19 de abril de 2019
19.04.2019
Quadern de Biterna

Per Alcoi i per Sant Jordi!

19.04.2019 | 04:15
Santa Maria i el castell dels Moros i Crsitians, des del carrer Sant Nicolau.

Per Alcoi

«Per Alcoi i per sant Jordi, avant l'entrada!» És com un crit de guerra. Un clam de vida que condensa tota una filosofia existencial: la dels festers d'Alcoi que entenen la festa dels Moros i Cristians com una manera de situar-se al món; com un sentit primigeni i últim per a la pròpia substantivitat.

El crit, òbviament, pot ser proferit en circumstàncies extraordinàries. Per exemple, si un dia a l'hora de l'entrada es posa a ploure. I al Partidor s'apleguen, al voltant del capità moro, els companys de la filada, els festers i els musics. «Plou massa.» «Els instruments es banyaran.» «No podem eixir.» «Quan no pot ser no pot ser.» «Seria una temeritat: acabaríem tots remullats.» «Potser convindria suspendre l'entrada...» «Què fem?» És en aquell moment quan es pot escoltar, resolutivament, la veu forta, autoritària i esgarrada del capità: «Per Alcoi i per sant Jordi, avant l'entrada!»

O no: potser no cal tanta excepcionalitat per a poder sentir tal consigna vital. Hi ha prou d'acudir al Partidor un dia de primavera tèbia i assolellada, amb Alcoi vestit de festa gran. El primer dia de la trilogia, posem per cas: el Dia de les Entrades. Podeu triar: a les deu i mitja del matí, quan comença l'entrada cristiana; o a les cinc de la vesprada, en el moment d'arrancar l'entrada mora. De seguida reconeixereu, estratègicament ubicat, l'Home del Balconet. És l'encarregat d'anar organitzant l'eixida de persones, animals i artefactes. Entre el nerviosisme, l'emoció continguda i la confusió generalitzada, l'Home del Balconet va donant l'eixida controlada a carrosses, esquadres especials, estendards, ballets, bandes de música, filades... Diuen que és menester que tinga, aquest Home del Balconet, «els tres que». És a saber: «que sàpiga», «que conega» i... «que tinga la gràcia»! Mentre sospitem que darrere d'aquesta triple facultat hi ha potser el secret de totes les formes de la política i totes les estratègies la pedagogia, arriba potser el moment just. L'Home del Balconet alça la veu. I proclama als quatre vents: «Per Alcoi i per sant Jordi... Avant l'entrada!»

«Ja baixen!», exclamarà algú una mica més avall. I el carrer Sant Nicolau serà un formiguer de gent expectant -confetis, serpentines; finestres, balcons; cadires, il·lusions. I un vol brogent de mans disposades a aplaudir fervorosament el capità, el cap d'esquadra, les músiques, les ballarines, els cavalls... «A les onze i quart, el capità a la plaça!» I el món sencer és un bull de fantasia fins que l'alferes, al final, ix l'últim i tanca l'entrada. El públic es dissol amb el cor amerat de música; i els ulls plens de llum, de foc, de meravella.

Per sant Jordi


Les festes de Moros i Cristians d'Alcoi -ningú no ho podria qüestionar, això- són un espectacle únic. I al nostre parer tenen (al marge dels ferros i la pólvora, les campanes i els boatos, les músiques i els colors; més ençà i més enllà de misses, ambaixades, estafetes, alardos, dianes i processons) un mèrit afegit, que comparteixen amb totes les festes de moros i cristians que se celebren als pobles valencians: són el paradigma d'una manera valenciana i mediterrània d'entendre la vida, capaç de convertir en festa, joia i alegria compartida un referent -el del conflicte interconfessional entre moros i cristians- que en origen no era sinó conflicte, incomprensió, guerra, mort i destrucció.

I és que, segons la tradició, la Festa de Moros i Cristians d'Alcoi tindria com a referent primigeni un episodi bèl·lic esdevingut a la primavera de l'any 1276, quan les tropes mudèjars d'Al-Azraq van atacar per sorpresa l'Alcoi medieval que pocs anys enrere havien conquerit els cristians. La situació era ben compromesa. Però un religiós valent i decidit, mossén Torregrossa, va encoratjar els feligresos perquè defensaren la ciutat assetjada. Mentrimentres, els alcoians van aconseguir enviar un correu secret al rei Jaume I, que es trobava a Xàtiva, per avisar-lo de la difícil situació que patien. El Conqueridor, ràpidament, va enviar quaranta cavallers armats perquè tractaren d'alliberar Alcoi. I, efectivament, amb aquest reforç es va aconseguir el trencament del setge i l'alliberament de la ciutat.

Tanmateix, és cosa sabuda que l'ambició desmesurada porta sempre males conseqüències. I ja ho adverteix la dita: «Qui tot ho vol, tot ho perd.» El cas és que els soldats de la causa cristiana, no prou contents amb l'èxit militar d'haver alliberat la ciutat, encara van voler perseguir els moros cap al sud, fins al barranc de la Batalla, per donar-los mort i venjança. Però allà, amb la geografia propícia, els moros van preparar una emboscada mortal als de Jaume I: apostats ells a les parts altes, els cristians que arribaven pel fons del barranc eren víctimes fàcils i segures!

Quan arriben notícies a la ciutat d'aquella desfeta imminent dels cristians al barranc de la Batalla, els alcoians, que se saben definitivament perduts, s'encomanen a Déu, tornen a les armes i acudeixen a buscar, contra els d'Al-Azraq, una mort digna, solidària i heroica. Tanmateix, la sorpresa és que quan arriben a l'escenari de l'emboscada, contra tot pronòstic -i contra tota lògica bèl·lica- es troben que són els moros (i no els seus correligionaris cristians) els qui han resultat vençuts: amb els cossos travessats per sagetes misterioses, els uns; amb els pits foradats per fortes llances, els altres; la majoria morts, malferits els pocs supervivents... Precisament un d'aquells malferits, amb els ulls sobreeixits, i ja a les portes de la mort, va ser qui va vociferar: «Huali, Huali!» Era en referència a sant Jordi que, segons es conta, hauria aparegut sobre un cavall blanc, des del barranc del Cint, per damunt de la ciutat, i hauria caigut sobre els seguidors de la mitja lluna. Un a un, els hauria anat ajusticiant impietosament, fins a procurar la gloriosa victòria i salvació dels cristians alcoians.

D'aquesta manera, sant Jordi (de qui, per cert, els alcoians conserven la suposada relíquia de dos falanges d'un dit), va alliberar la seua ciutat d'Alcoi aquell 23 d'abril de 1276, i va salvar les tropes cristianes d'una mort segura al barranc de la Batalla. Per això seria que les festes de Moros i Cristians d'Alcoi són en honor a sant Jordi. I per això, també, resultaria ser això que sabem: que els alcoians veneren la imatge de Sant Jordi Matamoros (en comptes del convencional sant Jordi matant el drac).

Avant l'entrada


Si bé es mira, la llegenda de Sant Jordi d'Alcoi no és sinó una variació d'un dels motius hagiogràfics medievals més recurrents: el que es recull en la Llegenda àuria de Jacopo da Varazze, en què sant Jordi aconsegueix véncer un drac temible a fi de rescatar una bella princesa desvalguda. Es tracta, en realitat, d'un motiu que podem documentar fàcilment en l'imaginari popular valencià sense necessitat d'eixir de les terres de l'Alcoià, al país de la Mariola, perquè, a penes a vint quilòmetres d'Alcoi, Banyeres de Mariola celebra també unes esplendoroses festes de Moros i Cristians en honor a Sant Jordi: però amb la diferència que el sant Jordi de Banyeres de Mariola ja no mata moros com el d'Alcoi, sinó -ortodoxament- dracs. Per cert: que enguany que el calendari ha fet desplaçar-se les festes d'Alcoi fins al cap de setmana del 3 al 6 de maig (per caure la Pasqua tan tard: demà serà el Dia de la Glòria), podrem viure aquesta pròxima setmana, sense solapaments, les festes de Banyeres de Mariola, que es mantindran al voltant de la diada de Sant Jordi: el 22, Dia de l'Entrada; el 23, Dia del Patró; el 24, Dia dels Trons; i el 25, Dia del Sant Crist. És una ocasió immillorable per a esborronar-se -per exemple- amb la música que Jaume F. Ripoll Martins va escriure per a la filà de la mata a quadres: Als Moros Vells. O per a commoure's en la part més íntima i profunda de l'esperit, amb un dels actes festers més singulars i emocionants que coneixem: l'homenatge als difunts que es fa l'últim dia de festes, el 25 d'abril, dins del cementeri, on els festers disparen amb els arcabussos respectives salves d'honor, cadascú als seus morts: com si la pólvora i la festa pogueren desafiar el despotisme de la mort, i fer tornar la memòria i la vida dels familiars perduts i estimats.

Però tornem a Alcoi. Admirem la ciutat des dels bancals d'ametlers i oliveres que hi ha on l'accés d'Alcoi pel Viaducte s'ajunta amb la nova autovia, just a l'inici de la carretera de Benilloba. Tenim la ciutat als peus, com un joguet o una delicada fantasia. Al fons, emmarcant-la, el monumental barranc del Cint. El conjunt fa, des d'ací, l'inevitable efecte de l'escenari del Tirisiti. Evoquem el feridor motiu llegendari de sant Jordi Matamoros al barranc de la Batalla, i no podem evitar pensar en una hipotètica funció propagandística de la narració popular, en un moment en què la manipulació ideològica no podia fer-se, encara -com ara es fa!-, per mitjà de ràdios, televisions, periòdics i xarxes socials. Tot sembla apuntar que el cas és un cas com cabàs. Perquè per poc que contrastem el relat llegendari popular amb els fets històricament documentats (que ens parlen, en realitat, d'una severa derrota patida pels cristians en aquella batalla d'Alcoi de 1276), constatarem que, com en tantes altres ocasions, la ficció literària no és ací sinó una bella fórmula per a sublimar, pels camins de la fantasia, les adversitats de la realitat.

No debades, abans que sant Vicent Ferrer, sant Jordi era el patró del Regne de València. I el motiu de l'heroi, el drac (o la serp) i la donzella no deixa de ser ben conegut en la tradició rondallística valenciana: pot ser fàcilment rastrejat en narracions com «La Mare dels Peixos», recollida per Enric Valor; «La flor del Jerigó», de Josep Bataller; «La serp de set caps», de Diéguez, Llinares, Llorca i Montiel; «La serp de set caps» i «Els tres gossos», de Rosabel i Mari Roig Vila; «La serp de set caps», de Torres i Giménez; o «Els dos germans bessons», de Jordi Raül Verdú. Sant Jordi era, sens dubte, l'heroi ideal per a protagonitzar, en la ficció popular, una victòria redemptora allí on els moros havien infringit una severa derrota. Al capdavall, en la Llegenda àuria el drac no deixa de simbolitzar la força del mal. I sant Jordi no és sinó la tipificació de l'heroi virtuós que aconsegueix véncer l'amenaça d'una fatalitat. Es tracta, per dir-ho així, d'una herència cristiana equivalent a la del mite grec de Perseu, Andròmeda i Cetus: de la mateixa manera que aquest últim mite ben es podria entendre -si encara hi volguérem retrocedir més en la successió de tradicions culturals- com una herència del mite egipci del déu Horus.

És ben curiós i expressiu, en aquest sentit, el taulellet que, instal·lat per una família d'alcoians, trobem a la plaça de l'Anouer de Confrides (primer poble de muntanya que, venint d'Alcoi, trobaríem a la Marina Baixa): hi veiem l'habitual sant Jordi a cavall, matant el drac, però amb la presència de tres morets espaordits en segon terme, com pensant: «Mare! Després del drac aquell vindrà per nosaltres!»...

En fi... Del déu Horus egipci al Perseu de la Grècia clàssica; i d'aquest a la Llegenda àuria medieval (amb el motiu de l'heroi que venç el drac i allibera la donzella), i d'aquesta última al sant Jordi Matamoros d'Alcoi, tot passant pel conflicte interconfessional entre sarraïns i cristians que es troba en la base idiosincràtica dels orígens del Regne de València... Són, ben mirat -es diu fàcil!-, milers d'anys d'història cultural com a substrat i pretext d'una festa, la dels Moros i Cristians d'Alcoi, que ha sabut reconvertir l'absurditat d'una guerra primigènia en la joiosa plenitud d'una festa exultant, ecumènica i compartida. I la qüestió podria ser: no mereixeria, un bé tan extraordinari com aquest, ser considerat Patrimoni Immaterial de la Humanitat? Potser sí... O potser no. Perquè potser hi faltaria, encara, un detallet per ajustar: que una veu de dona fóra la que un dia poguera alçar-se forta, autoritària i esgarrada, per proclamar als quatre vents -crit de guerra, clam de vida-: «Per Alcoi i per sant Jordi, avant l'entrada!».

Vull dir: que mentre Alcoi no tindrà una capitana mora -o bé cristiana-, hi continuarà havent una disfunció anacrònica no poc greu: un assumpte pendent que més prompte que tard caldrà fer-se mirar.

Ofèlia al barranc del Cint

Del mateix moment que la llegenda de sant Jordi i el barranc de la Batalla és la llegenda d'Ofèlia, referida al barranc mític que presideix la ciutat: el barranc del Cint.

Mulei Rabat, un dels cabdills que, amb Al-Azraq, protagonitzava l'assetjament d'Alcoi, va fer una incursió nocturna dins la ciutat, per espiar els recursos i les defenses cristians. Per una finestra, va veure la bellíssima Ofèlia, resant i plorant atemorida. Se'n va enamorar a l'instant i va decidir segrestar-la. Se la va emportar a la força fins al campament que tenia instal·lat a la part més alta del barranc del Cint. I, amb totes les atencions imaginables, li va demanar matrimoni:

-Ofèlia, voldries casar-te amb mi? Seran teus tots aquests perfums i tots aquests vestits...
-No, Mulei. Ho sent. Però jo només vull tres coses: mantenir-me fidel a la meua fe, ser lliure com el vent o com l'aigua, i tornar a la meua benvolguda ciutat d'Alcoi -s'hi va negar.

Però ell tornava a insistir:
-Ofèlia, voldràs casar-te amb mi? Teues seran aquestes joies, aquests brillants i totes aquestes monedes d'or...
-No, Mulei. Només vull tres coses: mantenir-me fidel a la meua fe, ser lliure com el vent o com l'aigua, i tornar a la meua benvolguda ciutat d'Alcoi -s'hi va mantenir ferma.

Després de moltes insistències -i de moltes renúncies d'Ofèlia- Mulei, per fi, hi va plantejar un ultimàtum. Va ordenar als soldats que conduiren Ofèlia fins a la mateixa vora del precipici del barranc. I, tot colèric i amenaçant, li va preguntar:

-Per última volta Ofèlia. Pensa-t'ho bé! Et casaràs amb mi?

Però Ofèlia, inflexible, li va respondre:
-No i mil voltes no! Mai no em casaré amb tu! Només vull les tres coses que ja massa saps: mantenir-me fidel a la meua fe, ser lliure com el vent o com l'aigua, i tornar a la meua benvolguda ciutat d'Alcoi!

La ràbia va cegar Mulei. I va ordenar que llançaren Ofèlia al buit vertiginós del barranc del Cint. Però quan el cos anava a estavellar-se contra el fons del barranc, en comptes de sentir-se el brutal impacte de la carn esventrada contra les pedres, s'hi va escoltar només una remor d'aigua corrent. Perquè Ofèlia es va convertir en el rierol que baixa pel barranc del Cint. I d'aquesta manera, gràcies a mantenir-se fidel a la seua fe, va esdevenir lliure -si no com el vent, sí com l'aigua-, i va aconseguir tornar, finalment, a la seua benvolguda ciutat d'Alcoi.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook