06 de julio de 2019
06.07.2019
Quadern de Biterna
Santa Pola

El Dia del Miracle

05.07.2019 | 20:15

De part del Curro

Venim a buscar la mar de Santa Pola. Telefonem a l'amic Toni Mas, director de la Seu d'Alacant de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana:

-Toni, bon dia!

-Bon dia...

-Per casualitat no deus estar ara a Santa Pola?

-No: estic al despatx de la Universitat...

-Xe! És que estem anant cap a Santa Pola. Com que dimecres serà Sant Cristòfol, el Dia del Miracle, hi volíem fer alguna entrevista.

-Ai! Mira que em sap malament... Això s'avisa abans!

-No et preocupes... Tu sabries dir-me amb qui podríem parlar, que coneguera la història, de viva veu, per tradició oral?

-Clar que sí. Mireu... Estic pensant ara en Paquita la Planxadora. Dic: Paquita, no; Teresa! Teresa Martínez, Teresita la Planxadora.

-I com la podríem localitzar?

-Uf! No ho sé. Viu al carrer Trinitat. Seria qüestió d'anar i preguntar quina és sa casa, al seu carrer: és una dona molt coneguda.

-Ja...

-Una altra opció seria anar al Castell, a la Capella de la Mare de Déu. Tots els matins s'ajunten allí unes dones que s'assenten a l'ombra del castell. Si tingueres sort...

-Ho intentem. Quan anem a Santa Pola sempre és un gust, passar-li visita al Castell... Però si mentrimentres pogueres aclarir quin número de casa té, la senyora Teresa, me l'envies, per favor. Podem entrar-li de part teua, veritat? Que ella et coneix a tu, vull dir, no?

„Sí, sí, sí... Tu li dius: «Vinc de part del Curro, fill de la Curra la Perruquera: Antoni Mas.» I ja voràs que ella em coneix de seguida.

-«De part del Curro», li dic, eh? Mel!

-Xe! M'havíeu d'haver avisat. Us hauria acompanyat i... Veus? Això de brollar l'aigua dolça de la mar, el Dia del Miracle... Això és veritat!

-Això és veritat?

-Això és veritat. Perquè resulta que hi ha una zona, al final de la platja de l'Antina (que ara diuen la platja de Llevant), on a voltes brota el barranc de Catarra. Quan plou molt, l'aigua va subterrània i sorgeix a la mateixa platja. Aleshores tu estàs a la platja i veus que brota l'aigua dins de la mar. I és que baixa subterrània d'aquell barranc. I és aigua dolça!

-Que curiós! I com dius que es diu, aquell barranc?

-Catarra. Barranc de Catarra. És un malnom d'un propietari que tenia per allí terres, en eixe barranc, comprens? Però sí: l'aigua es torna dolça. Ara, el 10 de juliol és una data simbòlica.

-És Sant Cristòfol, clar!

-Sí... I és també el dia que començava antigament la temporada de bany.

-Ah!

-Les mares deien que abans d'aquell dia no et podies banyar perquè tenies perill d'ofegar-te...

-Caram! Que curiós...

-Era una estratègia de les mares quan els xiquets volien anar a la platja a banyar-se i tot això... I pel Baix Segura recorde haver vist fotos antigues, de gent amb carros, que anaven el 10 de juliol a banyar-se a Guardamar perquè era això: per Sant Cristòfol encetaven la temporada de banys, entens?

-Xe, que interessant... Moltes gràcies, Toni!

-De res, home! Vull telefonar a la meua dona si em pot aclarir a quin número viu Teresa i t'ho dic.

-Agraït! Ja et contaré com quede.


Tabarca, com un somni

Acabant de parlar amb Antoni estem ja arribant a les proximitats de Santa Pola. I decidim fer una picardia: en comptes d'entrar cap al centre dl poble canviem de sentit, com si tornàrem cap a Alacant, desfem cap al nord l'últim quilòmetre de N-332, i enfilem, a la dreta, el camí estret i recte -tan recte que sembla fet amb tiralínies!- que ens porta al Far de Santa Pola.

És un regal just i necessari que ens fem abans d'entrar a la ciutat. Perquè Santa Pola és un poble de mar. «De mariners i de terrassans», diuen. Però un poble de mar. I des de pocs llocs s'entén millor, això de la mar de Santa Pola, que des del mirador del Far: amb un deix de brisa salobrenca, l'avinentesa d'un vol plàcid de gavines i, també, l'estridència d'un sol esplendorós de juliol. Admirem la blava immensitat de la mar. Com un excés: un excés tan bell que cap home -ni cap dona- mai no hauria estat capaç d'inventar.

«La mar és una, però té moltes vores», va observar un dia A. C., filla de l'amic V. L., quan tenia a penes sis o set anyets „que és l'edat en què comencem d'aprendre les essències de la vida. «Veritat, filla. És veritat: la mar és una, però té moltes vores!», sembla que li va confirmar l'amic, orgullós per la poètica i expressiva troballa de sa filla. I no podem deixar de sospesar que ací, al Far de Santa Pola, amb l'illa de Tabarca davant per davant -com un somni alhora pròxim i llunyà, abastable i impossible- la mar Mediterrània ofereix una de les més belles vores del seu variat repertori.

Amb els ulls plens de blau -i de vent, i de sol, i de mar, i de llum, i de pau, i de cel- decidim, ara sí, arribar-nos fins al centre de Santa Pola.


Trobats al Castell

Quant tornem al cotxe un parell de telefonades perdudes al mòbil, d'Antoni Mas, evidencien que hi ha novetats. Li telefonem. I confirmem que l'amic Mas s'ha mobilitzat:

-Escolta: que he parlat amb la meua dona i estarà esperant-vos, dins de deu minuts, a la porta del Castell. Diu que, si voleu, pot acompanyar-vos, ella, ben a gust, a ca Teresa la Planxadora.

-Xe, Toni! Això és molt d'agrair... Una mar de gràcies!

Arribem al Castell per la plaça de la Glorieta. Accedim a l'interior de la fortalesa i descobrim que, efectivament, la Capella del cantó sud-est del castell és oberta, amb un grupet de dones „tot dones„ que li resen a la Mare de Déu del Loreto. Mentre esperem que arribe Mari Àngels, la dona d'Antoni, vaguem una mica pel pati. I ens ratifiquem que aquesta fortalesa de Santa Pola, construïda entre 1554 i 1557, és sens dubte una de les meravelles del patrimoni autòcton que més mereixen ser conegudes, estimades, viscudes.

-Ei! Bon dia... Ja esteu ací? -arriba Mari Àngels, precedida per un somriure franc, distés i acollidor.


Teresa la Planxadora

Després de les salutacions i les justificacions de rigor, Mari Àngels ens condueix tres carrers més amunt, a la casa de Tereseta la Planxadora. Efectivament: al carrer Trinitat, que és el carrer paral·lel, per dalt, del carrer de la Mare de Déu del Loreto.

-Si? Hola! Teresita? Bon dia! Podem passar? Vinc amb companyia, que volen parlar amb tu...

La casa té la porta oberta. Primer és una gosseta, la que ve a rebre'ns, divertida i enjogassada, remenant la cua. I tot seguit, darrer, és l'ama qui arriba, acompanyada també per un aire de generosa, espontània i sincera jovialitat:

-Xica, quina alegria! Passeu, passeu... Per favor, passeu!

Entrem fins a la cuina. I ens admirem de l'hospitalitat de Teresa:

-Mira: pelant creïlles estava... Què voleu prendre? Una refresquet, aigua?

-Res, de veritat. Res. Però li ho agraïm com si ho haguérem pres!

-De veritat? Bé... Conteu, conteu. Què voleu de mi?

-Mire... És que hem estat llegint que ací a Santa Pola se celebra el Dia del Miracle...

-Sí.

-Un amic nostre, Ximo Gonzàlez Caturla, en va arreplegar una història preciosa en un llibre que es diu Rondalles del Baix Vinalopó, de l'any 1987. Diu que el 10 de juliol és el Dia del Miracle... Per què?

-Mira. Ma auela m'avisava que no havíem de banyar-nos fins al Dia del Miracle. Advertia: «No ha-hi que banyar-nos hasta el Dia del Miracle! A la platja no se va hasta el Dia del Miracle! I a les dotze del migdia, l'aigua ha-hi un moment que se fa dolça!» I nosaltres respectàvem, eh? A l'aigua no entràvem, no, si no era passat el migdia del Dia del Miracle!

-A mi a ma casa m'ho han contat igual, igual, igual „ratifica Mari Àngels„. L'aigua es torna dolça. És qüestió de fe. Perquè és un segon només. Ha de ser a les dotze en punt del migdia! Ni passat un minut, ni faltant un minut. Just al migdia! Ja et dic: és qüestió de fe. I té a veure amb el tema d'aquí de la mar. Per a nosaltres la mar és treball. Vull dir: no és diversió. Per a nosaltres la mar és...

-Un sacrifici... -puntualitza Teresa, amb la mirada discretament perduda entre l'horitzó de l'enyor i el de la memòria, pensant potser en els dos cunyats que van faltar quan el 1994 es va perdre l' Ana Rosa, un barca de Santa Pola partida en dos per un mercant panameny, sis milles al sud de l'illa de Cabrera.

-Terrassans i mariners. Ací a Santa Pola és això: terrassans i mariners „continua argumentant Mari Àngels„. Jo, afortunadament, sóc de família de terrassans. Mon pare tornava i dormia totes les nits a casa. I això no saps com s'agraïa! Però la mar... Ací a Santa Pola s'ha viscut i s'ha patit molt la mar. I se li té molt de respecte. Per això crec jo que el Dia del Miracle és una qüestió de fe.


Llàgrimes dolces de sirena

Segons la versió recollida l'any 1987 per Ximo G. Caturla, d'aquesta llegenda santapolera „una versió recreada posteriorment pel mateix Caturla en el llibre Rutes de llegenda (Aila Edicions, 2016), i també en el llibre il·lustrat per Núria Aguiló, El Dia del Miracle (Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, 2017)„, el Dia del Miracle té l'origen en una jove que plorava perquè volia viure dins la mar. Tant i tant va plorar aquella jove que hi va brollar una font. Fins que un mag, per fi, entendrit per les llàgrimes, li va voler concedir el desig i la va convertir en sirena.


«Al principi -conta Caturla-, la xica es va sentir molt feliç solcant les aigües amb la seua cua platejada, voltada de peixos i de plantes marines, però després es va adonar que si havia guanyat una cosa, n'havia perdut una altra. Sí, perquè cal dir que aquella bellíssima jove, ja convertida en sirena, tenia un enamorat que també vivia a la serra; però ara, com que ja no tenia cames ni peus, ni podia eixir de la mar, no podria veure el seu estimat mai més. Aleshores la pobra xica arrancà en plors una altra vegada, i vinga de plorar i plorar perquè sabia que ara ja no hi havia remei: ella seria una sirena per sempre i no tornaria a veure el seu enamorat mai més. I a causa de les llàgrimes de la sirena, segons diuen, tots els anys l'aigua de la mar es fa dolça. I això sempre passa el dia 10 de juliol, en punt de migdia. Per tal raó a aquest dia li diuen «el Dia del Miracle». I encara conten alguns que, gràcies al mag, l'enamorat de la jove pot anar a la mar el dia 10 de juliol per trobar-se amb la seua estimada. I que és en aquest moment de felicitat plena quan la mar es fa dolça.»

Tota la raó tenen, Antoni Mas Miralles, la senyora Teresa Martínez Juan, Teresita la Planxadora, Mari Àngels Sempere i Linares. i Ximo Gonzàlez caturla: el Dia del Miracle és veritat; i s'ha de respectar; i és qüestió de fe, i és moment de felicitat plena. Sí. Perquè amb un mínim de fe que vulguem tenir en les paraules, en la il·lusió i en la fantasia, verament i feliçment podrem peregrinar, cada juliol, a la platja de Llevant o de l'Antina. I, amb els ulls plens de blau -i de vent, i de sol, i de mar, i de llum, i de pau, i de cel-, comprovar que, per amor, són possibles les sirenes. I les llàgrimes dolces. I tots els miracles de l'aigua de la mar, a Santa Pola.


Sant Cristòfol a la platja de l'Albir

Per obra i gràcia de l'aigua de la mar, el Dia del Miracle, 10 de juliol -festivitat de Sant Cristòfol-, també al Racó de l'Albir, a l'Alfàs del Pi, es pot dur a terme un ritual màgic. Segons Francesc Martínez i Martínez, aquest dia, a la vesprada, la gent de l'Alfàs i d'Altea acudia festivament a la vora de l'aigua, tirava trenta-tres granets de sal (o, alternativament, trenta-tres pedretes) i deia l'oració següent:
 
Benet sant Cristòfol,
verge sou digne,
adscrit al Cel,
anomenat a la terra.
Els peus dins de l'aigua,
els peixets per les cames,
el pelegrins per la cinta,
la palma a la mà.
Florida i granada
la flor del Jericó,
qui dirà esta oració
tres voltes a la nit
i tres voltes al dia,
les portes del Cel
obertes trobaria,
i els de l'infern 
mai no les veuria.
 
El ritual autoritzava els pelegrins a demanar tres desitjos, dels quals almenys un sembla que resultava concedit...


El canteret de memòria —i de la vida

 Durant l'entrevista amb la senyora Teresa Martínez Juan, tenim l'oportunitat d'escoltar una extraordinària versió del motiu popular de la vinguda a Santa Pola de la Mare de Déu de Loreto. I també, inesperadament, el testimoni d'un curiós ritual del Dissabte de Glòria:
-Jo és que sóc molt tradicional. De trencar el canteret de ressuscitar el Senyor, i això. El Dissabte de Glòria que diuen... Ara és a la nit, abans era a les deu del dia. Ma auela agafava una platera i la posava al sol. I a les deu del matí feia: «Xiquets, a llavar-vos la cara, que està beneïda l'aigua, que el Senyor ha ressuscitat!» I anàvem i mos llavàvem la cara. I ma mare, si tenia una font esportelladeta, o un canteret, o un plat... Eixien al carrer i feien roïo. Que és que estàvem tota la quarantena que no se sentia cantar! «Ni pensar-ho! El Senyor... Ara no se canta! Ara no podem cantar! I que no parleu fort! I les portes entornades! I el Dijous Sant (perquè abans agranàvem els carrers nosaltres), deia: «El carrer hui no s'agrana, eh! El carrer no ha-hi que agranar-lo hui, que s'ha mort el Senyor!» Ma auela era... Jo no sé d'on aprendria ella totes eixes històries, però... I això del canteret era per a fer roïo. El Senyor s'havia despertat. I tocàvem: esquelles, tapadores, rastres de llanda, pots... En aquell temps tot eren llandes que hi havia: llandes rovellades...
-I el botijó, què féieu, l'arrossegàveu per terra? —provem d'entendre.
-No, no, no.. El canteret o el botijó l'agafàvem i l'esclafàvem en terra! 
-L'esclafàveu en terra...
-Sí... «No! Que no l'agranes, eh? Que ha d'estar allí vint-i-quatre hores! Demà ja l'agranaràs!» Aixina és que passen per aquí i veuen el botijó i fan: «Mira, bé l'hauria pogut agranar...» Perquè la meua neta ho penja en el Facebook. I jo dic: «No: això se queda ahí...»
-Però això... Encara ho fan, ara? —ens atrevim a preguntar.
-Jo. Jo...  Ho faig jo. Jo ho faig.
-Que fort! I hi ha més gent del carrer que ho fa?
-No. Ningú. A Santa Pola, ningú. Ningú. Però jo ho he fet sempre. I ho faig. Des que ma mare va faltar, ho faig jo. Ho feia ma auela. I ho feia ma mare. I després ho he seguit jo. Que abans eren tots els veïns: amb les llandes, i les tapadores, i els pots... I llaços de colors al cap! I anaven corrents com a locos, a fer com si fóra una cencerrada... Corrent tots els carrers, amunt i avall. Uiiiii! Era...
-I ara és vosté només qui ix al carrer, ascla un botijó...
-I ja està! Sobre les dotze de la nit, isc al carrer, jo a soles, i faig: «Senyor, gràcies per donar-me un any més.» I trenque el canteret. 
Amb el cor una mica compungit, fem un silenci respectuós, a quatre veus. Fins que per fi gosem dir: 
-Mire -i mostrem el braç, esborronat, amb els pèls de punta-. Això que vosté fa és preciós.
En efecte: és preciós. Tan preciós com aprendre que, mentre la senyora Teresa Martínez Juan, Teresita la Planxadora, trencarà cada any el seu canteret la nit de Pasqua de Resurrecció, la memòria de tot un poble, Santa Pola, quedarà preservada i redimida: ni que siga per continuar celebrant l'amor i la vida amb el prodigi de l'aigua del mar -que es torna dolça, cada 10 de juliol, a la platja de l'Antina.
Compartir en Twitter
Compartir en Facebook