Descripció:
En L'antiga Horta d'Alacant, que és el nom amb què es coneix la part regable de la comarca de l'Alacantí, amb una extensió de 3.700 ha, és l'escenari sobre el qual es va desplegar el sistema de defensa que conformen les torres; un espai agrícola on aquestes construccions apareixen interrelacionades de forma indissoluble amb la xarxa de camins i séquies que la recorre i amb el conjunt de poblacions, partides i nuclis poblacionals que la conformen: Alacant, Mutxamel, Sant Joan, Benimagrell, Lloixa i el Campello, però també altres com Tàngel o el Palamó.
Podem percebre la importància històrica d'aquest indret a partir de restes arqueològiques com les de Lucentum (al Tossal de Manises) o altres vil·les romanes, o per possibles alqueries andalusines i enterraments a l'Albufereta.
La riquesa agrícola d'aquest territori apareix arreplegada en la dita popular: «Alacant menjava el que donava la seua Horta». El rei Alfons X el Savi l'any 1269 esmenta alguns dels productes que s'obtenien en l'Horta: «Figos, passas o azabib y azeyte». Molts segles després, aquesta Horta també va ser descrita pel botànic Antoni Josep Cavanilles (finals del segle XVIII) com «la riqueza del vergel ameno de hermosas vistas». Una agricultura de secà millorada amb el regadiu («un secà regat»), dominada pels cereals, l'olivera i la vinya per a fer panses i, sobretot, vi, de gran importància econòmica i social fins al XIX: el fondellol i altres vins reconeguts mundialment; l'oli, l'ametló, la pansa, les figues seques, la garrofa,l'espart, la barrella (per a fer sabó), la morera (per a la producció de la seda)...
Fitxa del llibre:
? 14x20 cm, x 160 pàgines, PVP: 12 € ? N'hi ha versió en castellà: Las torres de L'Horta d'Alacant ? De venda en les llibreries i en el web Publicacions.ua.es
Els autors:
? Daniel Simón (Aj. d'Alacant) ? José Luis Menéndez (MARQ) ? Sonia Gutiérrez (UA) ? Pablo Giménez (UA) ? Elisa Rico i José Fernando Vera-Rebollo (UA) ? Màrius Bevià (arquitecte) ? Andrés Pedreño (UA) ? Miguel Louis (UA) ? Patrícia Gilabert (professora de secundària) ? Jaume Giner (Aj. d'Alacant) ? Alicia Castelló, Pascual Coloma, José María Cuesta, Silvia Peña i Patricia Poveda (CEIP Mediterráneo, Alacant).
UN FRAGMENT, per Pablo Giménez Font (UA)
UN FRAGMENT, per Pablo Giménez Font (UA)Un model de gestió hídrica
L'embassament de Tibi és una obra gegantina i sorprenent, construïda per l'Horta i per a l'Horta. Ha sigut considerat l'embassament modern en funcionament més antic del món, i realment la seua edificació resultà una revolució tecnològica -amb l'aplicació dels efectes de l'arc tombat i els seus 42 metres d'alçària-, gràcies a la qual es poden entendre els embassaments actuals.
Darrere de la seua construcció es troba el millor de la enginyeria renaixentista -la nissaga dels Antonelli- i també del coneixement endogen dels regants i mestres d'obra del sud valencià, que a finals del segle XVI idearen aquestes infraestructures monumentals.Juntament amb els pantans d'Almansa, Relleu o Elx, representen una mostra inequívoca del dinamisme social i econòmic que va assolir aquesta regió europea,basada en una potent agricultura intensiva per al comerç i l'exportació. La Corona, en aquests casos, únicament donava suport i ajudes indirectes -com les excepcions fiscals- a empreses promogudes per regants i ciutats -alguns autors les han qualificat com a societats hidràuliques- que pretenien véncer la irregularitat hídrica que limita l'agricultura mediterrània.
El govern del pantà suposava una complexa distribució d'aigua dividida en dos dules (aigua vella -o viva- i aigua nova -o dula del rei-) i torns de 21 dies (martaves), regulats pel llibre de registre anomenat Giradora. Amb Tibi i les seues obres complementàries, com ara els assuts de Mutxamel, Sant Joan o el Campello, l'Horta va assolir la seua màxima extensió durant el segle XVIII, amb vora 3600 ha de superfície regada per séquies, braçals i filloles. Un creixement que, tot i això, no va estar exempt d'una greu conflictivitat hídrica entre els regants. L'aigua, com és lògic, fou l'element més apreciat i la seua propietat es va separar de la de la terra, cosa que va fer aparéixer una oligarquia «aiguatinent» amb forts interessos especulatius que mantingué en tensió constant el repartiment de l'aigua provinent del pantà. El trencament de la presa en 1697 -amb greus conseqüències per a l'Horta i que no va ser reparada fins el 1738- ha estat per a molts un atemptat promocionat per aquests importants grups de poder.
UN FRAGMENT, per Andrés Pedreño Muñoz (UA)
UN FRAGMENT, per Andrés Pedreño Muñoz (UA)Sostenibilitat i revalorització de les torres
En les últimes dècades, alguns arquitectes, historiadors, geògrafs, professors i associacions culturals han fet un treball extraordinari per a sensibilitzar l'opinió pública sobre el valor patrimonial, històric i cultural de les torres de l'Horta d'Alacant i com a expressió de la identitat singular de la nostra gent i el seu passat històric. Hem de donar la benvinguda més entusiasta a aquesta creixent sensibilització sobre el valor d'aquest espai; tanmateix, és urgent i prioritari trobar un model de sostenibilitat que permeta no solament assegurar-ne la conservació, sinó projectar encara més el seu valor en la societat, única manera de garantir-ne, a mitjà i llarg termini, la correcta preservació.
Actualment les vies de sostenibilitat de les torres de l'Horta d'Alacant són molt limitades. Això ha propiciat que en les últimes dècades hagen sigut objecte d'innombrables agressions de tota mena i que, malgrat alguns esforços encomiables, la seua posada en valor siga encara molt escassa.
De les dènou torres que perviuen dins el terme municipal d'Alacant -i que l'Ajuntament ha catalogat degudament-, moltes presenten signes d'una deterioració significativa, i el cost del seu correcte manteniment privat, sense ajudes o subvencions, no està garantit. Cal insistir, doncs, en la necessitat clau de cercar un model de sostenibilitat per a preservar-les a llarg termini. Sense el desenvolupament de vies que garantisquen aquesta sostenibilitat, les regulacions o normatives «preventives», en compte de ser la solució, poden arribara esdevindre part del problema pel fet de limitar usos potencialment idonis o per imposar restriccions molt estrictes que porten els propietaris a optar per una passivitat que determine la seua deterioració progressiva a llarg termini, o fins i tot l'incompliment de la normativa vigent.
