa li havien fet. Per això, hi va dubtar poc, en el desig demanat. I com són les coses que ara fa ben poc, que ja era estiu, uns cirurgians la van operar exitosament i li van poder resoldre, per sempre —i sense seqüeles—, l'amenaça d'aquella malaltia.
 

Color de mort


Així, doncs, aquella estranya velleta, sense fer mal a ningú, anava regalant les vetes de colors de la pamela als caminants solitaris. I concedint-los desitjos de felicitat. Fins que en una trista ocasió una xica que res no en sabia, d'aquella vella dona que s'apareix a la Roca Encantada, ni de les cintes de colors de la pamela, hi va prendre la decisió fatal:

—Ai, filleta! Pren: et regale una veta. Tria, tria: tria el coloret que vulgues... —li va oferir, la vella, com sempre.
Però cas és que la jove, no se sap per quina fosca raó, va elegir la veta del color del dol: de la por, de la nit i de la mort.

—Moltes gràcies, senyora... La negra: trie la veta negra.

Mai no ho haguera fet! Perquè de seguida s'hi va escoltar un crit esgarrifant, com una rialla histèrica, paorosa, infernal. Les arrugues de la vella, a ulls vista, s'anaven tornant més i més profundes i marcades. Els cabells i les ungles li creixien ràpidament. I era com si cada segon que passara la dona s'envellira l'equivalent d'un any! 
La pobra xicota —feu-vos-en compte!— hauria volgut fugir d'allí cametes valeu-me. Però no va poder. Les mans ossudes, dures i nervioses de la velleta, ara amb ungles grosses, endurides i esgrogueïdes, la agafaven del coll amb la força d'unes tenalles. Li tallaven la respiració. I la portaven, a rossegons, cap a la Roca Encantada, que s'havia obert com si fóra un volcà. Per aquell forat, fosc i fumejant, se l'engoliria la terra. I va comprendre que mai més no tornaria a veure la llum del sol.

Ningú n'ha tornat a saber res, mai, d'aquella jove. I encara ara, a la Vila Joiosa, es considera que és poc recomanable passar a soles pels voltants de la Roca Encantada a la mitjanit: especialment, la nit de Sant Joan. Si mai no hi passeu i una velleta vestida de blanc us ofereix vetes de colors enganxades a una pamela, recordeu que, per res del món, no n'hi heu de triar la del color de la mort. Heu de fer com ara fa el poble: vestir-vos de colors vius i celebrar la festa, la diversió i l'alegria.
 

La Vila més Joiosa


Durant la conquesta cristiana i el posterior repoblament, calia batejar els llocs amb noms suggeridors que invitaren a l'aventura d'un repoblament no exempt de risc per l'amenaça de les sublevacions morisques, més encara quan es tractava d'una porció de costa amb reiterades incursions piràtiques. Aquest pot ser l'origen d'un topònim tan suggeridor com la Vila Joiosa: la vila de la joia, de l'alegria, de la delectança. Les festes de Moros i Cristians de la Vila, que rememoren precisament el perill dels antics pirates barbarescos, fan ara, curiosament, que la Vila siga més Joiosa que en cap altre moment de l'any.
 

Santa Marta la del Portalet


Les festes de la Vila, com se sap, són en honor a santa Marta. Segons la tradició, el 29 de juliol de 1538 la Vila va aconseguir repel·lir un atac de corsaris barbarescos gràcies a la intercessió protectora de la santa del dia: santa Marta. Uns versos populars al·ludeixen a aquesta facultat protectora: «Santa Marta la vella / la del Portalet / que empomava les bales / amb un poalet».

També santa Marta hauria intercedit pels vilers en relació amb un altre greu problema: la sequera. És creença arrelada que el 8 de maig de 1653, a l'església de la Mare de Déu de l'Assumpció de la Vila (que, per cert, és una església fortalesa, i forma part de les estructures defensives de la ciutat), de la imatge de Santa Marta van estar brollant llàgrimes durant un parell d'hores. Hi ha qui vincula aquest plor de Santa Marta amb el fet que aquell 8 de maig es quan es va datar, justament, la carta reial que anunciava la construcció del pantà de Relleu. Siga com vulga, actualment, cada 8 de maig se celebren a la Vila les Llàgrimes de Santa Marta, com un preludi de les següents festes que vindran. També el motiu de santa Marta i la sequera ha donat lloc als corresponents versos populars: «A santa Marta han vist pujar / pel Portalet, / per a demanar-li al Senyor / que mos ploga un poquet. // A santa Marta han vist pujar / per la Costereta, / a demanar-li al Senyor / que mos envie una plugeta.»
 

De la Vila i plores?


Interpel·lar algú de la Vila Joiosa amb aquesta pregunta és una petita ofensa: una ofensa còmplice, venial; a penes una temptativa d'ofensa, si es vol. Però una ofensa. Segons el caràcter de l'interpel·lat, la situació potser es resoldrà, simplement, amb un mig somriure resignat i la compleció a dues veus de la unitat fraseològica: «Cabra fotuda!» Perquè aquesta és, en realitat, la unitat fraseològica completa: «De la Vila i plores, cabra fotuda?»


No en sabem l'origen, de l'expressió. Però la bona gent de la Vila mereix conéixer, almenys, el comentari justificatiu que, davant l'intent de ridiculització, va voler proposar, per a aquesta «dita tòpica», aquell home bo de les lletres valencianes que era el senyor Manuel Sanchis Guarner. En Els pobles valencians parlen els uns dels altres (1965) escriu: «La Vila Joiosa és la capital de la Marina i els altres pobles envegen els seus veïns. Una cosa pareguda diuen d'Alzira a la Ribera de Xúquer.»


«De la Vila i plores?» Ai, caram! Potser sí que tenia raó el senyor Sanchis Guarner, i el tòpic prové de l'enveja. Perquè la bona veritat és que en pocs llocs hem vist riure la gent més i millor —més feliç i més a gust!— que a la Vila, en festes, la nit del Desembarc, amb les bandes omplint els carrers de música.


Compartir en Twitter
Compartir en Facebook