25 de mayo de 2019
25.05.2019
Quadern de Biterna

Vilian o Villena

El Castell de la Talaia, a Villena

24.05.2019 | 22:38

Vilian


Hi hagué fa molts segles -set o més- un poderós marqués castellà que senyorejava una fortalesa a la frontera oriental. El castell era damunt una muntanyola, a l'acabament d'un serrat aspre que l'arredossava dels vents de dalt. Altes i sòlides torres, grosses i llargues muralles, un pati d'armes, grans portes ferrades, merlets i defenses, constituïen un reducte formidable d'aspecte purament guerrer. Tanmateix, a la part-darrere, també murat, defensat i emmerlat i formant cos amb l'edifici total, hi havia com un descans de l'esperit guerrer, ço és, un hort no gaire gran, retirat i amb la delícia de moltes plantes de jardí i arbres fruitals i d'adornament. No hi mancaven alguns raconets ombrosos i emparrats per a l'estiu, ni banquets en bons cara-sols per al temps de fred.

La descripció correspon a l'inici de la rondalla «Els guants de la felicitat»: una de les trenta-sis Rondalles valencianes d'Enric Valor, escrita durant els anys d'empresonament de l'escriptor a la presó Modelo de Mislata. Quan continuem llegint, sabem que aquest inexpugnable castell és propietat del senyor Bernat de Vilian, i que als seus peus reposa tranquil·la «una extensa i lluminosa població, clau entre tres regnes». Sí: en la ficció d'Enric Valor, «el delitós i llegendari marc en què comença aquesta història» es diu Vilian. Però per poc que un s'estime i conega les terres de l'Alt Vinalopó («He aprés que conéixer i estimar / són dues ales del mateix ocell», recorda el poema «Tast de salobre», de Joan Andreu Gascó) de seguida troba i sap interpretar les claus geogràfiques suficients per a comprendre que la fabulosa Vilian de Valor es correspon, precisament, amb l'actual ciutat de Villena; i que la fortalesa del senyor Bernat, marqués de Vilian, no és sinó el castell de la Talaia. Vilian és la nostra Villena. Cruïlla de camins, lloc estratègic, frontera que uneix, separa i agermana: «fa molts segles -set o mes- [...] clau entre res regnes», segons Valor. És a saber: fita històrica entre els regnes de Múrcia, Castella i València.

Marqués de Vilian


El mateix Enric Valor va arribar a explicar en una entrevista a Gemma Lluch i Rosa Serrano que la llegendària població de Vilian, protagonista d'«Els guants de la felicitat», era Villena. I que el marqués de Vilian, que apareix en els primers episodis del relat, és un personatge inspirat en l'històric Juan Pacheco (1419-1474), primer marqués de Villena, que va ostentar aquesta distinció nobiliària des que el rei Joan II de Castella la va crear i li la va concedir, l'any 1445, fins que el 1468, després de ser nomenat mestre de l'Orde de Sant Jaume per l'infant Alfons de Castella, en va cedir el títol al fill, Diego López Pacheco i Portocarrero.

Podem, per tant, imaginar i ubicar l'inici d'«Els guants de la felicitat» (amb la jove Brunilda, filla del marqués de Vilian, sempre tancada dins del castell -com Valor ho estava a la Cárcel Modelo de Mislata!-; la queixa al pare i la reivindicació de la llibertat; l'enamorament a primera vista de Carles de Mataplana; i l'adquisició dels cèlebres guants màgics, que donen la felicitat a aquell qui se'ls posa), amb completa certesa, al castell de la Talaia i Villena, a mitjan segle XV. I és amb la voluntat de sentir les pedres d'aquest castell de la Talaia de Vilian o Villena que hem vingut fins a aquesta fortalesa: per comprovar que encara ara ens parlen, aquestes pedres, d'històries i fantasies, de personatges reals i llegendaris. De l'atractívola i suggeridora confusió entre realitat, memòria, ficció i fantasia.

Tourist Info


-Perdone, és que acabem de tancar... -ens informa una de les tècniques del Centre de Recepció de Visitants, a l'Oficina de Turisme del Castell, amb un somriure comprensiu, solidari, amabilíssim.

-Comprenem... -assentim. I reconeixem que hi hem accedit a pesar que a la porta hi havia, ben visible, el cartell de tancament de les dependències.

-Sí... És que l'última visita guiada és a les cinc. I tanquem, per això, ara a les sis -ens aclareix, amb idèntica amabilitat, la seua companya.

S'han expressat en castellà, clar. Però és un castellà que -no en sabríem dir el perquè-, sona una mica anostrat: com empeltat de fonètica, morfosintaxi i lèxic valencians.

Són les sis i deu, però a pesar d'això encara m'atenen, em faciliten un bon grapat de prospectes informatius i turístics, i, de propina, em regalen un valuós consell:

-Encara que estiga tancat, es pot fer un passeig al voltant del castell. Per ací... -ens diu, i encercla amb el dit índex una maqueta que reprodueix tota la fortalesa en miniatura-. Val molt la pena!

Castell de la Talaia


És cert: val molt, moltíssim la pena. El castell de la Talaia. I tot Villena. Amb la consciència que aquest espai privilegiat ha estat frontera física entre els regnes de Múrcia, Castella i València; i, alhora, també, frontera figurada i simbòlica d'esdeveniments i il·lusions, batalles i quimeres, disputes i anhels, ambicions i delers, rondalles i meravelles, sentim que som afortunats amb el simple fet de passejar, poc a poc, assaborint cada passa, a la vora del pesant i elevat monument, voltejant-lo fins a trobar un breu mirador, amb forma de tres quarts de cercle -i un generós banc corregut de pedra-, just al cantó sud-est del complex defensiu.

Dominem des d'ací dalt les teulades del centre històric de Villena. I mirem fit a fit el campanar de l'església de Santa Maria, exquisit exponent del gòtic valencià, rematat amb les icòniques formes de la piràmide de vuit costats i el penell negre assenyalant el recte camí del cel. Darrere, com un fons manllevat a una delicada pintura flamenca, l'horitzó de les muntanyes de migjorn: la serra de Salines, la de Cabrera, la de l'Arguenya...

Però l'espectacle -l'espectacle imponent- queda just al davant nostre. I és un espectacle de pedra. Els xiprers que voltegen el castell, símbol alhora d'eternitat i d'hospitalitat, subratllen la inefable solemnitat -la inviolable venerabilitat- de l'edifici. Davant per davant dels murs del castell de la Talaia, des del nostre angle, sembla cosa de no creure -quasi un miracle!- la capacitat humana per a dominar, treballar i ordenar la pedra amb tan harmòniques formes, proporcions i plenituds.

La sensualitat de les corbes en les torratxes de l'avantmuralla, la geometria rectilínia dels merlets, la densitat i el volum de la Torre de l'Homenatge, les formes suaus dels vuit torricons de guaita que la rematen. La roca nua, més clara, que serveix de coixí i de fonament per a l'edificació. Els matisos de color de les pedres i argamasses -amb tots els colors de la terra eixuta i la terra humida-; les espitlleres, els escuts, les reixes... I el contrallum de tot el conjunt de la pedra humanitzada retallat sobre el cel i la llum del sol que declina. «I tant que sí que val la pena!»

Campanes


Sonen en la llunyania unes campanes, que fan negligir i oblidar el soroll permanent del trànsit de l'autovia d'Alacant. L'A-31 és des d'ací un riu metàl·lic, dens i constant, de cotxes, camions, autobusos; mercaderies, negocis, persones, treballs, fatigues i urgències que vénen i van, i tornen a vindre, i tornen a anar. Però no. Les campanes -diem- inviten a l'abstracció del món, i retornen al castell de Villena l'atmosfera d'una antiga autenticitat. Sentim en la pedra d'aquest castell, físicament -sensorialment-, el pes d'una història fet de crits i clams, guerres i ambicions, saquejos, assetjaments, armes, colps, embats, misèries, fams. Però també d'estratègies, desitjos, enamoraments, savieses i afanys.

Com pot ser tan bell, un castell -signe de poder, ambició, dolor, tancament, destrucció, mort i guerra? La serenitat d'aquest moment, no és el resultat d'una feliç i corprenedora metamorfosi de la pedra, des de la bel·ligerància i l'hostilitat fins al benefici de la serenor i la concòrdia? És possible tanta poesia en les formes d'una construcció originalment pensada i concebuda per a l'art de la guerra?

Vol de coloms


En això pensem, admirant la pedra que parla ensems de crueltat i de poesia, quan es produeix, encara, un nou i inesperat prodigi, en forma de vol de coloms. «Coloms! Colombaires!» Són, efectivament -i inconfusiblement-, coloms criats i ensinistrats per a la competició, volant en ramat. Es reconeixen de seguida: porten les ales pintades de colors per poder reconéixer-los en la distància, singularment, un a un i pel seu nom. Però quan volen junts, en estol, improvisant danses i remolins, obsequien al cel una exquisida i exuberant festa de colors, bellesa i elegància.

-És un campionat oficial, saben? Competim colombaires de tota la comarca: de Biar, d'Onil, de Las Virtudes, de Saix, d'ací Villena. Els coloms van puntuant, segons el temps que passen al costat de la coloma. Són de diferents dies. I el concurs acaba diumenge, que farem l'última solta. Miren! Ara sembla que vulguen anar al castell... -ens explica un d'aquells colombaires.

L'espectacle, que sempre ha format part d'un paisatge consuetudinari als pobles valencians, és potser cada volta més infreqüent. Però ací a Villena es mostra amb el més vigorós esplendor; i demostra, una volta més, que el vol de la imaginació lliure no pot ni vol respectar fronteres geogràfiques. Ni tampoc fronteres del temps. Potser per això -precisament per això- a nosaltres, sense poder-ho evitar, aquest vol de coloms ens retorna a les teulades, els arbres, els núvols i els cels del paradís perdut de la infantesa: que té, exactament, tots els colors d'un vol de coloms com aquest, travessant -dansa del joc, de l'amor i de la vida- el cel blau i intens de la Mediterrània. I no ens podem estar, admirant sobre el nostre cap el núvol viu d'ales bategant plomatges i colors -que ve i torna, i passa, i se'n va, i torna a vindre, i torna a passar- d'evocar uns vells versos de La clau que obri tots els panys, de Vicent Andrés Estellés, inspirats en el record improbable del seu iaio presentant-lo orgullós en societat, just abans «que el mataren a la boca del forn»:


Vaig ser el primer nét i el iaio se me'n duia

al braç a la Societat dels Colombaires

i em posava damunt de la taula: «El meu nét».

Monestir de les Virtuts


Comprenem que, amb tanta plenitud sentida, i amb la propina inesperada d'aquell vol de colors i fantasies, ha arribat ja el moment de visitar l'altre espai llegendari que hem vingut a trobar a Villena. Es tracta del Monestir de les Virtuts, a quatre o cinc quilòmetres del nucli urbà de Villena, al llogaret de Las Virtudes.

-Han d'anar a trobar la carretera de Iecla. Baixen, passen la rotonda i trobaran un semàfor: trenquen a la dreta i, en passar les vies del tren, ja voran el camí. Està tot indicat...

La cosa, certament, no té pèrdua. I, encara amb una mica de llum del dia arribem al santuari on els villeners veneren la imatge de la Mare de Déu de les Virtuts, patrona de la ciutat: la Morenica. Segons conta la tradició, l'any 1474 una epidèmia pesta colpejava Villena, i una bona part dels habitants va decidir fugir del nucli urbà i instal·lar-se pels voltants de la font del Xop. En aquelles difícils circumstàncies, van decidir elegir un patró que els protegira, per mitjà d'un curiós procés d'insaculació: van posar dins d'un cànter els noms dels sants i les santes que cadascú volia proposar, i la mà innocent d'un xiquet n'hauria d'extraure un. L'elegit, per a sorpresa de tots els presents, va ser el de la Mare de Déu de les Virtuts: justament un nom que ningú no hi havia proposat. El procés, per això, es va repetir fins a tres voltes. Però sempre debades: perquè, indefectiblement, cada vegada que el xiquet treia el paperet del cànter, apareixia el mateix nom de la Mare de Déu de les Virtuts. Més encara: poc després, quan van enviar uns comissionats perquè aconseguiren una talla per al culte, de seguida -diu que encara no havien perdut de vista la font del Xop!- van trobar dos misteriosos joves pelegrins que portaven una arca amb la imatge d'una Mare de Déu de les Virtuts, la van donar i van desaparéixer.

Prodigis de la Morenica


No cal dir que, segons la devoció popular, aquella imatge, la Morenica, de seguida va començar a intercedir pels villeners amb tot tipus de gràcies, proteccions i miracles. Especialment extraordinari és el d'un marit gelós que -la violència masclista, abominable, es coneix que disposa d'una llarga, vomitiva, lamentable tradició- va clavar un punyal arran del mànec al mig del pit de la seua dona, prop del convent. Però, gràcies a la protecció de la Morenica, quan un guardià li l'arranca del pit, el punyal, no hi va quedar la menor ferida ni cap senyal. I la dona, així, hi va salvar la vida.

No menys extraordinària és la història del villener Miguel Díaz, que va caure pres a mans dels moros. Uns pirates barbarescos se l'emporten a l'Alger, l'amarren amb grillons i cadenes, i el tanquen en una masmorra llòbrega, fosca, abandonada, humida, soterrània i indecent. L'home, espantat per tan agres circumstàncies, es va encomanar a la Mare de Déu de les Virtuts. I la patrona de Villena se li va aparéixer de nit, en va trencar les cadenes, el va alliberar de l'esclavitud i el va conduir fins a la vora de la mar, on l'esperava una barca rumb a la llibertat. La part més grossa del cas és que aquell mariner de Villena, després de tota una nit de tempesta i colls de mar, va aparéixer al sendemà de matí, inexplicablement, amb el sol fora i la barca... No dins la mar, sinó a la llacuna del seu poble de Villena! Just a tocar del santuari de la Mare de Déu de les Virtuts!

Un bell retaule ceràmic, compost amb manises de Luis Vilar, recrea amb textos i imatges aquesta sèrie de relats pietosos de la devoció popular villenera envers la Mare de Déu de les Virtuts, amb una única, lògica i mesurada prevenció -no exempta de diversió- respecte de la dubtosa versemblança d'aquest últim desenllaç, tan rocambolesc, amb la barca del presoner algerià finalment varada a la llacuna de Villena: «La leyenda ha falseado este hecho prodigioso, diciendo que arribó a nuestra Laguna, donde fue auxiliado por los frailes del santuario».

Els guants de la felicitat


Entre les meravelles certes, creïbles o inversemblants que hem anat trobant al llarg de la vesprada, quan tornem a casa pel riu metàl·lic, dens i constant de l'autovia d'Alacant, l'A-31 -els ulls encara plens de bellor i fantasia-, sospesem que potser la dels guants de la felicitat és la que més ha valgut la pena: senzillament perquè engloba totes les altres. Prenem així consciència d'un nou aprenentatge: i és que els guants de la felicitat ben poden ser fets de pedres antigues, reixes de forja, torres i torratxes, tocs de campana, vols d'ocells, històries remotes, narracions llegendàries, litúrgies festeres, fronteres unides, paraules vives. Sí... Tot això i més podem aprendre quan decidim abstraure'ns del món i vindre emprovar-nos els guants de la felicitat a la ciutat dels tres regnes i les dues meravelles: Vilian o Villena.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

Noticias relacionadas