11 de mayo de 2019
11.05.2019
Quadern de Biterna

L' Encantada de Planes

Planes de la Baronia. El barranc de l'Encantada

11.05.2019 | 04:15
El gorg del Salt, al barranc de l'Encantada



El gorg del Salt
Hauria de ser un exercici obligatori en els estudis universitaris de Filologia. I en tots els tallers d'escriptura: vindre a l'Encantada, seure davant per davant del gorg del Salt -sobre les pedres de la minúscula platja- i descriure'n les sensacions quan la vesprada declina.

L'oïda, per exemple. La remor intensa, continuada, ininterrompuda de l'aigua caient sobre l'aigua. Greu, solemne, profunda; com una nota pedal, en la veu d'un baix continu per a la delitosa -i insuperable- música de la natura: els raucs de els granotes interpretant el paper insistent i sostingut dels tenors; el cant intermitent dels pardals, que xisclen o refilen melodies, executant la partitura dels contralts, invisibles, emboscats entre els pins. El tacte aspre de les pedres; la brisa sobre les galtes i els cabells. L'olor del pi, de l'argelaga i de la terra humida. I, sobretot, el joc de llums del sol tardenc que es pon darrere de la penya dreta de l'escenari, però que encara tentineja -just al nostre davant, i també als peus de la cascada- sobre l'aigua trèmula, sensible, viva, encalmada. L'aigua encantada. Un ventijol mou les fulles dels arbres. La superfície del toll s'eriçona. I en descobrim la meravella: amb el moviment de l'aigua bressolada pel vent, els reflexos intrigants del sol postrem volen, es mouen i s'escampen -ara ací, ara allà- sobre la totalitat de l'estany.

Èlia, Ainoha, Pedro i Jonathan

Per a arribar fins a l'Encantada, clar, hem hagut de passar per Planes. En un banc del passeig de la carretera (l'avinguda de la Ciutat de València) hem assaltat quatre joves, molt joves, que menjaven, bevien, conversaven, reien i festejaven el temps dilatat i encalmat del poble. Èlia, Ainoha, Pedro i Jonathan, es diuen. Un d'ells fumava.
-Perdoneu -demanem-, voldríem preguntar-vos per l'Encantada...
-Saber com es va?
-No, no, no... L'Encantada. La història. Si heu sentit contar mai això que diuen que s'apareix...
-Ah! Sí, clar! Tots... Ací tots els joves coneixem la llegenda de l'Encantada, perquè s'explica en el col·le -aclareix Ainoha.
-Sí! Sempre hem fet una excursió, a l'Encantada. Se suposa que, des de tota la vida, han anat contant-ho. Que jo si ho pregunte als meus uelos segur que ho saben. Que han anat parlant-s'ho: i s'ho saben -ratifica Èlia.
-Jo crec que a qualsevol persona que pregunteu del poble, la majoria sí que ho ha de saber -remata Ainoha.
-I què conten, de l'Encantada, els uelos? Com és la història? -requerim, per fi.

A Èlia i a Ainoha se'ls il·luminen una mica els ulls. I -primer una, després l'altra- van construint una versió per a la història de l'Encantada:
-Cada cent anys apareix una... Una sirena, diuen. Bé, una princesa: mig princesa, mig sirena. Que et dona a elegir entre els diners i entre ella -s'arranca Ainoha.
-Sí. És això: si l'ajudes a salvar-la, o si vols quedar-te els diners -reformula Èlia.
-«Ajudes a salvar-la»? Salvar-la de què? -volem aclarir.
-Perquè ella està atrapada allí!
-Allí? Allí, on?
-On està la cascada! -diu l'una.
-Al Gordo en Sal -respon l'altra, quasi a l'uníson.
-Què? -ens sorprenem-. Al gorg del Salt, voleu dir?
-Sí! Això: el Gordo·n Sal! -s'hi ratifiquen, rient-. Es diu aixina!
-I què passa? Què passa si tries els diners?
-Diu que ella t'agarra i se t'emporta cap avall de l'aigua, i no en tornes a eixir mai més!
-Caram! I dieu que ofereix diners? Només diners? Quants diners? -provem de furgar.
-Bé: diners... I joies, i collars, i perles, i monedes, i tot això. És un cofre. Un tresor, saps?

Paisatges de llegenda

Però hem passat Planes. Hem deixat Catamarruc a la dreta i una mica més avant hem trencat a l'esquerra. Hem aparcat el cotxe a la vora del camí. Hem baixat els setanta-sis escalons de la sendeta d'accés al fons del barranc. Hem travessat el pontet de formigó disfressat amb pedra cara vista. I ara som ací. En perfecta solitud. Davant per davant del gorg del Salt. Al cau de l'Encantada: la misteriosa dona d'aigua que s'apareix, cada cent anys, per temptar els ulls, el desig, l'amor i l'ambició dels humans. Arrecerat pel tallat rocós imponent que s'eleva a la nostra esquerra, com una catedral de la natura sacrament construïda per a protegir l'Encantada. El secret. El misteri. La memòria. La història. La llegenda coneguda.

N'admirem la màgia, a flor d'aigua. Una festa d'ombres i clarors. El vent acarona el gorg. I es produeix un tremolí d'onades minúscules, com milers de pessics, alhora, fets amb dits invisibles sobre la pell del toll. El moviment de l'aigua juga capriciosament amb la llum que s'hi reflecteix. El canvi constant en la intensitat de la brisa (ara calma, adés a penes un ventijol, després un conat de ventada) ofereix un fabulós espectacle de llums, colors, textures i geometries canviants que ens evoquen -no ens feu dir per què- les fantasies lumíniques de les escultures mòbils del gran Eusebi Sempere. Això sí: a escala natural, espontània, abrupta, lliure, agresta, muntanyenca. Infinitament més rica i diversa, gran i imprevisible, incitant i espectacular que la dels museus i les sales d'exposicions.

Té la natura, davant nostre, en el joc de llums d'aquest gorg, una imaginació infinita. Al voltant, baladres, joncs, figueres bordes estranyament enlairades, verticals. També gatell, sarga negra o saula, damunt l'aigua. Roques soltes, pins espigats, altars enigmàtics. Com si tot plegat, disposat amb la mesura justa i l'exacta harmonia, volguera recordar-nos la certesa que un dia vam aprendre precisament ací, fa molts anys: que hi ha llocs -paratges, paisatges, racons de món- que ben mereixen una llegenda..

Llegenda de l'Encantada

El barranc de l'Encantada ha merescut suggeridores històries de princeses, joies, moriscos, dilemes, palaus i tresors. Hi ha qui diu que, abans de ser expulsats l'any 1609, els moriscos van fer, en aquell barranc situat al cor dels seus dominis muntanyencs, un encanteri que serviria per a preservar-ne la dignitat, la riquesa i la memòria. D'acord amb aquest encanteri, un palau tot ple de tresors, i també la bellíssima donzella que els custodiava, van desaparéixer màgicament davall de l'aigua del barranc. Cada cent anys, la princesa ix de l'aigua i s'apareix als humans. Diu que un moliner, una volta, se la va trobar. L'encantada li va oferir triar entre un cofre ple d'or o ella mateixa. I aquell pobre home, encegat per la cobdícia, va triar el cofre. La princesa, amb un sospir, li va explicar que en el cas d'haver-la triat a ella hauria aconseguit el cofre, el palau, tots els tresors que conté i... ai!, també el seu amor. Segons conten, l'Encantada torna a aparéixer-se cada cent anys, a l'espera que algun jove de cor noble -tendre i sensible esperit- la trie a ella, en comptes del cofre: perquè si l'amor venç la cobdícia, totes les màgies i tots els encanteris hi seran propicis. 

Hi ha qui diu, per contra, que l'Encantada no va oferir al moliner un cofre, sinó només una pinta d'or o una diadema preciosa que portava al cap. En primera instància, el moliner sí que hauria triat en aquesta altra versió l'amor de la bella donzella -abans que no la materialitat de la pinta o la diadema. Però, en apropar-se, s'hauria adonat que en realitat no era una dona, sinó una sirena, amb la meitat inferior tota peix! I clar: hi hauria canviat de parer; d'una manotada li hauria agafat la pinta (o la diadema) i hauria pegat a fugit com el dimoni de la creu! Decebuda i trista, l'Encantada s'hauria capbussat cap a la profunditat del toll (que diuen si connecta subterràniament amb la mar), i hauria desaparegut durant cent anys més, fins a l'aparició següent. Pel que fa al moliner, conten que en arribar a casa també li va desaparéixer la diadema entre les mans, convertida en una serpeta d'aigua.

Planes de la Baronia, al Comtat.

Llegenda de l'Encantada

Ja el botànic i naturalista Antoni Josep Cavanilles, en el segon volum de les Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reino de Valencia, recollia el motiu llegendari de l'Encantada, el 1797, fa ara dos-cents vint-i-tants anys. Amb l'esperit crític, incrèdul i científic que com a bon il·lustrat exhibia, en la pàgina 153 d'aquest segon volum de les Observaciones, escrivia: «Van cayendo estas [aguas] al barranco que la ignorancia y credulidad llamó de la Encantada por la piedra circular de unos cinco pies de diámetro, que en forma de ventana cerrada se ve en la garganta del barranco á 20 pies sobre el nivel ordinario de las aguas. En esta fingió el vulgo la boca de cierta mina, donde los Moros escondiéron sus tesoros, y dexáron encantada una doncella, que cada 100 años sale para volver á entrar en el mismo dia. Fábulas indignas de hombres juiciosos, perpetuadas solamente por la supersticion é ignorancia».

Es la veu de la raó contra la del pensament màgic. Sense mitges tintes en l'acusació: «ignorància i credulitat», «faules indignes d'homes judiciosos», «superstició i ignorància», etc. Tanmateix... Beneïda diatriba! Perquè, paradoxalment, és gràcies als comentaris crítics i ridiculitzadors de Cavanilles que disposem de la més antiga referència documental d'aquest motiu llegendari de l'Encantada de Planes.

També l'escriptor costumista de Balones Joaquim Martí Gadea pararà atenció a la llegenda de l'Encantada en el llibre Tipos, modismes y còses rares y curioses de la tèrra del Gè, de 1908: «Se li dona eixe nom a este barranc, que naix a la vall de Gallinera i que, obrint-se pas per la falda de la muntanya de la Safor, va a parar al riu Serpis o d'Alcoi, per una pedra llisa que es veu a mitat d'una penya molt alta i escarpada, i que segons diu Escolano, posaren els moros per tapadora d'una cova o avenc, on hi ha moltes coses i tresors encantats [...], i solament els moros poden girar-la i destapar la boca d'aquella madriguera o cau de raboses, que tal volta no siga altra cosa, suposant que existisca, la tan ponderada cova encantada.
No deixa d'apuntar, el mateix Joaquim Martí Gadea, una «copla de caixó» a propòsit del topònim del barranc i la corresponent llegenda:
El barranc de l'Encantada 
sempre serà anomenat, 
per la pedra misteriosa
i lo que dins té encantat.

L'Estret, la mina encantada
i la roca dinamitada
Ens ho havia contat Èlia, a Planes, que l'Encantada no solament és cosa del gorg del Salt, sinó tot un llarg segment de barranc, amb altres tolls de solitària i exquisida bellesa: 
—La Caldereta, per exemple. Sí: es diu la Caldereta. Dalt del salt no hi ha com una paelleta redona? Doncs això és la Caldereta! Perquè, com que allí pega més el sol, sempre l'aigua és on més calenteta està. I més avall hi ha el Blavet. I l'Estret...
Fet i fet, la misteriosa pedra circular i llisa que refereixen tant Antoni Josep Cavanilles com Joaquim Martí Gadea -la que suposadament taparia la boca d'una mina, cova o avenc amb tresors amagats i la bella donzella encantada- no s'ha de buscar al gorg del Salt, sinó alguns centenars de metres barranc avall, passat el toll del Blavet, enfront del Molí Mató o Molí de l'Encantada: a l'abrupte i espectacular paratge de l'Estret. Les descripcions no deixen marge al dubte: cinc peus de diàmetre, la gorja del barranc, vint peus sobre el nivell de l'aigua; una penya molt alta i escarpada. Tampoc la història recent no permet cap confusió: tanta morbositat va despertar la llegenda de l'Encantada i del suposat tresor morisc, que allà pels anys vint del segle passat, per eixir de dubtes, van decidir dinamitar la roca de totes les curiositats i totes les incerteses, per comprovar si davall apareixien coves secretes i tresors. Però davall la roca no hi havia sinó més roca, de manera que ara hi queda, només, un buit delator, aproximadament circular, estranyament excavat sobre la gran murada de l'Estret.

L'Estret, la mina encantada i la roca dinamitada

Van dinamitar la muntanya, sí. Però no van poder acabar la fantasia de l'Encantada. Sovint la tradició i la memòria són més fortes i resistents que les mateixes roques de la muntanya. Amb aquesta idea, decidim tornar al gorg del Salt, abans que s'esvaïsca l'ultimíssima llum del dia. Recuperem el nostre lloc de privilegi sobre les pedres de la minúscula platja, entre clarors i ombres. Escrivim compulsivament en el Quadern de Biterna la munió de sensacions acumulades. Una ràfega de vent una mica més intensa eriçona de manera especial la inquieta serenitat de l'aigua. A la part més profunda, enmig del joc de llum i ombres, ens sembla entreveure l'alcàsser soberg i la silueta d'una jove d'aigua, vestida de blanc, passejant com en un somni solitari. Nova ràfega, una mica més forta. Solitud. I tota la superfície que es torna ara plata viva i lluminosa. Ens corre per l'esquena un formigueig estrany. Com un calfred plaent: una mena d'esglai tebi, endolcit, esperat, amatent. No ens cal girar el cap per a adquirir la certesa que s'ha fet present. És ella, segur. Comprenem que s'ha esmunyit sigil·losament entre els baladres i s'ha apropat fins ací. La sentim darrere nostra mateix.

Ho pressentíem. Era, la seua, una presència anunciada. Perquè teníem la veu baixa de la remor constant de la cascada, la veu de tenor de les granotes raucant, la veu de contralt en els xiscles i els cants dels ocells. Ara ens hi adonem: per damunt de totes aquestes veus planava un llarg i expectant silenci en la veu superior, la del soprano. Era per a ella: per a la seua veu clara, fina, pura, cristal·lina: veu de mel, veu d'amor, veu de seda; veu blanca, veu d'aigua, encantada veu.
-Hola... -va dir, per fi, aquella veu, just al nostre darrere, amb sensualitat inefable- Què preferiu, els diners o a mi?
No hi vam dubtar ni un segon: el nostre somriure comportava, implícita, una resposta. Ens vam alçar de terra, disposats a abraçar l'encanteri. Però, abans, encara vam poder apuntar en el quadern les tres paraules conclusives: «Fi de l'exercici».

Apadrinar la fantasia 

Xiquetes i xiquets del CRA L'Encantada de Planes. Van apadrinar el personatge  llegendari que dóna nom al centre.


A Planes de la Baronia, l'escola a què al·ludien Èlia, Ainoha, Pedro i Jonathan és el CRA L'Encantada. Un CRA és un centre rural agrupat, i consisteix en l'agrupament de col·legis públics d'educació infantil i primària ubicats en diverses localitats. En el cas concret del CRA L'Encantada s'agrupen els aularis d'Alqueria d'Asnar, Benimarfull i Planes. 
 
A la primavera del curs 2006-2007, un equip de mestres de Planes, encapçalat per Carles Caballer, va impulsar un curiós i admirable projecte educatiu: apadrinar l'Encantada. D'aquesta manera, els xiquets de la Classe dels Pirates d'aquest CRA, en col·laboració amb els mestres, les mares i els pares i, en general, tot el veïnat del poble de Planes, es van involucrar en un projecte educatiu que es proposar estudiar l'Encantada, conéixer i protegir el paratge on viu, i preservar-ne i estimar-ne la història, la tradició i la memòria. És una de les iniciatives pedagògiques més belles que mai hem conegut: apadrinar la fantasia. 
 
Per cert: què deu haver sigut d'aquells xiquets i aquelles xiquetes, que hi van exercir de padrins de l'Encantada? Potser quatre d'ells es deien Èlia, Ainoha, Pedro i Jonathan?
Compartir en Twitter
Compartir en Facebook