26 de enero de 2019
26.01.2019
Fotògrafa

Diana Sanus: «El fi de les fotografies és mostrar-les en paper»

La fotògrafa alcoiana exposa al Club d'Amics de la Unesco d'Alcoi la seua primera obra a través de dos projectes molt diferenciats

25.01.2019 | 23:56
Diana Sanus: «El fi de les fotografies és mostrar-les en paper»
Diana Sanus a l´exposició que podrà visitar-se fins al 23 de febrer a la seu del Club d´Amics de la Unesco.
Diana Sanus: «El fi de les fotografies és mostrar-les en paper»

D'una banda, un grup d'imatges agrupades en diferents sèries sota el títol que dóna nom a l'exposició, Alcoi: la vida a través de mi cámara, i una sèrie composada per set fotografies que narren la història de Marisa.

P Aquesta és la teua primera exposició a Alcoi, i presentes dues propostes distintes, una que és la que dóna nom a l'exposició Alcoi: la vida a través de mi cámara , i després una sèrie fotogràfica Marisa que vas exposar a Alacant, a la sala L'espai, a l'Escola de Fotografia. Com van sorgir aquests dos projectes?
R Després de recórrer durant dos anys els carrers d'Alcoi i veure el que havia aconseguit, els moments que havia captat, vaig decidir que els volia compartir amb la gent. Les fotografies no són per a que es queden en un ordinador, el seu fi es ser impreses en paper i mostrar-les. Vull que altres persones veuen uns espais que són molt coneguts però des d'un punt de vista diferent. El projecte de Marisa el vaig preparar com a exposició final per al curs de Projectes de l'Espai. Però és un projecte personal amb un interés social i amb una història que volia arribara a més gent. Perquè és important que la gent conega aquest tipus d'històries, històries de persones que tenen una vida molt dura. Intente moure la consciència social de la millor manera que puc fer-ho.

P Alguna vegada has comentat que les teues fotografies són obres que provenen d'un moment i un instant únics, no apliques cap filtre ni tractament. Parlem d'una fotografia que mostra una vida de ciutat o una vida filtrada a través dels teus ulls i dels teus sentiments?
R Dins d'una ciutat n'hi ha infinitat de vides, de moments, de relacions... Jo només filtre un instant. I són els meus ulls els que ho capten. I són la meua forma de sentir i de pensar els que em fan disparar la foto, perquè alguna persona, algun gest, alguna situació ha fet moure alguna cosa dins de mi.

P Les sèries que has mostrat a l'exposició de la Unesco, parlen de ciutat, quina és la ciutat que mostres?
R La ciutat que mostre és una ciutat viva. Una ciutat que es mou, que evoluciona. En un instant és una ciutat i al següent és una altra. Perquè són les persones les que donen vida a la ciutat i defineixen qui és eixa ciutat.

P M'han sobtat els espais que has escollit, són punts clau de la nostra ciutat, i que l'espectador reconeixerà de seguida, volies que fóra reconeixible? Per quin motiu?
R Volia que la gent poguera reconéixer eixos espais i adonar-se que són alguna cosa més que simples espais. Són llocs on es desenvolupen sentiments, vides, relacions... I, al mateix temps, pretenia recuperar en l'observador els seus propis sentiments relacionats amb eixos carrers, amb instants viscuts a ells.

P Has treballat el concepte de dualitat dins de les obres presentades, hem vist soledat – multitud; dia – nit; vida – mort ... Ens podries explicar per què? Has tingut intenció en fer-ho?
R La dualitat és un concepte molt interessant que la fotografia ens permet mostrar. Dins d'una mateixa foto, o dins d'una sèrie. Al meu projecte, parle de la vida. I la vida està plena de dualitats, de sentiments que van des de l'odi fins l'amor, de la tristor de la soledat fins l'alegria de reunir-se amb els amics... Si no mostre dualitats, no mostre la vida.

P Ara centrant-nos en la sèrie dedicada a Marisa, una sensesostre d'Alacant, a grans trets ens podries narrar com et vas fixar en ella i perquè vas decidir dedicar-li una sèrie?
R Un dia, fent foto de carrer, prop del port d'Alacant, em vaig fixar en una dona. Aquesta dona, una sensesostre pel que semblava, es va asseure a un banc i va traure un peluix de dins d'una borsa. El va abraçar amb infinita tendresa i va tancar els ulls quasi adormint-se. Eixa escena em va moure molt i vaig fer una foto. Després, a casa, mirant eixa foto, vaig decidir que volia saber més, que volia conéixer la història d'eixa dona i el seu peluix. Així que vaig tornar a Alacant uns dies més tard a buscar-la i parlar amb ella. Amb la càmera dins la borsa, vaig escoltar la seua història, la història de la seua vida o, almenys, de la part que ella em va voler comptar. I en un punt del seu relat, amb el seu permís, vaig traure la càmera per a fer unes fotos. Les fotos que ara permeten a més gent compartir la vida de Marisa. Una vida com les vides de tantes persones sensesostre, que, quasi sempre, ens passen totalment desapercebudes.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook