15 de junio de 2019
15.06.2019
Quadern de Biterna

Guardamar, l'Encantada

14.06.2019 | 20:02

Tornem a Guardamar, als confins del domini lingüístic. Impossible, tornar a Guardamar i no sentir ballar dins del cap la vella cançó: «De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó...» Però no: aquesta volta hem tornat a Guardamar no per l'interés de les paraules, sinó percaçant un pessic de fantasia: la llegenda de l'Encantada del Cabeço Soler.

Diuen, en el món de la pilota valenciana, que «les partides es guanyen quan s'arreglen». I aquest és el cas, perquè en la nostra expedició a Guardamar juguem amb la partida immillorablement arreglada: Josep Candela, de l'Institut d'Estudis Guardamarencs, ens ha fet arribar informació bibliogràfica abundant; i, a Guardamar, hem quedat amb Marylène Albentosa, que no solament és la gran tècnica i dinamitzadora cultural del municipi, sinó també una persona enamorada del seu poble, amb generositat abundosa i infal·lible. Quan arribem a la casa de Cultura, a mitjan vesprada, ja ens espera fora, a la porta, amb l'amabilitat i la disponibilitat de sempre:

-Aparca ací, si vols. I fem un café...


La Dama de Guardamar

Ens entaulem a la Tahona de Carmen, prop de la casa de Cultura, al carrer Major. Fem un café ràpid per compartir una primera informació d'urgència. Tenim el propòsit de pujar al cim del cabeço Soler. I -paradoxalment- sabem que no podem encantar-nos massa, si volem visitar l'espai llegendari de l'Encantada.

-Bona l'hem feta! La càmera s'ha quedat a casa! -lamentem-. Sort que el mòbil fa fotos potables.

-No et preocupes: ara li dic a Rafel que agafe ell la càmera.

-Saps? M'he mirat el vídeo de Youtube que m'has enllaçat per WhatsApp, Leyenda de La Encantá de Rojales. Versión ilustrada... I també la bibliografia que em va passar Josep Candela. Però la gràcia és comprovar in situ com es conta la història... Tinc la sensació que li han abocat molta literatura damunt, al relat tradicional, i que ha quedat massa edulcorat en els llibres.

-Sí... Tens raó -riu-. Mira: ací a Guardamar ara és molt conegut, tot això de l'Encantada, perquè a finals dels vuitanta o inicis dels noranta Juan Ramón Torregrosa Torregrosa va escriure una obra... I ara cada any fan una escenificació, uns dies abans de Sant Jaume, que és quan són les festes. Crec que els guions últimament són de Mari Carmen Aldeguer i Elena Candela, però no ho sé. El cas és que fan un espectacle de música, i llum, i foc, i dansa... I al final coronen la Dama de Guardamar, que és, com si diguérem, la reina de les festes.

-I en la representació es conta la llegenda?

-Sí, sí, sí. S'escenifica. Es mescla tot això de la llegenda de l'Encantada amb la Dama de Guardamar, que es va trobar ací, al cabeço Lucero, al setembre de 1987. Tu compta: ambienten l'espectacle en temps dels ibers i tot! Però, vaja, sí... El fil conductor de l'espectacle va d'això: de l'Encantada atrapada dins de la muntanya, que s'apareix, i que, per a desencantar-la, l'ha de baixar un xic al braç, fins al riu, sense que toque terra.


Llegenda de l'Encantada

D'això va la llegenda, també -efectivament-, en les diferents versions recollides per M. Carmen Serra i Juan Luis Román del Cerro en el llibre Leyendas de la Vega Baja, publicat per la Universitat d'Alacant el 1986. L'Encantada, atrapada al cabeço Soler, s'apareix la nit de Sant Joan, a la mitjanit, cada cent anys (o tots els anys, segons una altra versió; o els anys que coincideix que hi ha lluna plena per Sant Joan, segons una tercera). També hi ha qui diu que s'apareix quan es cull una determinada planta, a la manera del Gegant del Romaní de la rondalla d'Enric Valor; però altres versions, per contra, conten que s'apareix si s'estira oportunament una cinta; o que, simplement, espera l'arribada dels seus possibles salvadors asseguda a la vora d'una cova.

En qualsevol dels casos, totes les versions convergeixen a explicar que, per a desencantar-la, un heroi l'haurà de carregar i l'haurà de portar -als braços o als muscles- fins al Segura, que serpenteja just baix del tossal: que s'hi puga banyar els peuets, dins l'aigua del riu, sense haver tocat abans terra. Damunt, encara, per a més inri, en algunes versions l'aspirant a desencantador ha d'evitar l'atac de tota classe d'animals i bèsties: gossos, serps, llops, lleons que bramen i tiren foc per la boca, o bous que trauen foc pels nassos (segons qui ho conte). En algunes de les versions enregistrades per Serra i Román del Cerro, de més a més, apareix un element afegit que fa emparentar aquesta Encantada de Rojals i Guardamar amb la de la Senyora de les Illes en l'episodi del cavaller Espèrcius a l'illa del Lango, del Tirant lo Blanc: l'existència d'un tresor que l'Encantada aportarà com a premi a l'heroi intrèpid que l'aconseguisca desencantar.

Però ja se sap: cap dels qui fins ara ho han intentant no l'han aconseguida desencantar, la bella, seductora i misteriosa dama del cabeço Soler. Per això continua encantada! I s'apareix la nit de Sant Joan. Fins i tot hi ha qui conta que els qui ho han intentat, però hi han fracassat, han patit una greu maledicció, que consisteix a portar per sempre mai més la llengua fora; o, en altres versions, morir tràgicament així: amb la llengua fora.


L'ascensió al cabeço Soler

-Que fa, pugem?

-Au! Que no es diga!

Amb el cotxe de Marylène recollim el seu home, Rafel Mompó, amb la càmera. Enfilem el camí de Rojals i busquem un lloc estratègic on poder parar.

-Veus? Aquella casa es diu la Inquisició. S'han trobat murs de mamposteria i tapiera, i molta ceràmica d'època islàmica. L'arqueòleg municipal, Antonio García Menárguez, té un article que diu que podria ser l'alqueria del topònim Al-Mudawwar, Almodóvar. Com si diguérem, el poble medieval de Rojals.

Marylène aparca per fi el cotxe en un replanell al costat del camí de terra que més ens ha pogut apropar fins al tossal llegendari. Vist ara de prop, davant per davant, el cabeço Soler és, certament, un accident geogràfic aïllat, estrany i singular, d'una sensual, intrigant, ideal, simètrica i pelada sinuositat.

-Ací el teniu! -anuncia Rafel„. Què us sembla? Jo sempre he pensat que és com si l'hagueren fet artificialment, a posta, tot el tossal.

-Jo també ho he pensat -confessa Marylène-. És que és tan redona. Tan perfecta. És una mamelleta que dius...

Al nostre costat mateix, salta una perdiu i enceta un vol baix, maldestre, sorollós, inesperat, bancal enllà. També ens ix un conill ara, un colom després. I és cosa d'admirar tanta vida oculta enmig dels matolls i les botges de la terra eixuta. Just on comença el desnivell, trobem una bassa de rec, pràcticament seca. L'aigua -la de l'Encantada tant com la dels recs que es regulen en els antiquíssims jutjats d'aigües de Rojals i de Guardamar!- ho és tot, en aquesta terra adusta, antiga i seca. «L'aigua: l'aigua és vida», pensem. «Les encantades, totes, s'apareixen en espais aquàtics. I la del cabeço, que és excepcionalment una encantada de terra, no deixa de ser una jove que delita l'aigua, i se n'enyora: que fretura i anhela el líquid prodigiós del riu Segura.» I recordem l'antiga dita: «L'aigua emborratxa més que el vi!»

-Pugem per ací, i evitarem aquell mur... -va guiant Rafel enmig del desnivell pronunciat i sostingut.

-Ai, caram! -exclamem, sense alé, a punt de traure el fetge per la boca. I bromegem:- Com per a portar a l'esquena, ara, per ací enmig, una encantada de setanta o vuitanta quilos!

Però no és tant. El tossal es deixa pujar fàcilment camp a través. I quan ens en volem adonar, ja l'hem coronat. I de seguida ens compensa l'esforç: amb el domini visual d'un vastíssim espai en el tram final del riu Segura.


Vent a Stonehenge

-Veieu? D'ací es veu tot: el riu, entre els dos camins, que allí creua el pont de la carretera i s'enfila cap a la Gola. El Castell. Guardamar. Sant Fulgenci, allà...

-I aquelles urbanitzacions? Mamma mia, quin niu!

-Crec que és la urbanització Marina-Salada.

-Ah...

-Però tu imagina, quina posició estratègica, ací dalt, dominant tota la planura quan el riu era navegable i la majoria dels terrenys de la desembocadura eren inundables. Compta que encara ara parlem dels Estanys i tot.

Vent. Fa un vent fortíssim. Un vent que pentina rabiosament els matolls i sembla que ens vulga envolar. És com si la natura s'haguera inquietat perquè hem anat allí, inopinadament, a profanar l'espai sagrat de l'Encantada: com si ens ho volguera advertir, irritada i molesta, amb aquell vent inhòspit i advers.

-No em diràs que tot aquest rogle de roques soltes, just ací dalt al cim, no resulta una mica intrigant. Si en comptes d'això de les llegendes férem programes de tele rotllo esotèric, vindríem ací a parlar d'altars simbòlics, megàlits, menhirs i tot això. Que amb una mica d'imaginació ho podríem vendre com «l'Stonehenge del Baix Segura»!

Resistim com podem els dispars del vent mentre fem les ràfegues de fotos, i encarem prompte el camí de retorn. Deixem tranquil aquell singular terrat del cau de l'Encantada. Pel camí el vent sembla encalmar-se i ens entretenim observant fòssils i trossos de ceràmica. Fins que, ja al peu del cabeço, descobrim un jardí impossible, enmig del no res, amb arbres decoratius perfectament cuidats, conservats i regats per goteig. Hi ha magnòlies, hibiscos, acàcies, magraners...

-Veus? Jo vinc d'Atzeneta d'Albaida... I allí, quan una persona té poc caràcter, que és blaneta i poca cosa, comprens, diem: «Xe! Quin balòstia». I sempre he pensat que això de balòstia deu vindre del llatí balaustium, que vol dir «la flor del magraner». I que ha donat balàustia com a forma culta, referida al fruit de la magrana... -explica Rafel, que a part de tot és també filòleg.

-Ostres! Balòstia, dius? Que curiós! De tota manera, quina cosa més rara, tots estos arbres ornamentals, tan ben cuidats, ací enmig, sense cap casa prop, no?

-És el jardí de l'Encantada, compreneu? És el jardí de l'Encantada... -resolem, divertidament, per fer broma.

Però no. Quan ens acomiadem de Marylène i Rafel „«Xe! Una mar de gràcies... Quins amfitrions esplèndids! Un favor gros us devem!», reconeixem, quan ens porten fins al cotxe„, comprenem que potser hem encertat de ple en el diagnòstic. I que tot el que abraça la vista des del cabeço Soler no és sinó exactament això: el jardí de l'Encantada. És a dir, el jardí de la fràgil i delicada fantasia humana que fretura i anhela el líquid prodigiós del riu Segura. Que delita l'aigua i se n'enyora. I que la sap secret d'amor, riquesa i vida.

Així, si més no, ho deuen intuir els veïns de Rojals quan, cada any, la nit de Sant Joan, del 23 al 24 de juny, pugen al cabeço Soler a festejar la seua Encantada. Al cor de la terra eixuta, en la nit més curta, aire perfumat, foc ritual; aigua anhelada, celebració joiosa del desig de l'estiu. Que això és, també, l'Encantada del Cabeço Soler: somni, deler, quimera. Anhel d'aigua. Embriac de vida.


Com parlen a Guardamar?

«Les xiques de Guardamar, / al cresol diuen candil; / a la finestra, ventana; / i al julivert, perejil.» Amb aquests versets populars bromejava a voltes, la nostra iaia, sobre la singular manera de parlar que tenen els guardamarencs, en la frontera lingüística. També és molt coneguda la història del relat «Com parlen a Guardamar?», que Joaquim González Caturla (1985) va recollir en les Rondalles del Baix Vinalopó. Segons aquest conegut relat humorístic quan es va crear el món el Nostre Senyor anava repartint les llengües poble a poble. I en arribar al Segura i el Vinalopó va començar: «Vosaltres parlareu valencià! Vosaltres, en canvi, parlareu castellà!» Fins que va repartir les llengües per tots, tots, tots els pobles, excepte Guardamar. «Senyor, i nosaltres, quina llengua hem de parlar?», li van demanar. I el Nostre Senyor, que va arribar al final del Segura cansat i baldat pel viatge, sense massa ganes de calfar-se el cap, es coneix que els va dir: «Vosaltres? Ai, fills meus! Parleu com pugueu!» I per això diuen que es parla com es parla a Guardamar...
 
Cal saber, tanmateix, que aquest relat del Nostre Senyor repartint les llengües dels pobles del món es conta també, exactament igual, en molts altres pobles de frontera lingüística. És el cas, per exemple -sense anar més lluny-, de Fraga, Saidí, Calaceit, Maella i Aiguaviva, a la Franja d'Aragó. Ho podem constatar en llibres com Lo Molinar, d'Artur Quintana (1995) o Despallerofant, de Carlos González Sanz (1996). No deixa de ser, per tant, un clixé etnopoètic d'abast general aplicat al cas concret de Guardamar. De més a més, tot el món sap sobradament -o hauria de saber!-, com es parla a Guardamar: a Guardamar, com en qualsevol poble, és parla sempre, i indefectiblement, «el millor valencià del món». O per dir-ho com en la Crònica de Ramon Muntaner, del segle XIV: «del bell catalanesc del món».
Compartir en Twitter
Compartir en Facebook