29 de junio de 2019
29.06.2019
Quadern de Biterna

Polop

28.06.2019 | 20:55

Miracle

Sempre és bo, citar-se amb un miracle. I Miracle -Miracle Server- és, precisament, la persona amb qui hem quedat a Polop per parlar sobre coses i històries d'abans. L'amic Toni Ripoll és qui hi ha fet d'enllaç: «Ja li ho he explicat. Diu que sí: que encantada d'atendre-vos. Està esperant que li telefoneu», m'havia apuntat per WhatsApp, juntament amb el contacte. «Ah I ja saps que mon sogre sempre el tenim a mà... I disponible», afegia tot seguit.

«Quedem als Xorros. Perfecte!» I a l'hora convinguda, Miracle Server, efectivament, apareix per un cantó de la plaça i saluda. La remor de l'aigua fresca i riallera propicia la complicitat de les presentacions. «Si voleu podem anar allí, a aquella tauleta del bar, que estarem més tranquils», proposa Reme Gadea, la dona de Toni, que també ha vingut, per acompanyar els informants. «Sí! I fem un cafenet o un refresquet», aplaudim la iniciativa.

Equip Champions

«Li he dit a Antònia que vinga.» «Mon pare també vindrà. I Paco...» La qüestió és que, en qüestió de pocs minuts, s'ajunta fent rogle al voltant d'un parell de tauletes, al racó de la terrasseta del bar, un veritable equip de Champions: Antònia Elisa Aznar Such, Joan Gadea Burgos, Paco Berenguer Zaragoza, Miracle Server Fuster i Reme Gadea Blasco. La mitjana de les edats supera sense problemes els 75 anys.

-I esta xiqueta tan bonica? „pregunta amorosament Miracle, mirant la filla.

-L'hem trobada allí a la rotonda... Anava soles. I hem dit: «Au, vinga, l'arrepleguem!» „bromegem.

-Au! Què fa? Comencem? „proposa Miracle„. De què hem de parlar? Què voleu saber, exactament? Quina era la pregunta?

El cas és que tampoc no portem cap pregunta concreta preparada. Voldríem, simplement, deixar fluir la conversa, entre ells. I aprendre'n, de la saviesa compartida. Però cal fer moure els records d'alguna manera. Disparem, per això, a una curiositat que hem llegit, sobre el ritual d'anar a banyar-se els cabells per Sant Joan o per Sant Pere, a la font de Polop.

La cabellera i l'aigua, les nits de Sant Joan i de Sant Pere

-En el llibre de Joaquín Fuster La Baronía de Polop posa que la nit de Sant Joan les xicones anaven a la font, als Xorros. I que s'hi banyaven els cabells perquè cresqueren...

-Sí. Jo ho he sentit dir, això: «El dia de Sant Joan, la cabellera creix un pam.» Ho he sentit dir, però no ho he conegut „confessa Miracle.

-Que ara ja no van, les xiques joves?

-Que han d'anar! No, no, no. Això es veu que es va perdre fa molts anys, perquè jo tampoc no he conegut „ratifica Antònia, amb l'autoritat dels anys.

-I es diu, també, en el llibre, que la nit de Sant Pere tornaven a banyar-se els cabells „hi insistim„. Que es coneix que també valia, la nit de Sant Pere, això de mullar-los. I deien: «El dia de Sant Pere, la cabellera ix darrere». O bé: «El dia de Sant Pere, la cabellera creix per davant i per darrere»!

-Sí, sí. sí! També ho he sentit. Però tampoc ho he vist... Que no es fa, ja, tot això! I mira que Sant Pere era festa, ací Polop, perquè l'església que tenim és dedicada a Sant Pere.

Focs de Sant Joan

-Perquè la nit de Sant Joan, com se celebrava? Què féieu?

-Cremar cabassos i tots els trastos que destorbaven a casa „contesta ràpid Joan, amb un mig somriure.

-Sí. Cadires trencades; taules sense pates, que es corcaven. Tot trencat. I feien una gran foguera. I botàvem: botàvem per damunt de la foguera. Del foc... „recorda Antònia, amb veu i ulls que semblen reflectir la llum d'antigues flames i rialles ara evocades.

-Però, això, ací a la plaça dels Xorros?

-No, no, no. Als carrers. A cada carrer hi havia una foguera... „respon Antònia.

-Els carrers no estaven asfaltats i en qualsevol lloc feien foc „puntualitza Paco.

-Allà dalt, al Porxet; allà darrere de l'església, que vivia mon pare... Per tot! „aclareix Reme.

Com Polop i Nucia

-Bé.. I això de la rivalitat amb la Nucia, com ho porteu? Ja sabeu que, quan dos es barallen o discuteixen molt, se sol dir: «Xe! Esteu com Polop i Nucia!»

-No, no, no... Va millor. Poc a poc va arreglant-se. Ara hi ha més relació. I és com si anaren fent-se més persones.

-Sí: tu compta que la meua germana, per exemple, està treballant a l'Institut de la Nucia -apunta Reme-, que no passa res. L'altre dia van fer un concert tots junts, la banda de Polop i la de la Nucia, amb xiquets d'ací i allà.

-Eu! Tot s'acabarà... „ironitzem.

-No cregues. Mira... Encara es diu: «A la Nucia, merda de cria; a Polop, flor de cop.»

-Sí... I, en canvi, els de Nucia contraataquen i diuen, per cascar: «Polop, gola de llop.»

-És igual que a Callosa, que també es veu que prenen enveja, o què sé jo. Perquè diuen: «A Polop, malfaeners!» Tu compta: «malfaeners»! Jo que he passat mitja vida treballant a Callosa...

-Jo és que no ho comprenc. Ací Polop és que mos hem quedat com l'apotecari de Castalla. Ara va i resulta que a la Nucia celebren el dia de la independència! „s'exclama Paco Berenguer.

-Tu què trobes? Si som mosatros els qui hauríem de celebrar que se'n van anar: que els vam donar tot el que van voler i més, perquè se n'anaren! „valora Miracle.

El garrofer i les garrofes

-Passa que sempre parla qui hauria de callar...

-Sí. Això és com la volta aquella que el Tio Ximet va passar, tot vellet, amb el seu gaiatet, per davant del banquet de la ferreria del Tio Miquel. Saps on dic?

-Sí... On està ara la Tasca, no?

-Això! Allí a aquell banquet anaven els homes majors, a plegar el solet. I aquell dia el Tio Ximet, ja molt major, portava un cabasset terreret, que és un cabasset d'espart, d'eixos xicotets; amb un plançó de garrofer, cap a dins, cap al poble. Que se n'anava al sendemà a plantar-lo. I tots rient-se... Ha, ha, ha! Se li van burlar: «Xe! On vas, Ximet, amb el plançó de garrofer? Tu no en plegaràs garrofes, no...» Perquè, clar, el Tio Ximet era ja molt vellet; i un garrofer tarda molt a créixer. Però el Tio Ximet es queda aixina mirant-los, i els retruca: «Si ta auelo no t'haguera plantat els garrofers, tu no en plegaries tampoc, ara, de garrofes!» „explica Joan Gadea, amb un somriure ample que delata la voluntat d'explicar, amb aquella anècdota de les garrofes del Tio Ximet, una lliçó important de la vida.

El gra i el muntó

El senyor Joan Gadea es revela com un magnífic narrador d'històries. Les paraules li flueixen clares, belles i abundoses, com l'aigua que continua rajant per la majoria de les 221 canelles dels Xorros, i que aporta a la conversa un rerefons sonor d'excepció. Parla ara d'una família de senyorets, i de la sumptuosa casa on vivien:

-El senyoret no es portava bé amb la dona. I per això la casa tenia dos escales... Una, pujava per una part; i l'altra, per l'altra.

-Ah, sí! A mi, de menuda, m'encantava aquella casa, amb les dos escales. Era Lo que el viento se llevó! „recorda Miracle.

-Aixina ell podia anar per una escala, a la seua part; i ella, per l'altra. Que es veu que no es parlaven, el matrimoni, comprens? Eixe senyoret tenia treballadors del poble. La majoria dels masos eren d'ells. I quan l'època del blat i les parves i tot això, entraven els matxos dins de casa, i descarregaven el blat. I un dels treballadors va vore que el senyoret plegava un granet de terra, on tenia una tona de blat. I li diu: «Xe! Com plega vostè un granet de blat, amb tants que en té? Si li n'acabe de deixar una càrrega gran, de blat!» I diu: «Xiquet, un granet al costat de l'altre fan un muntó!»

-Sempre passa que qui més en té més en vol... Mai no en tenen prou, els rics!

Ací no està!

-Ei, sí... Es veu que sí. Igual que en el mas del Lliriet (que ara és de Benidorm, però que va ser de Polop uns anys). El senyoret que hi havia anterior era un cacic: un cacic fort de la comarca. Tenia molts treballadors. I allí hi havia una bassa, un pou, una font. I el tio era d'eixos que deixaven diners per a anar a la Ribera. I quan tornaven, li tornaven els diners. I va un i li diu: «Xe! Necessitava un duro per a anar a la Ribera» I el senyoret escarba l'armari, i torna a escarbar l'armari, i vinga d'escarbar l'armari. Fins que, al final, després d'haver-lo escarbat ben escarbat, li diu: «Xe! Que no: que no el trobe! El teu duret ací no està!» Que es referia al de l'any passat... «El teu duret ací no està!» Que sembla que no li l'havia tornat, de l'any anterior! I li ho tenia en compte. I no li'n va voler deixar més. I era la manera de dir-li-ho: «El teu duret ací no està. Això és que no el vas tornar. Si l'hagueres tornat, ací estaria. I te'l podria tornar a deixar...»

-La sabia poc llarga, el senyoret!

Beto

-Ca! Diu que disfrutava fent coses rares als treballadors. I un dia li va dir a un jornaler: «Vés allà a la bassa, que hi ha una canal de fusta. I l'has de dur, perquè fa falta ací per a passar l'aigua.» I aquell se'n va cap a allí. I arriba. I veu una canal que allò pesava una tona. I diu: «Xe! Açò com ho he de dur, jo?» I diu que es va gitar dins de la canal. Es va gitar i el senyoret conten que va pujar al cavall, que sabia que no l'havia de dur, i se'n va cap a allí. I el veu dormint dins de la canal. Diu: «Xe! Què fas ahí dins dormint?» Diu: «Ai! Com no podia dur la canal, m'ha gitat dins d'ella, a vore si em du ella a mi...».

-Eixe era el Beto. El Beto! -aclareix Paco-. Li va passar després un altre cas gros, amb l'assumpte de l'oli. El senyoret es veu que li havia advertit: «Quan jo et cride, deixes estar immediatament lo que portes entre mans i véns corrents a vore què vull. Estem?» «Sí, senyor.» I aquell dia diuen que portava un cànter d'oli. «Xe, Beto!» No se què li va dir, el senyoret. I ell... Pom! El va deixar caure, el cànter, ple d'oli, a terra! I el va esclafir! Diu: «Meravellós. Això volia que feres!» Que això: que sempre estava fent coses rares als treballadors, el senyoret.

-Ací també hi havia consumeros. I tot allò que entrara al poble s'havia de pagar. I anava amb un cànter de vi, cap a dins del poble. Perquè el poble estava de la Creu cap a dins. Ací no hi havia res, més que una casa o dos. I arriba allí i el consumero li diu: «Ei! On va vostè amb el cànter?» Diu: «Cap a casa...» «Que no sap que ha de pagar consum, pel cànter?» Diu: «No... Però ja li dic jo que el vi passarà. I no pagarà consum» I agarra el cànter i se l'empina. I glu, gluc; glu, gluc; glu, gluc. Se'l beu, tot el cànter, sencer. «Ha passat o no ha passat?»

Màgia


Se'ns queda encara pendent de parlar tot el llarg repertori de supersticions que Joaquín Fuster va recollir en el seu llibre. Que si prop del Castellet de Gulatdar els moriscos van amagar un tresor. Que si els riberes tenien una advocació especial per sant Roc. Que si la benedicció de rotllos i animals per Sant Antoni era aixina o aixana. Que si contaven all de les serps, que podien esgolar-se dins del llit de les mares de xiquets acabats de nàixer per a xuclar-li la llet del pit quan dorm, mentre amb la cua feien de xupló per a evitar que la criatura plorara. Que si l'oli de les serps és el remei millor per a curar punxes i espines. Que si la nit de Sant Joan és la millor de totes per a plantar figueres; i la de Sant Pere, igual, per a les clavellines. Que si la nit de Sant Joan, a la mitjanit, el vent que bufa és el que predominarà tot l'any. Que si aquesta nit màgica la falaguera creix, floreix, grana i s'asseca. Que si una balena morta a la platja d'Altea, l'Albir, Benidorm o la Vila és un mal averany per a les dones embarassades. Que si contra la gelosia no hi ha res com penjar del sostre un bon pàmpol de figuera de pala. Que si cal fer tres nucs en un mocador per a trobar una cosa perduda „o per a tallar una hemorràgia„, perquè això és com nugar-li tres voltes la cua al dimoni. Que si una tempesta es pot conjurar encenent un ciri verd i tirant una palada de brases enceses al carrer. Que si els endimoniat es curen penjant-los al coll una bosseta amb alls i trossets de vitet. Que si el mal d'oïda es pot resoldre deixant caure dins del conducte auditiu una gota de llet de dona. Que si portar a la butxaca una ametla de dos caps (o dos puntes) és maneta de sant contra el mal de queixal. Que si passant una clau per l'ull se'n va el mussol. Que si en els vetlatoris convé obrir portes i finestres perquè n'isca el dimoni, no siga cas que estiga bregant per emportar-se l'ànima del difunt. Que si...

Tendra com l'aigua

Però no. De totes les màgies possibles d'un poble com Polop preferim, amb diferència, la de l'experiència i la memòria compartides, al voltant d'una taula -raig de paraules-, mentre l'aigua dels Xorros interpreta la dolça, afable i insistent melodia de sempre. Perquè aquesta és la qüestió -oh, Miracle!- finalment apresa: que, a Polop, una simple vesprada fent conversa a la vora de la Font (amb persones bones, generoses, plenament viscudes) reporta una estranya màgia de civilitat, abundància i bonhomia. Amb el benefici d'una delitosa serenitat „ai!„ tendra com l'aigua.

La cova de Maria la Pinta

Tots els contertulians coneixen la cova de Maria la Pinta. «Tenia planta baixa i pis. Dos nivells: dalt i baix». «Sí, home sí: està al barranc, baix del Castell». «Ara ha caigut. I l'entrada s'ha tapat, perquè han alçat el camí i el forat d'accés queda baix, que quasi no es veu». «Com que van caure unes pedres, que la penya es veu que va solsir, la retro les ha retirades i les ha deixades allí, aprofitant el buit que hi havia». «Diu que és una dona que estava soles. I vivia dins. Perquè es veu que pernoctava alguna volta allí, a la cova. I per això s'ha quedat el nom de Maria la Pinta». «De menudes ens feien por: "Ei! No aneu cap avall!"», «I ens amenaçaven: "Vos eixirà Maria la Pinta!"» «Deien que era bruixa. Als xiquets ens deien que era bruixa...». «Això és antiquíssim. Era per a fer por. Com et diria? Com l'Home del Sac d'aquell moment!».

No hi ha dubte que aquest de la Pinta és un motiu coincident amb el que es conserva —per exemple— a Castelló de la Ribera, on conten que en una cova prop del poble viu la Uela Pinta, que és una bruixa que s'emporta els xiquets que no es porten bé, els posa en un perol bullint i se'ls menja.

Molt més prop encara, a Callosa d'en Sarrià, hi ha també una altra cova de la Pinta. Segons el folklorista Adolf Salvà, en aquesta cova vivia la senyora Pinta, que «ne portava una molt gran enganxada al monyo», i es dedicava a espantar tots els qui s'hi apropaven. L'estudiós callosí escrivia en De la marina i muntanya:

Les mares quan els xiquets no les creien, els dien per atemoritzar-los;

—¡T'agarrarà la senyora Pinta!

I és que Maria Pinta, com veiem, és un personatge recurrent en l'imaginari popular valencià que —ara ho sabem— resulta que té també casa a Polop. I de dos plantes!

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook