Descripció
Aquest llibre ens descriu, en clau divulgativa, les vicissituds que entre els segles XVI i XIX va viure la Companyia de Jesús, l'orde religiós més poderós i influent de l'edat moderna. A través d'una passejada de més de tres-cents anys per la història de l'institut ignasià en terres valencianes, el llibre ens acosta al coneixement dels jesuïtes valencians més importants, com ara Francesc de Borja (besnét de papa i rei, IV duc de Gandia, tercer general dels jesuïtes i sant) o el pare Joan Andrés i Morell (home de gran talent i cultura enciclopèdica).
La Companyia de Jesús ha patit diversos exilis i supressions. El primer va ser el de l'any 1767, quan Carles III expulsà els jesuïtes dels seus dominis, amb la posterior abolició de l'orde pel papa Climent XIV, el 1773. L'erudit Gregori Maians escriví al seu amic Josep Finestres: «Aquest cos de bo es va fer savi, de savi polític, i de polític va passar a no res». Una frase que explica la fatalitat de la Companyia de Jesús en tot el món. Però com el mitològic fènix, que crema i renaix de les seues cendres, el 1814 l'orde ignasià seria restaurat per Pius VII.
Els autors
En aquest llibre han col·laborat experts en la història de la Companyia de Jesús de les universitats de Deusto, Comillas, Valladolid, Extremadura, València, Politècnica de València, Gregoriana de Roma i Foggia, i, com no, els historiadors modernistes de la Universitat d'Alacant que han estudiat l'expulsió i l'exili de l'orde jesuïta en el segle XVIII. També hi han fet la seua aportació l'escriptor, poeta i traductor Josep Piera i els professors de ciències de la natura Daniel Climent i Carles Martín. Tots ells són persones compromeses amb la divulgació científica com a camí del coneixement en la nostra societat.
Fitxa del llibre
14x20 cm. 104 pàgines
PVP: 12 € De venda en les llibreries
i en el web Publicacions.ua.es
L'antijesuïtisme, per Enrique Giménez López (Universitat d'Alacant)
Per a l'antijesuïtisme, la Companyia era una greu amenaça per a l'estat que obligava a mantindre's en alerta permanent. «No n'hi ha prou amb extingir els jesuïtes, cal extingir el jesuïtisme», afirmava Manuel de Roda, secretari de Gràcia i Justícia, en una manifestació d'escepticisme davant l'eficàcia de l'expulsió. Tot perillava amb l'existència dels jesuïtes en l'Església. Un cos unit i jerarquitzat, de vocació internacionalista, els membres del qual eren mestres prestigiosos en l'art de l'astúcia, dotat d'enormes riqueses, amb seguidors fanatitzats que es movien en l'ombra, enquistats en les més altes instàncies de la monarquia, i amb una doctrina secreta basada en una moral corrompuda que consideraba meritoris els tumults i lícit el tiranicidi. L'extinció canònica era, doncs, un objectiu irrenunciable, que s'aconseguiria el 1773.
Introducció, per Francesc-Joan Monjo i Dalmau (Universitat d'Alacant)
Un orde innovador
La Companyia de Jesús, nascuda en el segle XVI i amb un tarannà modern, no solament trencà els esquemes dels tradicionals ordes religiosos, sinó que també va créixer de forma vertiginosa i va saber imprimir el seu caràcter a l'Església de l'època de la Reforma catòlica. Des del mateix moment de la fundació de l'orde ignasià, els atacs i les defenses han estat en presents al llarg de la seua història. I és que, si els jesuïtes van saber guanyar-se importants simpaties, també van despertar odis i recels en altres ordes religiosos, en alguns membres de la jerarquia eclesiástica i en els ministres reformadors i regalistes del període de la Il·lustració. Per als enemics de la Companyia, els jesuïtes, a més de ser considerats perillosos, intrigants, incòmodes, posseïdors d'una ambigüitat conscientment calculada i presentats com «fariseus hipòcrites», eren vistos com autèntics dimonis amagats darrere d'una sotana.
Els jesuïtes, a més de participar en les controvèrsies teològiques i morals de l'època, també van saber apropar-se al poder i influir en la presa de decisions polítiques i religioses, amb mètodes i formes que no agradaren ni a polítics reformadors (els anomenats «il·lustrats») ni a bisbes regalistes o filojansenistes. Això, juntament amb la seua fidelitat al pontífex i per ser excessivament influents en la societat, en la política, en l'educació i en la religió, vindria a explicar la ruïna de l'institut ignasià. Amb la caiguda del darrer confessor reial jesuïta el 1755 (el pare Francisco Rávago va tindre molt de poder polític per la seua influència sobre la consciència de Ferran VI), els regulars de la Companyia, ara totalment desarmats, es van convertir en víctimes propiciatòries dels objectius del regalisme. Acusats (falsament) d'instigar a la violència contra Carles III, aquest, atemorit i potser molt ressentit, va decidir expulsar-los dels seus dominis (els regnes hispànics peninsulars i els territoris d'ultramar: Amèrica i Filipines) amb urgencia i per sorpresa, i el papa Climent XIV cediria a les exigències de les potències catòliques que li demanaven que acabara, d'una vegada i per sempre, amb la Companyia de Jesús.
A la matinada del 3 d'abril del 1767, els regulars ignasians van ser detinguts sobtadament mentre dormien en les seues cases. Considerats reus d'estat, els jesuïtes de la província d'Aragó -que comprenia el principat de Catalunya i els regnes de València, Aragó i Mallorca- van ser condemnats a l'exili, primer a Bunifazziu (Còrsega) i després a Ferrara (Itàlia). Com bé escriví el P. Ignasi Casanovas, «per aquell decret de 1767, en un sol dia són llançats a l'exili milers de professionals de la cultura, i entre ells la màxima part dels mestres de l'ensenyament secundari». Les corts borbòniques, no prou satisfetes amb l'expulsió, van mamprendre un atac mancomunat contra l'orde: l'objectiu era arrancar del papa la supressió universal de l'institut ignasià. Quan el 21 de juliol del 1773 Climent XIV signà, finalment, el breu d'extinció de la Companyia, als regulars proscrits, i ara suprimits, els esperava una vida trista i miserable.
Fragment, per José A. Ferrer Benimeli (Universitat de Saragossa)
L'aspecte humà de la tragèdia
Com en tots els treballs de recerca portats amb interés i il·lusió, Francesc-Joan Monjo s'ha identificat de tal manera amb l'objecte d'estudi i amb els seus protagonistes que ha esdevingut una espècie de portaveu i divulgador d'un aspecte polèmic de la història i que encara actualment suscita controversia i posicions enfrontades, però en el qual -al marge d'ideologies, opción acadèmiques i fins i tot actituds personals- persisteix, per damunt del factor estricament institucional, un aspecte tan humà i personal com és la tragèdia que viu tot desplaçat, bandejat o exiliat que és desproveït de sa casa, dels seus béns i de la seua pàtria.
Hui dia, a la vista del que ocorre al Mediterrani, potser estem més sensibilitzats per a mirar amb uns altres ulls fets que s'esdevingueren en èpoques i segles de la nostra història passada. L'esperit crític i imparcial que la distància en el temps i una información més completa proporcionen ens permet analitzar millor i redescobrir fets tan llunyans com presents en la seua crua actualitat.
