19 de febrero de 2019
19.02.2019
Divulgació científica
Publicacions de la Universitat d'Alacant

La Via Augusta pel País Valencià

Què era la Via Augusta? Qui la va construir? Per quines ciutats passava? Com estava feta?

19.02.2019 | 04:15
Coberta del llibre

Descripció

Què era la Via Augusta? Qui la va construir? Per quines ciutats passava? Com estava feta? Aquest llibre dona resposta a totes aquestes preguntes, però també molta més informació que satisfarà el lector més curiós: com viatjaven els romans, quin tipus de calçat portaven, quins vehicles utilitzaven, com calculaven i indicaven les distàncies, de quina manera es distribuïen les etapes del viatge, on es feien els descansos... I el que sovint resulta més sorprenent: com hem pogut arribar a saber tot això?

Amb rigor i, alhora, esperit divulgatiu, el llibre vol ser una ruta guiada al llarg del traçat valencià de la Via Augusta durant l'època romana, però també pretén estimular el lector a visitar i conéixer, com un viator modern entre oliveres monumentals, el paisatge per on fa dos mil·lenis transcorria aquell primitiu «corredor mediterrani». 

Els autors

Lorenzo Abad és catedràtic d'Arqueologia de la Universitat d'Alacant, que investiga sobre temes d'arqueologia ibèrica i romana.
Anna Calvo és tècnica lingüística a l'Ajuntament de Benicarló i coneixedora dels paisatges d'oliveres al Baix Maestrat.

Pròleg, per Lorenzo Abad Casal (Universidat d'Alacant)

De les vies romanes a l'oest americà
Quan pensem en l'antiga Roma ens vénen a la ment grans edificis públics, com teatres i amfiteatres, i altres construccions admirables, com ponts i aqüeductes. Tots aquests són emanacions, materialitzades en llocs i moments concrets, d'una cultura que, amb les seues llums i ombres, va dotar d'ordre i estabilitat bona part del món conegut. Aquestes grans obres eren totalment necessàries per al desenvolupament i manteniment de l'estructura sociopolítica que la sustentava. 
 
Les vies de comunicació, el paper de les quals com a element decisiu en la difusió i estabilització de la cultura romana potser no s'ha valorat prou, eren una d'aquestes grans obres. Els mateixos romans les consideraven un símbol identificador de la seua cultura. «Els romans van posar especial obstinació en tres coses que van ser desateses pels grecs: els aqüeductes, les vies i les clavegueres», va dir en el tomb d'era el geògraf Estrabó (Geogr., V, 3, 8). En aquesta idea va insistir també Dionís d'Halicarnàs: «Reconec la grandesa de l'Imperi romà en tres obres meravelloses: aqüeductes, vies i clavegueres» (Rom. Antiq., III, 13). Tots dos escriptors són d'origen grec i potser per això valoren més els canvis experimentats. 

Però no són els únics. A les acaballes del segle I dC, un il·lustre romà, Sext Juli Frontí, encarregat per l'emperador Nerva del proveïment d'aigua a la ciutat de Roma, va insistir en la mateixa idea: «Compara tants, tan grans i tan necessaris aqüeductes amb les inútils piràmides o amb les famoses però improductives obres dels grecs» (De aquaeductu urbis Romae, I, 16). Aqüeductes, vies i clavegueres es consideraven, per tant, artèries vitals de la cultura romana. 

Les vies facilitaven el moviment de persones i mercaderies, i també dels exèrcits. La seua construcció va impulsar la dels ponts, que permetien travessar els rius d'una forma molt més ràpida i fàcil que fins llavors. La tecnologia per a la seua construcció era similar a la dels aqüeductes i els dos es van convertir prompte en senyals d'identitat de la cultura romana. 

De camins, n'hi havia hagut sempre, però la seua transformació en calçades construïdes a partir d'una planificació prèvia, segons principis normalitzats, amb bon ferm, indicació de distàncies, postes, llocs de descans i elements de desguàs, va ser una innovació pròpiament romana, almenys en les nostres àrees occidentals. 

Les vies van obrir camins. Una cosa semblant al que va passar amb el traçat ferroviari en la conquesta de l'oest americà: la fumejant locomotora que esperava al final de la via facilitava la construcció d'un nou tram que permetia continuar més enllà. També en el món romà cada nou tros de via facilitaria que persones, mercaderies i idees arribaren una mica més lluny. 

Traçat general de la Via Augusta per la península Ibèrica.

Els antecedents, per Ferran Arasa (Universidat de València)

Els ibers també construïen camins

Quan els romans van arribar a la península  Ibèrica per a combatre els cartaginesos al final del segle III aC, es van trobar que tota la franja costanera mediterrània estava ocupada per una sèrie de pobles –coneguts de manera genèrica com ibers–  que tenien un notable grau de  desenvolupament cultural. Entre  els nombrosos avanços tècnics  que presentaven es trobava la  construcció de carreteres, és a dir, de camins aptes per a vehicles de rodes, els carros. Les restes més duradores i nombroses  d'aquests camins –i les primeres  a identificar-se– són les tallades  en la roca, que solen conservar-se  en els accessos i a l'entrada d'alguns importants oppida ibèrics localitzats majoritàriament en terres dels pobles edetans i contestans, entre els quals destaca el de Castellar de Meca (Aiora, la Canal de Navarrés) per la seua impressionant xarxa viària, que ha sigut excavada en part.

El traçat de la via 
El traçat de la Via Augusta es correspon, en línies generals, amb el del vell camí que els romans van seguir en la conquesta de la península des del nord-est cap a la Bètica... Entra en terres valencianes travessant el riu de la Sénia per Sant Joan del Pas. Per les comarques del Baix Maestrat i la Plana Alta segueix aquest mateix traçat interior per l'anomenat corredor central o de les Coves de Vinromà entre Traiguera i la Pobla Tornesa, on cerca l'eixida al pla litoral a través del corredor de Borriol. En aquest primer tram, doncs, la via segueix un traçat interior que està perfectament jalonat per les troballes de mil·liaris, allunyat de les planes litorals per on seguirà el camí en períodes històrics posteriors, com l'andalusí o a partir del segle XVIII. 

A continuació segueix les planes litorals, que no abandonarà fins a la Ribera del Xúquer. Així, travessa la comarca de la Plana fins a Saguntum i segueix per l'Horta fins a Valentia, des d'on gira lleugerament cap al sud rodejant l'Albufera per l'oest fins al riu Xúquer. Ací comença a allunyar-se de la costa per la plana fluvial fins a l'estret de Manuel, des d'on es dirigeix cap a Saetabi reprenent la direcció SSO. Des d'aquesta ciutat segueix el corredor del riu Cànyoles cap al SO fins a la Font de la Figuera, on es trobava l'important encreuament amb el camí que seguia per la Meseta fins a la  vall del Guadalquivir. Ací canvia de direcció cap al SSE cercant les valls del riu Vinalopó, que segueix fins a tornar a la plana litoral per Ilici. Des d'aquesta ciutat recupera la direcció SSO i segueix de nou paral·lela a la costa, deixant a l'est les llacunes de Santa Pola i Torrevella, fins a eixir de terres valencianes pel Pilar de la Foradada, des d'on continua fins a Carthago Nova.  

Com mesuraven els romans?
El sistema de mesures de longitud emprat en l'època romana, com tots els de l'antiguitat, era de caràcter antropomètric, és a dir, utilitzava parts del cos com a unitats (dit, pam, peu...). La unitat bàsica era el peu (pes), que feia 29,57 cm. Un pas simple (gradus) –equivalent a dos peus i mig– eren 73,92 cm, i cinc peus feien un pas doble (passus), o siga, 147,85 cm. Mil passes (milia passuum, abr. mp) feien 1.478,5 m, una milla, que era la unitat de mesurament de les vies romanes. Aquesta també era la distància a la qual es disposaven el mil·liaris al llarg de les vies més importants. Per a calcular les distàncies s'utilitzava l'odòmetre, l'invent del qual s'atribueix a Arquimedes, un instrument muntat sobre un carro que estava dotat d'un mecanisme que permetia comptar les voltes de les rodes, i d'ací calcular la distància recorreguda. Un mecanisme semblant, però més complex, és el que utilitzen hui dia els vehicles de motor.

Carrer enllosat amb roderes i vorera trobat en les excavacions fetes en 2007 en Sagunt.
Compartir en Twitter
Compartir en Facebook