13 de julio de 2019
13.07.2019
Quadern de Biterna

El pardal Oriol

12.07.2019 | 23:10

La sala de l'Oriol


A la porta de l'ajuntament d'Oriola ens espera Alejandro, responsable de Protocol. Encaixem les mans. I el seguim per l'escala sumptuosa que dona accés al primer pis. Sobre els nostres caps, l'espectacular cúpula de l'edifici; arribats a la planta superior, enfront, la no menys espectacular pintura d'Ortuño, datada el 2010, amb els símbols més coneguts, estimats i respectats de la ciutat: el Castell, les santes Justa i Rufina, la textura de la tela de l'estendard, la senyera quadribarrada i, per descomptat „signe d'història, orgull, distinció, poder, esplendor i cohesió„, ell: l'Oriol.

Salvada completament l'escala, a la dreta, Alejandro ens condueix fins al cor de l'edifici. «La sala de l'Oriol», anuncia solemne, amatent, reverend, vanitós. És ací és on es guarda, durant tot l'any, la senyera de l'Oriol. Sempre vertical, que ningú no la pot inclinar, tombar o tòrcer. Com un fragment d'història amorosament conservat dins d'un armari amb portes altíssimes de vidre, perquè puga eixir-ne sense haver-la de decantar. I esperant que el 17 de juliol „cada 17 de juliol„ la porten fins al balcó de la ciutat i la baixen al carrer: recta, dreta i digna entre honorables conveïns de la ciutat d'Oriola que altament representa.

Rafael Almagro, regidor de Patrimoni Històric, ve a saludar-nos. «Xe! Moltíssimes gràcies per la generositat, per l'amabilitat i per les atencions», volem reconéixer-li efusivament. « Faltaría más», respon Rafael, amb exquisida afabilitat. «Reparandòria», sembla que se'n diu, en el parlar d'Oriola, d'aquest tipus d'habilitat protocol·lària i social amb coneguts, amics i familiars. A ell, en qualsevol cas, li hem d'agrair la detallada explicació que, a la mitjanit entre el 16 i el 17 de juliol, la bandera de l'Oriol „sempre vertical, vorejant la llarga taula negra que ompli la sala„ ix des del seu aparador fins al balcó de l'Ajuntament, custodiada pels quatre maceros, cadascun armat amb la corresponent maça. «Les maces són per a subjectar l'estendard?», preguntem. «No, no, no! Las mazas son para que, al que se acerca...» «¡A darle!», bromegem. I riem distesos.

Tenen la seua indumentària especial, els macers de l'Oriol, i porten „expliquen Alejandro i Rafael„ una curiosa espècie de barretina, gramalles vermelles i l'escut de la ciutat d'Oriola al pit. «S'entén que antigament les maces eren maces de veritat; i que amb el temps han acabat sent un element decoratiu.»

Senyera d'Oriola


La qüestió és que, a les dotze en punt de la mitjanit, entre el 16 i el 17 de juliol, les oriolanes i els oriolans es concentren davant de l'Ajuntament i omplin tots els carrers del voltant per veure eixir l'Oriol al balcó. A més de la salutació de l'alcalde, hi ha el discurs del síndic portador (enguany, a càrrec del mestre local Marcelino Adsuar Belda), i després, durant tota la nit, l'Oriol presidint la ciutat dalt al balcó. Fins que a les 9:00 h del sendemà de matí, 17 de juliol, el baixaran, sempre verticalment, amb cordes „la litúrgia és paral·lela a la del Penó de la Conquesta, el 9 d'Octubre, a València„ fins al peu del carrer, on serà portat, en processó cívica, pel corresponent recorregut, amb totes les cintes roges desplegades, cadascuna sostinguda per un regidor de la Corporació. I, finalment, la missa, a l'església de les Santes Justa i Rufina.

«E n la consagración es el único momento en el que dos maceros, con el síndico, se acercan y la inclinan», explica el senyor Rafael Almagro. I de seguida en comprenem el sentit: és només davant de Déu „davant del que significa la sobirania de Déu en una perspectiva religiosa„ que el poder de la ciutat d'Oriola accepta d'inclinar-se! « En realidad es ante Dios y ante el rey», matisa el regidor. «Però com que el rei no ve...», suggerim. I amb una mitja rialleta ens confirma que és així: que sense la presència personal del rei, l'Oriol només s'inclina, excepcionalment, en el moment de la consagració de la missa, el 17 de juliol. «P ero si viniera, el rey, también la tendríamos que inclinar».

Església de les Santes Justa i Rufina


Quan eixim de l'Ajuntament s'ha fet ja l'hora de telefonar al professor Jesús Millán García-Varela, catedràtic d'Història Contemporània en la Universitat de València, que passa per ser una de les persones que més i millor coneix i estima el patrimoni de la ciutat d'Oriola. Localitzem un banc de ferro a l'ombra, just al peu de la imponent torre del campanar, pel costat del rellotge, a tocar de la porta lateral, de l'Evangeli. Un parell d'àngels alats sostenen sengles senyeres quadribarrades de pedra. El de la dreta, més pròxim a la torre i a l'ajuntament, sembla mostrar-nos-la, expressament, en la nostra direcció, com una ofrena de l'excepcional pòsit històric i cultural de la ciutat. Al costat de València, Oriola és l'altra gran ciutat valenciana; la capital del sud, de tota la governació d'Oriola, també dita governació dellà Xixona: una de les dues demarcacions administratives en què es dividia l'antic Regne de València. Les pedres parlen i no menteixen.

„Sí? „contesta Jesús Millán, a l'altre costat, després que hem marcat el seu número.

No podíem imaginar que ens oferiria el regal d'una conversa senzillament impagable, que duraria quasi una hora, i que esdevindria una lliçó estimulant, magistral, iniciàtica, reveladora: inoblidablement contagiosa en la curiositat, l'admiració, la passió i l'estima per la ciutat d'Oriola. Hi parlem sobre Montserrat i Sant Jaume; sobre el Sant Miquel que es conserva al Museu d'Art Sacre, de Paolo de Santo Leocadio (també autor, com se sap, dels cèlebres frescos de la Catedral de València); sobre l'arquitecte Pere Comte (autor de la Llotja de la Seda de València i també del creuer de la Catedral d'Oriola), sobre el Cartulari d'Oriola, amb un dibuix dels oriolans defenent heroicament la ciutat d'un assetjament castellà durant la Guerra dels dos Peres (entre 1356 i 1375), amb tot de banderes quadribarrades sobre la muralla i el castell; sobre l'origen i el simbolisme del pardal Oriol; sobre el procés històric de substitució lingüística; sobre la impossibilitat de comprendre la ciutat si no és a partir d'un substrat cultural ineludible com a referent de la cultura valenciana; sobre els versos en valencià de les Trobes de l'imaginari mossén Jaume Febrer, a propòsit de la llegendària Armengola, escrits en el segle XVII (i ara reproduïts en un monòlit blanc erigit a la plaça de Caputxins)...

Sobre el motiu concret de l'advocació a les santes Justa i Rufina, Jesús invita a especular:

„En el segle XIII, més o menys en les mateixes dates en què es produí la conquesta cristiana d'Oriola, a Prats de Molló, de la comarca del Vallespir, s'estava construint i renovant amb molta empenta una església parroquial justament dedicada a les santes Justa i Rufina. I dona la casualitat que una de les grans, grandíssimes famílies oriolanes de tota la vida és la família dels Prats. Importantíssims en tots els sentits: eclesiàsticament, culturalment, militarment, políticament... Que tu dius: quina relació tenien amb l'Oriola medieval les santes Justa i Rufina, si eren d'Hispalis (l'actual Sevilla)?

„Clar! „l'interrompem„. La hipòtesi que suggereixes és que, en la campanya del rei Jaume I, de 1265, els conqueridors importarien des de la Catalunya Vella l'advocació per les santes Justa i Rufina, no? Mira: ací a ca Google ve que la consagració de l'església de Prats de Molló va ser el 1245. Això encaixa beníssim amb la cronologia de la conquesta d'Oriola, per part del rei Jaume I, una vintena d'anys després...

„Sí... I hi ha també una tradició que „veges a saber„ diu que quan vingueren els musulmans, les relíquies de les màrtirs Justa i Rufina foren portades als Pirineus. És una tradició antiquíssima. De tal manera que els ceramistes catalans, ja des de finals de l'edat mitjana (els fabricants de cossis i tests per a forns, i càntirs i tot això), tenien com a patrones les santes Justa i Rufina.

„Curiós!

„I sembla ser que (jo et parle ací a València, ara), a Manises, a Alaquàs, a esta part on hi ha una certa tradició ceràmica, segons m'han dit, també hi ha una advocació important en honor a les santes Justa i Rufina.

„I tant! Les «Santes Escudelleres», que diuen. Justa i Rufina són, per exemple, les patrones principals de Manises, que fan tot allò del lliurament de l'Àmfora d'Or, la Festa de la Ceràmica, la Cavalcada de la Ceràmica. I, mira, sense anar més lluny: Agost. A Agost, poble ceramista per antonomàsia, ací a l'Alacantí, també tenen l'ermita de les Santes Justa i Rufina.

„Crec que el cronista d'Oriola, Antonio Luis Galiano, que és un home molt ben documentat, format, solvent i erudit, amb sensibilitat, està treballant en això ara. Has de parar compte que les santes Justa i Rufina, i la seua església, són un element importantíssim de la identitat oriolana, en general. Ho prova, sobretot, el campanar que ara mateix dius que tens darrere. És absolutament excepcional. Només s'explica com una mena de parella, o de bessó „de campanar bessó„, del Micalet de València.

Un passeig per la història


Aconsellats per Jesús, ens apropem fins a l'Oficina de Turisme que hi ha darrere de la Catedral i demanem si ens poden facilitar un exemplar del llibret Oriola. Referent de la cultura valenciana. Un recorregut pel nucli històric. Amb insuperable simpatia i amabilitat, el jove que hi treballa, que és també guia turístic de la ciutat, no solament ens en facilita un exemplar, sinó que, considerant la demanda, fa l'esforç de canviar de llengua i ens parla cortesament en valencià „llengua que ha estudiat i ha aprés en l'escola, en l'institut i en la universitat. Hi ha gestos que tenen un valor significatiu, simbòlic. I de conciliació.

Amb la guia a les mans passegem „el cor i els sentits definitivament claudicats davant de tanta bellesa arquitectònica„ una de les ciutats més importants de la cultura valenciana de tots els temps. Pel costat de Sant Domènec arribem fins a la porta de Callosa, de 1558, l'única conservada. Descobrim, sobre la inscripció en valencià d'acabament d'obra, un magnífic conjunt escultòric renaixentista, amb un àngel i l'escut de les quatre barres que representa el braç reial de les Corts Valencianes al qual pertanyia la ciutat d'Oriola. A un costat i a l'altre, també, dos escuts amb l'omnipresent Oriol. «A partir del privilegi de Pere IV, el Cerimoniós, el pardal Oriol representa la res pública oriolana, la ciutat: el col·lectiu civicoreligiós del conjunt de les oriolanes i els oriolans, que al seu torn són els que reben l'encàrrec i la confiança de la Corona per a gestionar i defensar un territori importantíssim.» «L'Oriol representa el naixement d'eixa res pública „vinculada, naturalment, a la conquesta, i a l'èxit de l'Armengola gràcies a la intercessió de les santes Justa i Rufina», ens havia explicat el professor Millán per telèfon. A l'altre extrem de la ciutat, a la plaça de Caputxins, també l'hem vist ben dret i elevat, al costat dels murals d'Alfonso Ortuño que representen l'entrada del rei Jaume I a la ciutat i la llegenda de l'Armengola...

Entenem que la senyera, l'Oriol, l'Armengola i les santes Justa i Rufina constitueixen, identitàriament, un tot indissoluble en l'imaginari col·lectiu d'Oriola. I comprenem, per fi, que cada 17 de juliol, quan el vell Penó d'Oriola baixa del balcó de l'Ajuntament fins al carrer on es troba la gent, és en realitat tota la ciutat la que, a peu de veïnat, evoca, celebra i reivindica l'orgull de la pròpia història. Això sí: amb una bella alquímia de festa, capaç de convertir la memòria de guerres remotes en rituals de germanor; el record d'antigues morts en clam de vida davall d'un balcó; la història de tanta „i tan noble pedra„ en un ocell simbòlic i fantàstica disposat a volar en qualsevol moment el vol infinit de la imaginació. Perquè potser l'Oriol és exactament això: signe d'història, orgull, distinció, poder, esplendor i cohesió, sí, d'acord; però signe també, i sobretot, d'una bella il·lusió solidàriament compartida.

Llegenda de l'Armengola

-Com s'explica ací a Oriola, popularment, la història de l'Armengola? „li demanem, en un moment determinat, al professor Jesús Millán García-Varela.

-Com s'explica? Home, jo diria que és una sèrie de suposicions, confuses i barrejades, i en bona mesura falses, llegendàries, no? La gent pensa que hi havia una important minoria cristiana, davall del domini musulmà, especialment al Raval Roig (ara dit, normalment, amb la forma castellanitzada Ravaloche, però fins al segle XX sempre escrit «Raval Roig», com el d'Alacant). I diuen que els musulmans que manaven havien decidit practicar un extermini de la població cristiana. El rei només havia decidit exceptuar-ne la dida dels seus fills, que mira per on, resulta que era una jove cristiana del Raval Roig. I li ho van anunciar: «Degollarem tothom, però tu et salvaràs.»

«Però la nit anterior a la gran massacre, esta senyora, que es deia „poquíssima broma!„ Armengola... Armengola, perquè el seu home, ja ho veus, era Armengol! Però la gent no li dona importància al detall: no coneix estes coses! En fi... El cas és que arribaren a l'acord pel qual esta senyora, l'Armengola, pujaria al castell a arrecerar-se allí, perquè no la degollaren, amb les filles. I a boqueta nit, l'Armengola, dida de les criatures del rei musulmà, acompanyada per dos homes cristians del Raval Roig, però abillats com dones, s'enfilaren cap al castell, i passaren les successives guàrdies com a l'Armengola i les seues dues filles. «Qui va per ahí?» «L'Armengola i les seues filles!» «La Armengola y sus dos hijas», diu la gent, ací a Oriola, no? «Doncs passeu! Aneu endavant, aneu endavant!» I quan arribaren dalt del tot, al castell, on hi havia la residència del rei, els dos xicots del Raval Roig tragueren sengles espases, mataren els musulmans, i salvaren la vida dels cristians... I tot açò succeí, de manera miraculosa, segons es diu ja des de l'edat mitjana, gràcies a la protecció de les santes Justa i Rufina, la festivitat de les quals se celebrava precisament eixa matinada.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook