13 de abril de 2019
13.04.2019
Quadern de Biterna

El Postiguet i la Cara del Moro

12.04.2019 | 22:43
Platja del Postiguet amb la serra Grossa i l'Albufereta.

El Postiguet


Remor d'ones que trenquen sobre l'arena de la platja del Postiguet. És l'antiga simfonia: el cant etern. En aquest racó de la platja del Postiguet el trencall de la mar ofega el soroll de la ciutat pròxima: a penes no se senten els clàxons dels cotxes al semàfor, la màquina que excava l'asfalt, l'edifici en obres, la radial estrident... No. Al Postiguet, mirant l'encegadora fantasia de la llum del sol reflectida sobre l'aigua, s'obliden i desapareixen les preocupacions i les presses de la ciutat. Comprenem que davant tenim la natura nua, la mare mar, la neta veritat. I que darrere queda l'artifici, la confusió, la provisionalitat de l'empori humà.

A l'extrem meridional de la platja del Postiguet ens embadalim mirant la mar. A la dreta, l'Hotel Melià, amb la cafeteria Palm Beach en primer terme; a l'esquerra, el cap de l'Horta, i un eixam de ciment i formigó sobre l'antiquíssima Albufereta. La serra Grossa, més ençà. I encara una mica més a l'esquerra, enfront per enfront de l'aigua del mar, el Benacantil. La Cara del Moro: la certesa que Alacant és encara Alacant.

Continuem la volta completa sobre nosaltres mateixos. Observem des del nostre racó meridional del Postiguet que el campanar de l'església de Santa Maria sobreïx per damunt de l'antic Palas. I just al costat admirem la Casa Carbonell, amb les seues tres-centes seixanta-cinc finestres, tantes com dies té l'any. També el Gran Sol, hipertròfic, com una inversemblant penyora del desfici urbanístic durant el desenvolupisme franquista. I novament el Melià. Fins que la vista torna a la mar. Sempre: la mar.

I palmeres, clar. Palmeres. Palmeres popularment himnejades: «En la mar mansa i lluentosa / que abaniquen les palmeres, / i a la llum de les fogueres? s'alcen les flames, camí del cel.» Palmeres, sí. Per tota la platja, palmeres. Palmeres sobre l'arena que visten de verd aquest bell racó de món on ve la terra a trobar-se amb la mar. Hi ha gent major que passeja al trencall de les ones, descalça, sentint el tacte humit de l'arena a les plantes dels peus. Un parell de xiquets enriolats corren i juguen a acaçar-se. Sobre els nostres caps, un vol de gavines trenca el cel blau, transparent, mediterrrani, tebi, immaculat. Més llunyanes, però encara visibles des d'ací, altres gavines voltegen la roca nua del Benacantil, testimoni d'antigues fantasies.

Impossible no evocar, des d'aquest racó de la platja del Postiguet, mirant i admirant la Cara del Moro, les nits tèbies -adveniment d'estiu- en què la celebració d'una graduació universitària, l'efusivitat del solstici en les Fogueres de Sant Joan o un qualsevol atzar propiciador de la nit festiva podia acabar, a trenc d'alba, en un bany compartit, eufòric i agosarat, dins l'aigua freda, obscura, salada, silenciosa. La joventut era allò: exactament allò. Complicitat, germanor; somnis i paraules; quimeres i instants que goludament bevíem -al Barri, a la Ruta de la Fusta o al Port- en la dolça i confusa temptació de les nits infinites d'Alacant, sempre farcides de sensualitat, misteri i incertesa a flor de vida.

La remor de la mar dòcil que ara trenca sobre l'arena del nostre racó de la platja del Postiguet pareix idèntica a la remor d'aquell temps: la mateixa remor de sempre. També les ones semblen les mateixes. Però no: cada gota d'aigua d'aquesta mar és per força diferent a la d'aquella mar que ara evoquem. Ha sigut aire, i núvol, i pluja, i riu, i mar d'altres mars abans d'haver tornat ací, a la nostra platja d'Alacant. Tot sembla igual. I, tanmateix, tot ha mudat de color -i d'essència-; tot és, en realitat, diferent: una altra instància.

En l'escenari del present, juga ara sobre l'arena del Postiguet una parella de joves turistes de fesomia asiàtica, meteca, oriental. Pales de fusta. I una pilota de goma que va i torna, i va i torna, i torna a anar. Criden i riuen. S'adrecen paraules exòtiques, incomprensibles, enriolades, ofegades pel vent. És l'arena sobre la qual juguen la mateixa arena on queien derrotats els nostres cossos -joves, fibrosos, tibants- després d'aquells excessos de joventut remots, indefectiblement conclosos a la vora d'aquesta mar?

Tot sembla incert, ara, en la delegació imprecisa de la memòria. O no. Potser no tot és tan incert. Perquè, novament d'esquenes al mar, alcem el cap lentament -litúrgicament- envers el Benacantil, alhora imponent i amable. I reconeixem els sabuts i segurs perfils de la Cara del Moro. És com una certificació d'autenticitat: una garantia de personalitat esculpida sobre la roca. L'evidència inequívoca que, potser, a pesar dels anys i de la desmemòria col·lectiva, la ciutat continua oferint permanències inalterables que la fan ser com és -que ens fan ser com som, també, a totes i tots els qui l'habitem. A pesar de la dissolució identitària, de la claudicació i l'oblidança, la Cara del Moro continua presidint altivament la ciutat, com un signe d'impertorbabilitat, certitud i fermesa: com una última esperança per a la redempció i la revivificació de la memòria, la joia i la fantasia col·lectiva.

La Cara del Moro

Conten i diuen -i diuen i conten- que fa molts, molts, molts anys vivia dalt del Benacantil un rei moro. Tenia un sumptuós palau ubicat just al mateix lloc on ara hi ha el Castell de Santa Bàrbara. Però més que no aquella meravella de Palau, aquell rei s'estimava, per damunt de qualsevol altra cosa, la seua filla, que tenia els cabells foscos com un misteri intrigant i els ulls tan blaus com la mateixa aigua de la mar propera. Amira Lacant, diuen que es deia, aquella bellíssima princesa.

Una nit de lluna vella, Amira va conéixer un jove cristià que passejava prop de la muralla del castell. Era guapo i templat com un sol de primavera. I de seguida es van enamorar perdudament: ell, d'ella; i ella, ell. Quedaven cada nit, a la mateixa hora, en un mateix punt de la muralla. Enllaçaven les mans. S'ofrenaven paraules d'amor. I, a cor nu -amb els esperits despullats-, s'oferien besos, carícies, mirades; llavis, abraços i tendreses: amb l'únic testimoni del camí de la llum de la lluna tentinejant sobre l'aigua encalmada de la platja del Postiguet.

Però allò no podia ser. I una nit d'aquelles nits un soldat els va descobrir, i els va delatar davant del rei. I el rei, fet un bou „era cosa de veure: treia foc pels queixals i semblava que els dimonis se l'emportaven!„, va ordenar que detingueren aquell jove cristià agosarat i desvergonyit, i que al sendemà, amb la primera claror del dia, el feren penjar a la torre més alta com a escarni i escarment públic.

-Pare, pare, pare! Per Al·là us ho suplique: perdoneu-lo... -li va demanar Amira Lacant, amb la cara tota banyada de llàgrimes.

Però el rei no estava per a raons ni clemències. La ràbia, la ira i la gelosia se'l menjaven per dins! I va sentenciar:

-Demà, a trenc d'alba, serà executat. Només si en fer-se de dia els camps d'Alacant aparegueren coberts amb un mantell blanc de neu li perdonaria la vida...

Pobra Amira! Coneixent son pare, sabia que hi seria inclement. Si no és que passava un miracle i aquella nit nevava, el seu estimat tindria les hores comptades. I moriria penjat l'endemà mateix, de bon dematí, a la torre més alta. Va passar la nit plorant. Llàgrimes grosses de desesperació i impotència. En silenci. Amargament. Fora bufava un vent fort i desagradós que feia udolar els gambosins. «Uuuuuuuuuuuuuuh!». Fins que els primers rajos de sol van començar a despuntar per damunt de la mar. I ella es va abocar a la finestra per veure si potser s'havia produït el miracle i aquella nit havia nevat sobre els camps d'Alacant.

Oh! Allò era cosa de no creure! Els camps d'Alacant eren, tots, efectivament coberts de blanc. No de neu, però sí de blanc! El vent de la nit havia escampat per terra tots els pètals dels ametlers florits, tan bells i esplendorosos al mes de febrer. I la planúria on ara s'estén la ciutat, en aquell temps plantada d'ametlers, es mostrava llustrosa de pètals blanquíssims, que enlluernaven la vista amb aquell primer sol del dia. Blanca, blanca, blanca! Alacant era blanca com la flor de la farina!

Però quan Amira va anar a buscar son pare, per demanar-li que accedira a l'indult, va descobrir que el rei, insensible i incomprensiu, no havia fet cas d'aquell mantell blanc de la flor de l'ametler. Indiferent a aquell senyal, havia ordenat ja l'execució del presoner. I el jove cristià penjava mort de la torre més alta.

-Noooooooooooo! -va cridar la jove Amira, desencaixada. I va sentir que, per dins, se li feia un buit gran com la mar, amarg com la fel, dolorós com un clau, agre com el suc de la més verinosa traïció.

No ho va pensar: en un tancar i obrir d'ulls es va enfilar fins al capdamunt de la torre, es va llançar al buit i es va abraçar al cos inert del seu estimat. La corda va cedir. I els cossos dels dos amants es van despenyar pel rocam fins als peus del Benacantil, sobre la bella catifa dels pètals blancs. En la caiguda, alguns d'aquells pètals van quedar esguitats de sang -flors de sang enamorada.

-Però què he fet? Ai, trist de mi! Vull morir, sóc mooooort! -va cridar el rei, quan va prendre consciència de la tragèdia ocasionada.

En aquell moment la terra va tremolar. Un llamp de foc eixordador va caure sobre el Benacantil. I el rei va desaparéixer. Però sembla que no va morir: perquè es veu que la mort no era prou castic per a qui havia fet mudar l'amor en mort. Va quedar convertit en pedra! En pedra, sí. I la seua cara, perfectament recognoscible, va quedar per sempre esculpida en els perfils del tossal del Benacantil. Per això ara encara el podem veure, des de la platja del Postiguet: el nas, el turbant, la galta, l'ull, la cella... La Cara del Moro, com a referència icònic del vell tossal encantat.

Hi ha qui diu que la imponent presència de la Cara del Moro dominant la ciutat d'Alacant és el viu testimoni d'aquell amor pur, encara evocat, entre la jove Amira Lacant i el seu estimat cristià. I que aquell ver amor té com a penyora la mateixa ciutat que creix als seus peus, dedicada a la bella princesa mora. «A Lacant»: «Alacant». I que vol recordar-nos, a totes les alacantines i tots els alacantins, que res ni ningú no s'ha d'interposar mai en un amor que brolla amb plenitud de cor, de llum i de vida.

I aquesta història -ai!- és tan certa com cert és que al febrer floreixen els ametlers, i n'hi ha alguns (els de varietat marcona) que no tenen les flors blanques, sinó d'un color rosat característic per la memòria d'antics pètals esguitats de sang -flors de sang enamorada.

Si més no, això conten i diuen, i diuen i conten, a la ciutat d'Alacant.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

Noticias relacionadas