18 de mayo de 2019
18.05.2019
Quadern de Biterna

Els Banys de la Reina

18.05.2019 | 04:15
Els Banys de la Reina de Calp, amb Toix i l'Albir al fons.

Aniversari de la prospecció de Cavanilles

Tal dia com avui, fa 227 anys, el 18 de maig de 1792, el científic i il·lustrat Antoni Josep Cavanilles mamprenia la prospecció del jaciment arqueològic dels Banyets de la Reina, a Calp. Anna M. Ronda, Alicia Luján i Vicent Sevila ja van valorar aquell episodi històric amb la rotunditat que mereix: «El jaciment dels Banys de la Reina de Calp va ser excavat, estudiat i difós per l'abat Joan Josep Cavanilles l'any 1792. El seu treball i la publicació van ser precursors pel que fa a l'aplicació d'un mètode científic per a l'estudi de les restes arqueològiques, i són un precedent ineludible per a comprendre el naixement de la ciència arqueològica.»

Efectivament: els dies 18 i 19 de maig de 1792, acompanyat pels veïns de Benissa Pere Ivars, Joan Antoni Feliu i Josep Torres, Cavanilles va dur a terme una històrica excavació als Banys de Calp. Els resultats van ser tan espectaculars que el dia 20, segons consigna en el diari, el dedicaria tot sencer a escriure detalladament, i a perfeccionar els dibuixos esborrallats durant l'expedició. I és que, com se sap, en aquella cèlebre prospecció, es va traure a la llum una gran i espectacular vil·la romana, amb diferents estances pavimentades amb mosaics impressionants. 

Mosaics

La descripció d'un d'aquests mosaics, que el mateix Cavanilles va voler reproduir en les seues Observaciones, delata l'emoció pel descobriment i la sensibilitat per una disciplina, l'arqueologia, que encara no s'havia consolidat com a tal:  su pavimento era mosayco, y el dibuxo manifiesta el gusto delicado del artífice. En la extremidad oriental se ve una maceta con dos asas, de cuyo centro sale un robusto tronco de parra, que echa ramos alternos, sembrando el suelo con hojas y racimos: en lo alto un raton que parece pagar su golosina cayendo cabeza abaxo; en otra parte un páxaro picando uvas; entre los ramos inferiores hay dos figuras humanas, una á cada lado, en ademán de coger los racimos; y como dichas figuras se hallan en el ayre, les puso alas el artífice.

Com en tants altres béns patrimonials, el dèficit de protecció, el desconeixement generalitzat i la insensibilitat ciutadana van comportar, progressivament, la degradació, l'espoli, la desaparició i l'oblit d'aquest bell mosaic, perfectament descrit i dibuixat per Cavanilles. Tanmateix, la sort va voler que a primeries de setembre de 1965 apareguera entre l'arena un nou mosaic dels amorets veremadors, quasi idèntic al descrit per Cavanilles (segurament, la part complementària dins de la mateixa estança). I en aquesta segona oportunitat, gràcies al treball de l'arqueòleg Manuel Pellicer -que hi va dirigir una excavació d'urgència per a salvaguardar aquell nou mosaic aparegut-, sí que es va poder conservar: de manera que, actualment, forma part dels fons del MARQ.

Llavorament de la roca

Però no és pels mosaics ni per la vil·la romana excavada per Cavanilles ara fa 227 anys que aquest important jaciment de Calp és conegut com els Banys de la Reina. El topònim respon, més que no a la permanència material de les pedres, a una delicada i inaprehensible fantasia, solidàriament compartida, forjada al caliu de l'imaginari popular. En efecte: davall la terra, sí, hi ha la penyora oculta i eloqüent d'un pretèrit remot, del temps dels romans . Però molt més tangible i palmari, a la superfície, davant nostre, en aquest antiquíssim i privilegiat redós de la mediterrània, colpeix i sorprén el treball metòdic de la roca a la vora de la mar, que conforma una geometria perfecta, rectangular, amb dues creus centrals que defineixen, reticularment, sis subespais igualment rectangulars dins l'espai d'embassament de l'aigua marina. Heus ací, visibles i notoris -aquests són!-, els Banys de la Reina que donen nom al conjunt del paratge.
Són com una il·lusió. Un deliri. Una delicada fabulació. Una cosa de no creure. I, tanmateix, ací els tenim: reals, tangibles, fotografiables, quotidians, sabuts, descaradament presents. Els Banys de la Reina! Només la geometria, tan precisa i perfecta, delata en aquests banys la intervenció de la mà de l'home: tan naturals i harmòniques són totes les proporcions en relació amb l'entorn. Però no s'hi pot dubtar: hi ha l'artifici, desconcertant, resultat d'un increïble llavorament de la roca nua per a domesticar la natura. Amb una finalitat evident: construir una piscina natural, amb l'aigua del mar estratègicament desembravida, amansida, captivada i domtada; dòcil, arrecerada, protegida del sacseig o l'embat de les ones.

Hi ha un cert consens, entre arqueòlegs i historiadors, que aquestes piscines guanyades al mar aprofitant els relleus de les roques litorals degudament treballes devien ser una espècie de piscifactories, potser vinculades a la fabricació de saladures gràcies a la proximitat de les salines, o bé -és aquesta una idea també recurrent, entre els estudiosos. potser del famós garum romà: una intrigant salsa, feta amb peix fermentat, que servia per a salar i amanir els aliments, i que a l'antiga Roma es considerava afrodisíaca.

Els Banys de la Reina de Calp, amb el penyal d'Ifac al fons.

La Reina Mora

Però no... La gramàtica de la fantasia autòctona no sap veure en les restes arqueològiques ni romans, ni ibers, ni fenicis, ni cap altra civilització que no siga la immediatament anterior a la nostra, cristiana. És a dir, l'islam. O, clarament formulat (a la manera popular, no necessàriament despectiva): els moros. Aquesta, fet i fet, és la dualitat amb què el nostre imaginari popular tendeix a simplificar la història i les restes arqueològiques: tot allò que no és d'ara (sinó d'un passat ignot i imprecís), és, indefectiblement, del temps dels moros. I així, les restes d'un aqüeducte romà ben poden ser conegudes com els Pilarets del Moros, o els Arcs dels Moros; una fortalesa defensiva construïda per Felip II pot ser referenciada, tranquil·lament, com el Fort dels Moros; aquella caseta vella i degradada, que ha quedat en runes, fàcilment pot ser rebatejada com la caseta dels Moros... I, fins i tot, les àmfores romanes que sovint capturen les barques de pesca que van corrent bou per la nostra costa són conegudes pels mariners autòctons amb el nom de cànters moros!

Només tenint en compte que, per a l'imaginari popular valencià, com déiem, totes les restes antigues són dels moros, podrem comprendre la veritable dimensió que adquireix, en el nostre llegendari, el personatge protagonista del motiu popular que dóna nom al nostre paratge: la Reina Mora. Perquè la Reina Mora és alhora una encantada (un personatge femení, màgic, fantàstic, normalment vinculat a espais aquàtics, a la manera de les belles divinitats de la natura); una dona sobirana, autoritària, altiva, preeminent, dominant, amb plena capacitat de decisió; i, al mateix temps, també, per la condició de mora, un ésser tel·lúric, dimanat d'una civilitat pretèrita, misteriosa, enigmàtica i intrigant.

La llegenda dels Banys

Amb aquests ingredients com a base de la recepta per a la cocció narrativa, la llegenda flueix sola. «Uns Banys?» «Sí!» «De qui?» «De la Reina!» «De quina Reina?» «La Reina Mora, clar!» I la imaginació no pot evitar fantasiejar amb aquella Reina Mora, banyant-se precisament en aquest racó paradisíac: «Diuen que el rei va manar construir aquestes piscines per a ella. I que ella es banyava ací, a soles, les nits de lluna plena.» Tampoc no pot deixar de contextualitzar aquestes fantasies amb els elements més destacats de l'entorn: «Conten que vivia a la Casa Nova. No eixia mai d'aquella casa, que era el seu palau.» Sí, sí, sí...  Però també conten que hi havia un túnel amagat que connectava la Casa Nova fins als Banys. I ella anava per aquell passadís secret fins a la mar, a banyar-se...» I hi queden habilitades les formulacions poètiques, romàntiques i sentimentals: «Aquells banys gloriosos, amb l'aigua de la Mediterrània dòcil i encalmada, eren el secret de la seua rara, seductora, enlluernadora, espectacular bellesa.» «Oh, sí! Com era bella, la Reina Mora!» «Fins que un dia els cristians van conquerir aquestes terres de la Marina. I la Reina Mora s'endinsà, decidida, per la mar lliure, oberta, infinita. Avançà en direcció a la lluna ofegadora: car més s'estimà fondre's amb l'aigua salada i fosca de la Mediterrània que no una vida servil, subjugada i captiva.

Els Banyets de la Reina del Campello

Però la llegenda -i la meravella- dels Banys de la Reina Mora transcendeix la geografia impressionant de Calp. I resulta senzillament fascinant constatar que una cinquantena de quilòmetres més al sud, al jaciment de la Illeta del Campello, s'han conservat unes restes arqueològiques semblants a les de Calp. I que l'imaginari col·lectiu valencià, activant un mateix engranatge de la ficció popular, hi ha projectat exactament el mateix topònim (aquestes restes de la Illeta del Campello són també conegudes com els Banyets de la Reina) i una idèntica llegenda: bellíssima que enlluernava, també aquesta Reina Mora del Campello, com la de Calp, prendria el bany al seu corresponent redós de mar -penyora d'amor. I aquells banys solitaris, amb la sabuda llum de lluna suggerint camins impossibles sobre la superfície de l'aigua, serien, igualment, el secret de la seua admirable i envejable -admirada i envejada- bellesa inusual.

Més encara: els Banys de la Reina de Calp i els del Campello coincideixen també a trobar-se situats a la vora de sengles torres. Si en el cas de Calp els Banys semblen protegits per la torre del Molí del Morelló (construïda a mitjan segle XIX sobre les ruïnes d'una torre de guaita del segle XVI), en el del Campello resulta impossible abstraure's del domini imponent de la torre de la Illeta (de mitjan segle XVI). Casualitat? Indicis de forces paranormals i motius esotèrics? En absolut! Simplement l'evidència constatable que, en un cas i en l'altre, es tracta d'emplaçaments estratègics, espais emblemàtics, llocs singulars —paratges preciosos per a la vida i els interessos dels humans—; i que, precisament per això, atrauen i conserven, indistintament, jaciments arqueològics, estructures defensives i narracions llegendàries.

Xàbia i Moraira

No és, tanmateix, el de Calp i del Campello, l'únic cas de convergència de la geografia i de la fantasia en favor d'aquesta singular encantada que és la Reina Mora. També a Xàbia podem trobar el Clot de la Reina o els Banys de la Reina, amb la seua bella i aquàtica Reina Mora. I, així mateix, a Moraira podem trobar el Clot de la Reina, amb un curiós motiu llegendari que inclou, fins i tot, una divertida derivada etiològica per al topònim Moraira. La jove Valeria Raseron la va poder documentar i transcriure de boca del senyor Vicent Bertomeu Ferrer: «Vull contar que aquí hi ha un d'això que es diu el Clot de la Reina, que diuen que es banyava una reina ahí. Perquè es veu que aquí hi havia una reina mora que es deia Ira: mora Ira. I hi havia un clot on entra aigua de mar, i diuen que es banyava ahí. Per això diu que li van posar Moraira: perquè Moraira era Mora Ira.»

La llegenda dels Banys

També l'amic i erudit de Teulada Jaume Buigues, com el senyor Vicent Bertoneu, coneix bé la llegenda d'aquesta peculiar encantada del Clot de la Reina, a tocar de la cala de l'Andragó: «Sí, home, sí! Això m'ho contava ma auela, ja», ens explica per telèfon. Diu que es banyava allí, a les roques aquelles, a la llum de la lluna; i que portava una pinta d'or al cap. Si algú li podia llevar una peça de roba (que es veu que es llevava la roba abans d'entrar a l'aigua), o li podia agafar la pinta daurada, es faria ric: perquè es veu que allò era la clau per a aconseguir tot l'or que hi ha amagat al cap d'Or -que es diu així de tant d'or i tantes riqueses que té amagades!» I encara prossegueix, Jaume: «Ah! I també contaven que, si la veies, podies anar al cap d'Or i agafar una pedra: que aquella pedra, en tornar a casa, es convertiria en or! Això sí, amb una condició: que no la podies mirar... I clar, un xicon potser agafava una pedra, i se l'emportava a casa. I potser s'hi queixava: "Xe! No s'ha convertit en or!" Però clar, sempre li podien contestar: "Senyal que l'has mirada!" Ha, ha, ha! Comprens? No fallava: mai no fallava...»  

Els Banyets de la Reina del Campello

Gramàtica de la fantasia

El Campello, Calp, Moraira, Xàbia... Davant d'un mateix estímul de la realitat, la imaginació popular ha respost, sistemàticament, amb un mateix, idèntic i constant  motiu llegendari, en punts distants i diferents del nostre litoral: «Els banys de la Reina Mora...» Pocs exemples resulten tan evidents —i eloqüents— del fet que la imaginació col·lectivament construïda no és arbitrària i capriciosa, sinó que respon a unes regles, uns principis, unes raons, unes concretes motivacions antropològiques, identitàries, culturals, històriques. Volem dir: que existeix també, en cada poble i cada racó del món —per dir-ho així—, una gramàtica de la fantasia.

Als Banys de la Reina de Calp observem, ara mateix, una família que pren el bany distretament, impunement, lliurement en l'aigua encalmada de l'antiquíssim jaciment marítim. Potser celebren l'aniversari de la filla, que sosté uns grans flotadors daurats, un a cada mà, amb les xifres 1 i 5: 15. Contemplem l'escena familiar bucòlica i feliç. Provem d'endevinar en el somriure de la jove adolescent l'enigmàtica bellesa de la Reina Mora. Admirem, al fons, la presència magnètica i totpoderosa del penyal d'Ifac, sempitern sentinella d'aquests Banys, de Calp i de tota la Marina. I sospitem que només una cosa pot ser tan gran, tan digna, tan elevada, tan vigorosa i tan potent com Bèrnia, Montgó o Ifac: la força de la intuïció, la creativitat i la consciència humanes, solidàriament compartides —que és la força que subjau a aquesta idea (i aquest fenomen) de la gramàtica de la fantasia popular.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook