20 de julio de 2019
20.07.2019
Quadern de Biterna

Novelda, la Santa

20.07.2019 | 04:15

Davall d'un pont de l'autovia


-Vicent Brotons?
-Sí?
-Mira, és que... Estem tirats ací, a l'autovia, entre Castalla i Saix, a l'alçada del desviament a Biar. Anàvem a Novelda, a fer fotos del santuari de la Magdalena. I... En fi: que el cotxe s'ha quedat sense gasoil. I s'ha parat. No preguntes com ens ha pogut passar, perquè... Xe! Que, si pensaves tornar a Petrer per ací, per l'autovia, ens faries un gran favor si passaves per una gasolinera i venies a rescatar-nos amb un bidonet de gasoil!
Hi ha escenes que, escrites, resulten inversemblants. Però que la vida ens proporciona inusitadament. Per exemple, aquesta: el professor i escriptor Vicent Brotons, que el passat dimecres presentava exitosament a la Biblioteca Municipal de Novelda el llibre L'arquitectura dels somnis, va venir a rescatar-nos davall d'un pont de l'autovia CV-80, amb una marraixeta plena de combustible. No solament això: com que el cotxe, a pesar del gasoil afegit, es va negar a arrancar, Vicent ens va voler acompanyar durant un bon parell d'hores -gest cavalleresc d'amic irredempt-, fins a l'arribada de la grua salvadora. D'aquesta manera, la rocambolesca circumstància ens va propiciar l'oportunitat de conversar distesament amb l'autor a propòsit del santuari de Santa Maria Magdalena de Novelda, i del llibre que el diari Información distribuirà el pròxim dissabte 27 de juliol, en el marc de la campanya «Llegir en Valencià», de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura.

L'arquitectura dels somnis


- I de què va, el teu llibre L'arquitectura dels somnis? Per cert: quin títol més suggeridor, no?
- Sí... No és mèrit meu, el títol. Me'l van proposar els mateixos assessors de la campanya. Però em va agradar molt i de seguida vaig dir que sí. Perquè el llibre va d'això: dels somnis de construir el santuari de la Magdalena, al Castell de la Mola de Novelda...
- Clar.
- Perquè és que la Magdalena va ser, en efecte, el gran somni del protagonista, el novelder Josep Sala i Sala, l'enginyer tèxtil que va projectar la construcció: un personatge increïble! Em van vindre ganes d'escriure un novel·lot! —assegura Vicent, emfàticament, mostrant els dits índex i gros separats per una distància considerable, de tres o quatre centímetres.
- Folis!
- En realitat el senyor Josep Sala i Sala no era arquitecte, sinó enginyer tèxtil. Però els enginyers dels seu temps també estudiaven arquitectura, per poder construir fàbriques. Va anar a formar-se a Terrassa, i allí es va enamorar doblement: de la dona, que era d'allí; i també del modernisme català. I clar: jo en la ficció de la novel·leta faig que conega a Barcelona el gran Antoni Gaudí: per mitjà d'un prestigiós picapedrer de Novelda que treballava a la Sagrada Família... No ho sé! Ves tu a saber si això no va passar de veritat! -riu, Vicent-. El cas és que tu mires el santuari de la Magdalena, i és impossible no pensar en Gaudí i la Sagrada Família.
-Això no té discussió -acceptem.
-Era un home de caràcter. De molta personalitat. Amb una relació molt especial amb sa mare, que jo gaste per al final de la narració... Però no t'ho conte, xe! Ja t'ho trobaràs, si la lliges. Veus? Ara fa uns mesos es va celebrar a Novelda el Centenari de la col·locació de la primera pedra del santuari, que va ser el 29 de desembre de 1918. Però el temple no s'inaugurà fins al 7 d'octubre de 1946. I l'enginyer Sala no hi va voler vindre, perquè no s'havia respectat del tot el seu projecte, el seu somni...

La Moreneta del Castell


Segurament, una de les iniciatives institucionals més celebrades durant el Centenari de la col·locació de la primera pedra del santuari de la Magdalena va ser la publicació i la difusió gratuïta (primer, encartat amb la revista Betània de 2017, dirigida pel periodista novelder Juanjo Payà; després, autònomament, distribuït entre els escolars de la població) del llibre il·lustrat La Moreneta del Castell, de Joan Antoni Montoya i Manuel Garcia, amb il·lustracions d'Isabel Escandell, publicat per l'Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert.

Trobats a la Facultat


Precisament amb Joan Antoni Montoya hem quedat, al sendemà de l'incident a l'autovia, per dinar a la cafeteria de la Facultat d'Educació de la Universitat d'Alacant i fer una excursió fins al Castell de la Mola. Infal·lible, com un clau, a l'hora acordada, el professor Montoya apareix a la Facultat d'Educació, acompanyat pel senyor Antoni Cremades Payà: «No m'havíeu dit que portara un informant? Pregunta el que vulgues, que Antoni és advocat; però ho sap tot, tot, tot, sobre Novelda!», ens diu, en el moment de les presentacions, mentre encaixem les mans. «Li diu el mort al degollat», bromegem. En haver dinat, ens reunim en un despatx. I flueix, per fi, la conversa sobre Novelda i el Castell.

La Santa a Novelda


«Això de la Santa a Novelda?», insinuem, com a tema. Què hem dit! No cal més. Les idees, les dades, les informacions, els sentiments i els records —hemorràgia d'emocions— comencen a rajar cabaloses, sense aturador, durant més de dos hores. És el tema. El seu tema. El rovell de l'ou, l'aleta del cor, la nineta dels ulls. La gràcia del món. El centre de gravetat en tractar-se de l'imaginari popular novelder:
- La devoció per la Santa a Novelda és molt antiga. Molt antiga, El patró del poble era sant Pere, sí. Potser per Pere de Maça de Liçana i d'Alagó, el Barbut, o el Vinculador, que va ser senyor de Moixent, Monòver, Xinosa, la Font de la Figuera, Pinet, Novelda i el Castell de la Mola -s'arranca Joan Antoni Montoya.
- Sí, sí, sí. Perquè és curiós que el Castell de la Mola apareixia com un lloc diferenciat de Novelda -observa el senyor Cremades.
- En efecte: en la crònica de Muntaner es parla de «Petrer, la Vall d'Etla et de Noetla, e la Mola» -assevera Montoya.
- I en el segle XVI, l'any 1551, ja apareix una referència documental que parla de l'antiga ermita de Santa Maria Magdalena. Però que podia ser molt anterior, comprens? -explica el senyor Antoni Cremades, que sosté i mostra, com per falcar el que diu, el llibre José Cremades Sellés en el recuerdo-. Es conta que la imatge primigènia de la Santa ja la van portar els soldats cristians, quan la conquesta del rei Jaume. I també recorde que em deien, de xicon, que l'havien trobada enquistada a la porta de la muralla.



La via francesa

Veus? A mi, de menut, en canvi, mon pare em contava que, la Santa, l'havia portada a Novelda un soldat francés... Que tu dius: «Un soldat francés? A quin sant?» Perquè penses en la Guerra del Francés, del 1808-1814. Però no: la llegenda del soldat francés ben podia referir-se al mercenari Bertrand du Guesclin, capità de les Companyies Blanques, que va rebre el Castell de la Mola (això sí que està històricament documentat!) de mans del rei Pere el Cerimoniós, l'any 1366, en reconeixement i agraïment pels serveis prestats a la Corona d'Aragó en la Guerra dels dos Peres, contra Castella. Perquè clar: al sud de França és on hi havia (i encara hi ha) una molt arrelada tradició sobre santa Maria Magdalena. Perquè es creu que, fugint de les persecucions a Terra Santa, Maria Magdalena hauria desembarcat a Marsella i s'hi hauria retirat a fer penitència a una cova. A Sant Maissemin de la Santa Bauma se'n veneren les relíquies, se'n conserva la devoció, i també li fan festa (en molts aspectes, pareguda a la de Novelda).



La Baixada de la Santa

- Això, això: conteu-me una mica com és la festa. Santa Maria Magdalena és el 22 de juliol. Però la Baixada es fa el 20, no?
 - Exacte! El 20 de juliol és la Baixada de la Santa. El moment més important de l'any, a Novelda. S'ha de sentir i s'ha de viure. Que si no ho has viscut, no saps què és! La dolçaina i el tabalet. Nanos i gegants. La gent, pels costats. Traques i coets. Música. I una veu que crida: «Viva la Moreneta del Castell!» I... Xe, mira! Jo, se'm posa la pell de gallina! -s'entusiasma Joan Antoni.
- També està documentat, l'origen de la Baixada. Ve ací... -comenta Antoni Cremades, que amb el llibre obert va llegint i explicant:- La Corporació Municipal de Novelda, el 19 de gener de 1866, en agraïment per la intercessió davant d'una epidèmia de còlera, va acordar que cada any s'haurà de... Veus? Ací és on ho diu. Exacte: «traer en procesión desde su ermita la imagen de Santa María Magdalena»!
- I com és? Com és l'acte? Quan comença? -demanem.
- La nit del 19 al 20 ja fan un concert allí dalt al santuari. I en acabar, a la mitjanit, donen números, per a anar en la processó prop de la Santa -relata Montoya.
- La Santa, quan baixa, porta penjant dos raïms: un raïm blanc i un raïm negre. Eixos raïms han guanyat un concurs que no veges tu! Amb els xanglots més bonics de tot el terme... -descriu Cremades.
- I també hi ha raïm per les andes... Que després, aquell raïm que ha baixat amb la Santa es considera com si fora raïm beneït, amb propietats. I li'n porten granets a menjar a persones malaltes, o als familiars estimats...
- La Baixada de la Santa és que té com si diguérem dos parts. Perquè després de berenar (que la gent diu «Berena la Santa, berena la Santa!»; però som nosaltres, els qui berenem), i d'haver fet totes les parades que toca, arribem al passeig dels Molins, «el Paseo», que diem a Novelda. I l'arreglen, la imatge. Les autoritats locals se'n van a casa a canviar-se i petrolejar-se (posar-se colònia). El personal descansa i se saluda. Hi ha paradetes amb ciris. I la gent vol entrar al poble, en el tram final, allumbrant (que diem) la Santa.
- També ixen a la processó els càrrecs festers: capitans i abanderades, i les reines dels barris. Ah! I darrere de tot, amb la Santa, el clero. Que tots els religiosos novelders, estiguen on estiguen, venen de fora i tornen al poble el dia de la Baixada -reconta Montoya.
- Pot tindre 14.000 persones. Si eres novelder, per descregut que sigues, vas a la Baixada. T'ho arregles com siga, però procures, el 20 de juliol, estar al poble.
- És que és preciós, pujar al castell i trobar-nos tots. Perquè és que anem tots...
- Va molta gent descalça, perquè fa promesa.
- Mira un amic meu, com m'ha dit que ha aprovat les oposicions de secundària -diu Montoya, mostrant una foto de la pantalla del mòbil amb un jove radiant de felicitat, retratat a l'altar del santuari, davall de la imatge de la Santa-. Totes les tribus necessiten els seus tòtems!
- Quan la processó arriba a Sant Pere i la Santa entra dins l'església també és un moment emocionant. Hi ha qui ho viu com el moment més important de l'any: més que Cap d'Any. Després ja fan l'Albà de la Santa, que és que tiren un castell de focs artificials a les dotze de la mitjanit. I la Santa es queda a Novelda fins al primer dilluns d'agost, que és quan es fa la Pujada, pel barri de Sant Roc (que és un barri amb molta personalitat, que encara diuen: «Me'n vaig a Novelda a comprar!»). Tiren al·leluies i tot, davant de la papereria el Roget. I això: que es puja la Santa al Castell, fins al 20 de juliol de l'any següent -relata Cremades.
- Tu no ho saps com es viu la Baixada de la Santa, ací a Novelda! -valora Montoya-. Mira: jo recorde, quan va faltar mon pare, que el funeral el va oficiar un rector de Biar, molt jove. Va dir: «Braulio: enguany no has baixat la Santa; la Santa ha baixat per tu.» I jo, ara, després de tants anys, t'ho estic contant i m'estic posant nerviós...
Efectivament: no ho sabem. Però durant la visita al santuari de Santa Maria Magdalena, a la Torre de Quatre Picos i a la Torre de Tres Picos, hem començat a intuir-ho clarament: que Novelda és la terra, la vida, el poble, la gent; i el Castell -el seu Castell de la Mola- hi és el cel, la divinitat, la meravella, el somni etern.



Flatosos, balleneros i rabuos

És cosa coneguda que, a Novelda, els veïns d'Asp tenen el malnom de flatosos; i que els de Montfort, en canvi, són coneguts com a balleneros. Això sí: en justa correspondència els novelders reben el malnom de rabuos. 

Segons una coneguda llegenda etiològica, l'apel·latiu de balleneros per als de Montfort tindria l'origen en un divertit succeït. Conten que un jove montfortí, una nit de borratxera, tornant a casa va entropessar, va caure a la llacuna del Canyo (on ara hi ha el parc de la Glorieta i la plaça del Progrés) i hi va veure dins l'aigua una figura amenaçadora, emergent, terrible, voluminosa. Com que al matí havia escoltat a missa el relat bíblic de Jonàs, va creure que allò que se li havia aparegut devia ser una balena, i de seguida va anar a avisar les autoritats. L'alcalde i una comitiva hi van acudir, al Canyo, amb garrots, aixades i destrals per a reduir la balena... Però va resultar que la presumpta bèstia no era sinó les albardes d'un matxo! 

Els Selleros i Víctor Hugo

Novelda també té els seus bandolers llegendaris: Antoni i Ramon Sellés, els Selleros. Bandolers llegendaris, sí... I sanguinaris! Perquè es conta que Ramon Sellés, per amor a la cunyada, va matar el seu germà, i va acabar penjat dins de la presó. També es conta que, abans d'això, Ramon ja havia matat un altre veí ofegant-lo amb el cap dins d'un cossi ple d'aigua, només per mirar on no havia de mirar.

Segons la llegenda, els Selleros disposaven d'un túnel que connectava el Castell de la Mola amb el centre de Novelda. A aquest túnel, que amagava un gran tresor, s'hi accedia dins de l'armari d'una casa. I els Selleros hi fugien en la direcció que més els interessava amb les ferradures de cavall al revés per enganyar els perseguidors.

Tan gran va ser la fama de Ramon Sellés que Víctor Hugo el va arribar a citar en la novel·la filosòfica L'home que riu (1869) com un «trabucaire» temible que durant més de trenta anys, «entre 1834 i 1866», es dedicava al «comerç de xiquets» i «infringia el terror a València, Alacant i Múrcia».

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook