06 de abril de 2019
06.04.2019
Quadern de Biterna

Sis-cents anys de la mort de sant Vicent Ferrer

06.04.2019 | 04:15
Sis-cents anys. Es diu fàcil! Sis-cents anys exactes es van complir ahir, de la mort de sant Vicent Ferrer a la ciutat de Vannes, a la Bretanya. Va ser el 5 d'abril de 1419. I precisament aquell dia final de la biografia del cèlebre i portentós predicador va començar una de les aventures més fascinants i suggeridores de l'afectivitat religiosa i de l'imaginari popular valencià.
 
Sant Vicent Ferrer -també conegut com sant Vicent el del Ditet per contraposició a sant Vicent Màrtir (o sant Vicent de la Roda)- va ser el primer sant valencià canonitzat després de la conquesta del rei Jaume I, i de la consegüent creació del Regne de València com a nou regne cristià al ponent de la Mediterrània. Això, juntament amb la singular personalitat i la no menys extraordinària projecció pública i política, degué pesar d'una manera decisiva perquè, poc a poc, els valencians començaren  a considerar sant Vicent com a patró, en substitució de sant Jordi. I, sobretot, que projectaren sobre la figura d'aquest sant innumerables manifestacions de festa, advocació i simpatia. Aquesta estimació popular, precisament, és la que ha fet difondre i proliferar al voltant de la imatge de sant Vicent tot un cicle narratiu de relats costumistes i miraculosos, reproduït i recreat oralment a manera de llegendes; i oportunament divulgat per mitjà de gojos, romanços, pintures, retaules, relats familiars o representacions teatrals per places i carrers.
 
«Sant Vicent no s'acaba mai!», comentava l'altre dia amb Pepe Soler, vicentí  empedreït, i home de totes les referències quan es tracta de l'ermita i la festivitat de Sant Vicent Ferrer al Captivador, entre l'Alfàs del Pi, Altea i la Nucia. I és la pura veritat: a part del personatge històric predicador de sermons, que adoctrinava i emocionava les multituds; al marge de la influència políticament decisiva per a l'entronització de Ferran d'Antequera com a nou rei de la Corona d'Aragó en el Compromís de Casp (1412); deixant a un costat el paper determinant que va exercir en el cisma d'Occident; i més enllà, fins i tot, si es vol, dels 873 miracles reconeguts com a autèntics per la cúria romana en el procés de canonització, l'imaginari creat al voltant de sant Vicent Ferrer és un univers absolutament fascinant que no s'acaba mai. Retaules ceràmics, capelles, fornícules i escultures; entitats amb el nom del sant; carrers, ermites, esglésies; quadres, pintures, vitralls, estendards; rituals, relíquies, celebracions, fogueres; parròquies, creus, misses, imatges processionals; gojos, oracions, rondalles, llegendes, cançons; noms de coves, paratges, fonts... Ací i allà, en aquell poble, aqueix paratge o aquesta ciutat, omnipresent, joiosament recreat, l'imaginari de sant Vicent Ferrer és absolutament viu -vivíssim!- en la memòria de les valencianes i els valencians.
 

La petjada de Sant Vicent Ferrer a Teulada

Però si hi ha un poble on d'una manera especial es pot documentar aquest últim i decisiu prodigi del pare Vicent Ferrer -el de la vigència i la vitalitat del cicle llegendari que embolcalla la seua figura-, és, sense dubte, Teulada, a la Marina Alta. Fa un bon grapat d'anys hi vam anar per primera volta amb el Llegendari valencià de Francesc Martínez i Martínez entre les mans, mirant de localitzar els espais protagonistes del llegendari vicentí recopilat pel folklorista d'Altea: la casa de Constança Ferrer, la Font Santa, la Creu de la Venta, l'ermita, la «Roqueta de la Despedida»... Uterinament protegits per la pedra sagrada de l'església de Santa Caterina, una velleta del poble ens contava, en aquella ocasió, l'increïble i entranyable miracle de sant Vicent i els pesolets: 
 
-Voràs... -va començar a contar-. Constança Ferrer, la germana de sant Vicent, vivia ací a Teulada. I volia quedar bé amb son germà, que venia cansat de tant de córrer món amb la burreta, amunt i avall, vinga predicar. Diu: «Li faré al meu Vicent un bon arrosset amb pèsols!» Però com que no en tenia, de pèsols, va anar a collir-los al costat de casa, que no eren seus. I aixina... Clar: quan el pare Vicent es va posar a beneir taula, els pèsols es van dividir. Perquè eren, com si diguérem, robats. «Però Constança, què m'has fet!», se li va queixar, el meu Vicent. I va ordenar: «Pesolets, a les beinetes!» I els pèsols se'n van tornar tots al seu lloc, dins de les beinetes. I les bainetes se'n van anar soletes per la porta, fent salts, com si ballaren. I es van tornar a enganxar a la mata! Aixina, tornats els pèsols al bancal, el pecat de Constança també va quedar desfet.
 
Com de corprenedora ens va resultar -ai!- l'al·lusió d'aquella bona dona de Teulada: «El meu Vicent». «El meu Vicent»! Sembla cosa de no creure -un veritable prodigi- que un personatge històric nascut l'any 1350, mort a la Bretanya ara fa sis-cents anys, puga ser recordat d'una manera tan íntima, intensa, familiar i afectiva en la il·lusió col·lectiva d'una qualsevol comunitat humana. Per això, ara que es compleixen sis-cents anys exactes de la mort de sant Vicent a Vannes, decidim tornar a Teulada, i encetar-hi, precisament allí, aquest Quadern de Biterna. 
Com si fórem pelegrins de la memòria -o romeus de la fantasia- tornem a recórrer ara els espais vicentins que tant hem estimat: la capella de la Comunió, amb la imatge de Sant Vicent, dins de la mateixa església de santa Caterina (on també es conserven un parell de relíquies del sant: un suposat trosset de l'hàbit i un conjecturat fragment de la costella). Després, el carrer de Constança Ferrer, amb la casa on -segons la tradició oral- hauria viscut la germana del sant: un emplaçament que actualment és la seu del Centre d'Estudis Vicentins, amb una col·lecció de prop de 300 peces iconogràfiques sobre sant Vicent Ferrer donades pel president de l'Associació del VI Centenari, Vicent Vallés. 
Més avall, eixint del poble en direcció a la Cooperativa Sant Vicent Ferrer (amb l'advocació del sant s'hi comercialitza el millor raïm de moscatell i la millor mistela del món!), trobem l'ermita de Sant Vicent, amb la delicada cupuleta de teules blaves envernissades, i la delicada fantasia de la façana austera, sòbria, blanca de calç, lluminosa de sol: senzilla, suggeridora, amable i acollidora com un arcàngel de braços oberts —i ales esteses. Si al costat de ponent localitzem de seguida la capelleta de la Roca de la Despedida, rematada amb una singular forma de piràmide (amb un retaule ceràmic a l'interior que commemora l'últim miracle fet, en aquell mateix lloc, quan ja s'acomiadava, de tornar la vista a un xiquet de bolquers cec de naixement), a la part davantera entropessem sense voler amb cinc grans escalons que pugen fins a la porta d'accés, envanida i altiva, generosament emmarcada per un ample conjunt de pedra de gres. A l'interior, l'oli sobre taula de fusta, del segle XVI, atribuït a Gaspar Requena, ben mereix l'oportunitat de la visita. És, sens dubte, un sant Vicent paradigmàtic, admirable, exquisit. Pictòricament, potser el nostre sant Vicent preferit. Per damunt i tot que el de Giovanni Bellini, a Venècia, o el del retaule del Mestre de Grifó, a València: amb una imponent verticalitat (180,5 x 77 cm), l'hàbit blanc de l'orde dels Dominics, l'Evangeli a la mà esquerra, el dit índex de la mà dreta admonitòriament assenyalant al cel, i la sabuda filactèria sobre el cap amb la inscripció: «Timete Deum et date illi honorem, quia venit hora iudicii eius.» «Tingueu por de Déu i doneu-li honor, que ve l'hora del seu judici.»
 
Sant Vicent Ferrer, en el seu temps, era efectivament conegut com l'Àngel de l'Apocalipsi, que anunciava la fi del món i la imminència del judici final. Potser no errava, el pare Vicent, en aquell advertiment: l'apocalipsi, ben mirat, s'acompleix irremissiblement en cada generació. Cada vuitanta, noranta o cent anys -si parem a pensar-ho- es produeix una devastació total i absoluta de la vida de la gent. Una apocalipsi completa. És un fet: la massacre inexorable del temps no deixa supervivents. I la vida consisteix a aprofitar -cadascú com sap i pot- els dies incerts de què disposem entre les escletxes d'apocalipsis recurrents: hi ha qui fuma cigarrets, qui beu, qui sucumbeix a drogues majors; hi ha qui fa versos, projectes, cançons; hi ha qui tempteja mots, qui corre, qui balla, qui fa l'amor; i també hi ha qui cerca refugi en la religió. La por és lliure: també els delits, les dèries, els amors. I per això, hi ha, fins i tot, qui percaça devocions, somnis, llegendes i ficcions per fixar-les en un quadern qualsevol.
 
Pugem al cotxe que havíem deixat aparcat a l'avinguda de les Palmes. Arranquem. Enfilem la sumptuosa avinguda del Mediterrani. A mà dreta, trenquem pel carrer de Tàrbena. De seguida trobem una rotonda. La passem i continuem recte. Sense adonar-nos-en, som ja al camí de Sant Miquel. I a penes uns dos-cents metres més avant, en un encreuament de camins, arribem un altre dels espais llegendaris que hem vingut a trobar: la Creu de l'Ave Maria. En aquest punt, segons la tradició, sant Vicent Ferrer hauria fet el senyal de la creu amb el dit gros sobre una penya, i amb aquest gest hauria aconseguit protegir el terme de Teulada d'incursions, atacs i saquejos piràtics: fet i fet, es conta que cada vegada que els moros s'acostaven a aquell punt sagrat, quedaven com enlluernats i no hi podien veure res fins que, en allunyar-se de Teulada, recuperaven la vista. De més a més, i pel mateix preu, gràcies a l'empara de sant Vicent Ferrer els veïns de Teulada van quedar protegits de la pesta, i de qualsevol eventual mort com a conseqüència d'una ferida de bala.
 
Admirem el paisatge dels camps de raïm moscatell. Soques velles, rugoses, retorçudes; brots incipients, verds, tendres, renaixents. Anunci -i preludi- de primavera. Llibertat dels bancals... El cel blau -net, clar i pur- sobre els perfils de la vella Teulada malbarata qualsevol temptativa existencialista, i fa esvair la idea atziaga de l'apocalipsi. La resistència d'aquells ceps que ara brosten i que a l'agost tornaran a fer raïm dolç, units amb la noció de perdurabilitat de la memòria vicentina, fan ganes de cridar, com en Corintis 15:55: «Oh mort, on és la teva victòria? On és ara, oh mort, el teu fibló?»
 

Aigua miraculosa

Comprenem que ha arribat el moment d'anar, per fi, al nostre primer destí: a l'espai potser més sagrat -i alhora popular- de l'imaginari vicentí a Teulada. Tornem al cotxe. Desfem el camí fins a l'avinguda del Mediterrani. Al final d'aquesta avinguda, en la rotonda, agafem a la dreta l'eixida de la carretera CV-743, que és la que baixa cap a la mar de Moraira. Poc més d'un parell de quilòmetres avall trobem una indicació de color malva que ens assenyala el lloc: «ermita de la Font Santa». Hi seguim la fletxa i entrem per un caminal, a mà esquerra. Aparquem: són a penes unes desenes de metres i ja haurem arribat a l'espai de la veneració per l'aigua que brolla de la pedra, del culte per la paraula sagrada i redemptora, del ritual per la prodigiosa i llegendària memòria vicentina.
 
Diuen uns que, passejant el pare Vicent amb sa germana Constança, aquesta va tenir set, el sant va fer un forat amb el dit sobre la pedra i de seguida hi va començar a brollar l'aigua. Diuen els altres que no: que el sant va crear la font amb una vareta «a l'estil de Moisés», per apagar la set d'uns xiquets que, de tant de córrer i jugar, havien quedat abrasits. Siga com vulga, del que no hi ha dubte és que la gent de Teulada sempre ha cregut que l'aigua de la Font Santa, que brolla gota a gota -amb la lentitud i la constància dels treballs importants-, té propietats especials: secretes i impenetrables. Per això, diuen que els mariners hi banyaven les xarxes a fi d'augmentar la pesca, les dones pacients hi poaven la consagrada aigua amb fulletes d'olivera, i d'altres incrèdules hi descobrien les marraixes buides tan bon punt s'allunyaven de la font.
 
No sabem què hi deu haver de veritat i què de mentida, en aquestes històries pietoses sobre la Font Santa de Teulada. Intuïm que, com sempre -ai!-, entre la fal·làcia i la certesa hi deu haver el benefici de la ficció: la fe, la creença, l'esperança; la professió d'un imaginari solidàriament forjat i compartit. O potser no... L'única certesa és que, en el sis-cents aniversari de la mort de sant Vicent Ferrer a Vannes, l'atzar o el destí (o l'un i l'altre alhora) ens ha volgut portar fins a la Font Santa de Teulada. En arribar-hi hem passat la mà oberta sobre la -vella, nua, venerable, senzilla- paret emblanquinada de l'ermita. I, encara amb la mà oberta, litúrgicament recolzada sobre la superfície aspra del temple, hem buscat el racó del banc de davall del marge, al costat mateix de l'única porta oberta de l'ermita. Mentre admirem els perfils de l'ombra gegantesca d'un xiprés fantasmagòricament projectada sobre la façana del temple, no podem evitar de dir, en veu baixa: «El meu Vicent... El meu Vicent...» 
 
Pot semblar una estupidesa. I segurament ho és. Però el gest ens referma en la clara consciència de formar part d'una cultura antiga, rica i duradora. I aquesta evidència ens fa vindre per dins com una mena d'escalfor -plaïble, tebi, confortant. Com una revelació. És a saber: que disposem del benefici d'una nova primavera per a escriure -Quadern de Biterna- pàgines noves sobre la mort i la vida, la mar i la boira, la llum i la foscor, la por i l'alegria.
 

Sant Vicent a Teulada segons el 'Llegendari Valencià' de Francesc Martínez i Martínez


Aquest llibre presentat pel folklorista alteà al Concurs del Llegendari Català de 1929, i editat i donat a conéixer l'any 1995 pel professor Josep M. Baldaquí, dedica tot un apartat als relats sobre sant Vicent a Teulada, amb els motius següents:
Sant Vicent va crear la Font Santa, amb propietats medicinals: «Amb el dit va fer un forat en el terrer, d'on brollà la fonteta»
 
Sant Vicent «manà posar» una creu per a defendre Teulada: «des d'aquell moment d'allí no passaren els pirates, ni s'acostà la pesta»
 
A la «Roqueta de la Despedida» va curar la vista a una criatura cega, d'«una partera que acabava de donar a llum una criatura que no la veia»
 
Sant Vicent va prometre que cap fill de Teulada no «moriria de ferida de bala»: «Tants soldats com en guerres han sigut ferits, tants han curat»
Compartir en Twitter
Compartir en Facebook