01 de junio de 2019
01.06.2019
Quadern de Biterna

Redós de fantasia

01.06.2019 | 04:15
Redós de fantasia

El poble s'apareix després d'una revolta, com una sorpresa. I els perfils anuncien, de seguida, que ens espera un redós de fantasies. Sembla eixit d'un somni: les teulades arraïmades, agermanadament constretes, les unes contra les altres, acaramullades cap al cim del tossal vertebrador. I dalt, al bell centre, coronant-ho tot, el castell, amb l'elevada i inconfusible torre de l'Homenatge: recta, sòbria, vertical, sòlida, solemne, presidencial.

Quan arribem a Biar i des de la distància en descobrim els perfils icònics, tenim una estranya sensació de familiaritat: aquella sensació de reconéixer-ne una antiga i delicada meravella, perfecta en les proporcions, amb cada element ubicat al seu lloc just, precís, exacte, adequat. És com quan -per exemple- arribem (per carretera) a Morella, Bocairent, Castalla, Vilafamés o Banyeres de Mariola; o (per mar) a Altea, Xàbia, Dénia, Eivissa, Peníscola: al primer colp d'ull sabem comprendre que el prodigi d'aquell paisatge urbà és només possible gràcies a la veritat del temps i de la història. Cap arquitecte ni cap urbanista contemporani no seria capaç d'inventar vil·les, habitatges o urbanitzacions amb una equivalent capacitat estètica de seducció. Perquè segons quines formes de la bellesa -i de la fantasia- no es poden improvisar: són possibles, només, per l'acumulació de vides, savieses, memòries, hàbits i instants.

La Façana


Hem quedat amb l'amic Joan Lluís Escoda -antic alumne, actual amic, informant excepcional- per fer un café a la Façana, al costat mateix de l'Ajuntament. Quan arribem, fem una mica de temps passejant per la plaça de la Constitució. I ens refermem en un parell d'antigues conviccions. La primera és que aquesta plaça ofereix al visitant unes proporcions senzillament delicioses: la façana de l'església; el campanar amb els escuts i el vell rellotge; la font central de quatre canons, amb les formes sinusoïdals de les vores i l'erosió de la pedra per efecte dels cànters, les persones, les rutines i els anys; la desembocadura del carrer Major; la vella «Casa Consistorial»; les cases acolorides -ocre i groc pastís- que prolonguen el carrer de Santa Maria fins a l'interior de la plaça: l'accés al carrer Lluís Calpena... Hi ha llocs que fan sentir en l'esperit una sensació inefable de serenitat, eufonia, fermesa, equilibri, personalitat, temperament. I aquest n'és un de ben assenyalat. El gran Josep Pla encertava a expressar aquesta rara percepció d'espectacularitat descrivint la plaça del Vi de Girona: «Fou en aquesta plaça que sentírem per primera vegada en la nostra vida la sensació que produeixen les coses de gran caràcter». I hi insistia: «Cronològicament fou a la plaça del Vi que sentírem el primer desig d'articular alguna cosa inconcreta i vaga». Es tracta d'una sensació que, a una altra escala -més grandiosa i monumental, si es vol-, hem pogut experimentar a la Piazza de San Marco, de Venècia; a la de l'Obradoiro, de Santiago de Compostel·la; a la Piazza delle Erbe, d'Udine; a la Piazza della Signoria, de Florència; o -molt especialment- a la Piazza del Campo, a Siena; però que té un bellíssim equivalent, a escala domèstica, humana, quotidiana i familiar, en l'acollidoríssima harmonia urbana que aquest espai ofereix al cor del poble de Biar.

La segona de les conviccions refermades té a veure, precisament, amb l'evident joia arquitectònica i artística d'aquesta plaça: la façana renaixentista de l'església de la Mare de Déu de l'Assumpció. És, per dir-ho ràpid i clar, una veritable meravella: una de les més admirables manifestacions del Renaixement valencià. El conjunt escultòric de la façana, incorporat al temple gòtic l'any 1519, compleix enguany, precisament, cinc-cents anys redons -que es diu fàcil!- I, a pesar de la gravíssima erosió de la pedra, ben mereix celebrar-se'n eufòricament aquest cinqué centenari, perquè continua sent -hi insistim- una meravella sensacional. A poc a poc, en podem anar reconeixent els motius: sant Antoni del Porquet, dalt a la dreta; sant Joan Baptista, baix, amb la Santa Faç intuïda al pedestal; sant Pere, al costat, amb la corona d'espines i l'inscripció «IHS» a la base; sant Cristòfol, dalt a l'esquerra; sant Pau, just baix, amb la figura d'Eva envoltada per una garlanda al pedestal; les restes d'un sant Sebastià, a la seua esquerra, amb la figura d'Adam a la peanya; i, a banda i banda de la porta, sempre en el cos inferior, els relleus de l'Adoració dels Pastors (a l'esquerra) i de l'Epifania dels Reis d'Orient (a la dreta). Adherides a les pilastres centrals, encara, l'arcàngel sant Gabriel i la Mare de Déu. I, per descomptat, al timpà, l'alt relleu de l'Assumpció de la Mare de Déu en cos i ànima (impossible no evocar-hi, en un acte reflex, el Misteri d'Elx!); i encara dalt, en una de les arquivoltes, el motiu de les assutzenes que naixen d'un vas.

La Sibil·la


Però nosaltres hem vingut a buscar-la a ella: la Sibil·la. Cada volta que venim a Biar juguem, davant per davant de la façana de la Mare de Déu de l'Assumpció, el mateix joc que es juga a Salamanca amb la cèlebre granota de la portalada de la Universitat. «Vegem... A que no sabeu trobar la Sibil·la?», provoquem. I la intrigant Sibil·la de Biar es troba al davant nostre, quasi a tocar, a la peanya del relleu de l'Adoració dels Pastors: al centre d'una garlanda sostinguda per dos misteriosos personatges antropomorfs.

«Gràcies a testimonis orals, tot apunta que pot tractar-se d'una Sibil·la. Aquestes dones, que ja són representades per Miquel Àngel a la Capella Sixtina, tenien dots endevinatoris, mitjançant profecies o oracles, de la mateixa manera que ocorre amb els profetes bíblics. Quant a la Sibil·la en qüestió, i donat el lloc on se situa a la façana, ens fa pensar que es podria tractar de la Sibil·la Tiburtina, anomenada Albunea. La tradició sosté que Cèsar August va rebre la informació de l'oracle de la Sibil·la Ti­burtina segons el qual un nen hebreu hauria de silenciar tots els oracles dels déus romans», escriu la solvent historiadora Maria Teresa Richart Parra. I la qüestió és: quantes fantasies resultaria lícit de fer volar, en l'imaginari biarut, sobre la base d'aquest suggeridor personatge representat en els relleus de la façana de l'església?

La Reina Mora


Però no... La gramàtica de la fantasia autòctona no sap veure en les restes arqueològiques ni romans, ni ibers, ni fenicis, ni cap altra civilització que no siga la immediatament anterior a la nostra, cristiana. És a dir, l'islam. O, clarament formulat (a la manera popular, no necessàriament despectiva): els moros. Aquesta, fet i fet, és la dualitat amb què el nostre imaginari popular tendeix a simplificar la història i les restes arqueològiques: tot allò que no és d'ara (sinó d'un passat ignot i imprecís), és, indefectiblement, del temps dels moros. I així, les restes d'un aqüeducte romà ben poden ser conegudes com els Pilarets del Moros, o els Arcs dels Moros; una fortalesa defensiva construïda per Felip II pot ser referenciada, tranquil·lament, com el Fort dels Moros; aquella caseta vella i degradada, que ha quedat en runes, fàcilment pot ser rebatejada com la caseta dels Moros... I, fins i tot, les àmfores romanes que sovint capturen les barques de pesca que van corrent bou per la nostra costa són conegudes pels mariners autòctons amb el nom de cànters moros!

Només tenint en compte que, per a l'imaginari popular valencià, com déiem, totes les restes antigues són dels moros, podrem comprendre la veritable dimensió que adquireix, en el nostre llegendari, el personatge protagonista del motiu popular que dóna nom al nostre paratge: la Reina Mora. Perquè la Reina Mora és alhora una encantada (un personatge femení, màgic, fantàstic, normalment vinculat a espais aquàtics, a la manera de les belles divinitats de la natura); una dona sobirana, autoritària, altiva, preeminent, dominant, amb plena capacitat de decisió; i, al mateix temps, també, per la condició de mora, un ésser tel·lúric, dimanat d'una civilitat pretèrita, misteriosa, enigmàtica i intrigant.

El tresor de la Reina Mora


-Xe, com estàs? Perdona, que m'han parat a preguntar-me una cosa... -ens saluda, per fi, l'amic Joan Lluís.
-Ei! No, tranquil... Arribes a l'hora. De tota manera, sempre és un regal fer temps en esta plaça vostra! -confessem.
Accedim a la cafeteria. Demanem, com sempre, un café del temps i una aigua amb gas. I demanem a Joan Lluís (també ell demana una aigua: un dia és un dia!) que referisca algunes porcions d'imaginació compartida al seu poble de Biar. Provem de preguntar-li:
-Això del príncep moro que s'enamora d'una serventa cristiana i li promet amor etern, i que al final acaba tirant-se des de la torre de l'Homenatge, perquè el volen casar amb una altra i li maten l'estimada; i allò que diuen que les mans en van quedar marcades sobre la penya del castell, i que hi va nàixer un roser com a signe i penyora d'aquell amor impossible...
-Jo d'això no en sé res -ens diu, Joan Lluís-. Ho he llegit: però deu ser una invenció personal.
-Conta, conta tu... -li demanem.
-Açò que et contaré sí que m'ho va contar ma auelo. I una veïna: la senyora Malena... Mira: diuen que baix del castell està ple de coves. Dels moros. Algunes estan tapades. I diu que en una de les coves una reina mora va amagar un tresor...
-Ostres! La Reina Mora!
-Sí... Diu que va fer un encanteri perquè aquella cova només es poguera obrir una volta a l'any. Que es veu que aquell dia, mentre sonen les campanes de la mitjanit, s'obri la cova. I de seguida es tanca. Hi ha qui ho ha vist, però ha pres por de no poder eixir a temps. I, per això, no hi ha volgut entrar.
-Caram!
-Però una volta resulta que una dona amb un xiquet sí que es va atrevir a entrar: va arreplegar bons grapats dels diners del tresor, i va aconseguir eixir corrents, just abans que tocara l'última campanada. Però resulta que es va deixar el xiquet dins! Des d'aquell dia, se senten plors de xiquet menut, de nit, pels voltants del castell.

Les Jerònies


-Folis!
-Sí... I emparenta amb una altra història que em contaven tres germanes (Carme, Maria i Rosalina Colomina), de la família de les Jerònies. Contaven que en un accident al barranc de la Batalla va morir tanta gent que no hi havia prou lloc per a enterrar-los tots junts. Per això, van soterrar un xiquet al castell i els seus pares al cementeri. Separats. I es veu que les nits fosques se sent encara el plor del xiquet, entre les ombres del castell. Si l'escoltes, no t'hi has d'acostar... Perquè t'agafa i se t'emporta!

-Que fort! -deixem anar, instintivament, sense voler. Sospesem la potència narrativa del relat. I les concomitàncies amb altres llegendes valencianes de por.
Joan Lluís encara ens conta un parell de relats pietosos, sobre la patrona, la Mare de Déu de Gràcia:

-Eren dones molt contadores, les Jerònies. També em van contar el miracle aquell d'un mariner biarut que, enmig d'una tempesta, s'encomana a la Mare de Déu de Gràcia. Perd el sentit i, en recobrar-lo, veu que ha aconseguit arribat a terra sa i estalvi. Només recordava, difusament, haver somniat que algú el portava en braços... I resulta que, al sendemà, el sagristà, quan obri les portes del santuari, constata que la Mare de Déu de Gràcia té tots els baixos del vestit inexplicablement banyats i plens d'arena!

-Xe! Això és com la història de la Mare de Déu de l'Assumpció d'Elx, que també diuen que cada cert temps desapareix del cambril i se'n torna a la platja del Tamarit. I que en tornar deixa un rastre d'aigua i d'arena... Veus, quines coses? Marededéus que s'enyoren de la mar! -riem.

-O aquella altra, de l'home que va anar a robar-li les joies, a la Mare de Déu, i la Mare de Déu el va agafar el dels cabells i el va retindre fort, fort, fort. Que no poguera fugir. I van vindre i el van detindre... Això sí que és fort! A mi m'impressionava moltíssim, de menut! -acaba de contar-nos Joan Lluís.

«Lo mellor castell»


Agraïm a l'amic la generositat per les porcions d'imaginació compartida, i ens hi acomiadem:
-És que volem fer fotos. I pujar al castell, també...
Sí. Per descomptat. És imprescindible. Fóra imperdonable visitar Biar i no pujar al castell. Ni que siga per admirar, des de l'altura, els terrats, les teulades, les cases del poble; l'església i el campanar; les vistes dels voltants: camps, muntanyes, arbredes i valls. La posta de sol per les terres amples i dilatades de Castella -«Per Mallorca ens ix el sol, bonica morena, i per Castella s'apaga», cantava Al Tall- és, ací a Biar, un espectacle insuperable.

Però hem vingut al que hem vingut. Extraiem de la cartera el llibre que per a l'ocasió hem portat des de casa. L'obrim pel capítol 355. És el Llibre dels fets del rei Jaume I. Hi llegim, en veu alta, arrecerats en la vella pedra del castell: «E nós estant en València vengren-nos dos sarraïns de Biar, qui eren antics hòmens, que cascú havia plus de cinquanta anys, e dixeren als nostres porters que volien parlar ab nós, e dixem-los què volien. E ells dixeren si volíem anar a Biar, que ells ens donarien lo castell, e que aquell era lo mellor castell que fos d'aquella frontera, e que, si nós l'havíem, que hauríem tota aquella frontera.»

Comença a fosquejar. Una dona major, asseguda en un banc, té la mirada perduda en la llunyania del paisatge. Sospira fort, sorollosament. Estranyament. També ens sembla veure, entre les ombres, la figura d'una dona que s'esmuny pel costat de les pedres de la muralla, on potser hi ha l'accés a les coves. La singularitat del paratge i del paisatge ens fa comprendre que -efectivament- tot allò que hi ha als peus del castell de Biar (patrimoni material, patrimoni immaterial) és un tresor valuosíssim. Enmig de la penombra incipient se sent com un gemec, un plor, un lament. Sí. L'escoltem ara nítidament. És un infant que plora. La pell se'ns posa de gallina en comprendre que, molt més natural i antiga que la frontera física i geogràfica, és potser la frontera que separa realitat i ficció, matèria i somni, raó i fantasia.

Es fa definitivament fosc. «Claudo et Aperio Regnum», diu la llegenda de l'escut de Biar. «Tanque i òbric el Regne». Ens sembla sentir el plor del xiquet encara més prop. És curiós: sembla com si ens cridara. De sobte, tot s'entén: Biar, redós de fantasies, continua sent la clau que obri i tanca el Regne. «Lo mellor castell qeu fos d'aquella frontera». Efectivament: la clau que permet dominar la frontera geogràfica, física i política, si es vol; però també -i sobretot- la que separa, uneix i confon «vides, savieses, memòries, hàbits i instants», amb sibil·les, pelegrins, àngels, creences, reines mores, tresors, pors, quimeres i afanys.

La Casa dels Sis Pans


Just una mica més avall de la façana de l'església de la Mare de Déu de l'Assumpció, al número 1 del carrer Lluís Calpena, trobem la Casa dels Sis Pans. Segons es conta, una nit van arribar a aquesta casa de Biar dos pelegrins que demanaven hostalatge. Aquests pelegrins van demanar una peça de fusta, aigua i sis pans. I es van tancar en una habitació de la casa.
Al tercer dia sense donar senyals de vida -s'entén els sis pans corresponien a un pa per pelegrí i per dia-, els propietaris de la casa van tocar la porta de l'habitació. Però no van obtenir cap resposta. Quan, per fi, van obrir l'estança, els pelegrins havien desaparegut misteriosament, i en van trobar, en canvi, la talla de la mare de Déu de Gràcia, amb els sis pans davant, sense tocar. Per aquesta raó hi hauria els sis singulars relleus de la llinda de la porta: com a testimoni i record dels sis pans que aquells misteriosos peregrins hi van deixar intactes. Hi qui diu, fins i tot, que les cares dels dos angelets que hi ha als peus de la Mare de Déu són les d'aquells dos pelegrins.
Siga com vulga, aquest motiu dels dos pelegrins misteriosos com a emissaris de la voluntat divina es troba en la base de no poques imatges i advocacions, com ara -sense anar més lluny- les de la Puríssima Xiqueta, a Benissa; el Crist de la Pau, a Sant Joan; la Mare de Déu de les Neus, al Fondó de les Neus, la Mare de Déu de les Virtuts, a Villena; el Sant Crist, a Bocairent; etcètera.

El Pi de l'Assutzena


La Mare de Déu de Gràcia va adquirir tanta fama, especialment per la seua capacitat protectora contra la sequera, que venien a visitar-la de tots els pobles de la rodalia. Per això, uns devots d'Asp -segons el relat popular- van vindre al monestir per emportar-se-la: així no els caldria continuar amprant, cada dos anys, la del Fondó de les Neus.
Una nit fosca van anar fins al santuari de la Mare de Déu amb un carro, hi van carregar la imatge, i van provar de fer el camí de retorn cap a Asp. Però un pi que hi havia a la vora del camí va abaixar les branques i les va enroscar a les rodes del carruatge. D'aquesta manera va impedir que el carro, presoner entre el brancam del pi, poguera continuar avançant.
La campana del santuari va començar a sonar: «Ding-dong, ding-dong, ding-dong!» I les autoritats, alertades pel rebombori, enmig de la nit, van acudir per rescatar la Mare de Déu.
Com a testimoni i record d'aquell prodigi -i també com a suposat signe de veracitat-, sobre la soca d'aquell pi heroic tots els anys naixia, ben centrada i visible, una assutzena o lliri blanc (Lilium candidum): signe marià per antonomàsia, icònicament vinculat a l'Anunciació i a la puresa de la Mare de Déu. Per aquesta raó aquest arbre llegendari va ser conegut com el Pi de l'Assutzena.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook