Oriola: La ciutat, el riu i l'horta

Oriola és i ha sigut clau en la història i en el patrimoni arquitectònic i cultural dels valencians: cap de governació, seu episcopal i d'una de les tres universitats històriques valencianes (juntament amb València i Gandia)... Es tracta de la capital històrica del sud valencià.

Del seu extensíssim terme històric, en el qual va nàixer una de les grans hortes del Mediterrani gràcies a l'hàbil aprofitament del riu Segura, van aparéixer nombroses poblacions noves, com la Mata i Torrevella, fundades per a gestionar la sal de les llacunes litorals.

Una ciutat i governació de frontera que ha aportat a la història dels valencians personatges com l'Armengola, Pere Maça, Ferran de Lloaces, Cosme-Damià Savall, Joaquim Agrasot o Miguel Hernández; símbols o emblemes com l'Oriol; una escultòrica Setmana Santa barroca, i una gastronomia original i prestigiosa que poa del passat i es nodreix de les matèries primeres de l'horta que envolta la ciutat.

El valencià va ser la llengua d'ús comú de les institucions i dels habitants de la ciutat, que s'hi van expressar habitualment fins que, entre els segles XVII i XVIII, els fets històrics van propiciar la substitució lingüística. Però la llengua encara perviu en la toponímia, les tradicions i la parla actual dels oriolans, i en els últims anys està recuperant-se gràcies a l'ensenyament.

Els autors

En la redacció del llibre ha participat un destacat nombre d'experts. La majoria són professors universitaris, però també hi ha altres especialistes: Salvador Palazón (UA) Emilio Diz (arqueòleg municipal) Francisco Franco-Sánchez (UA) Manuel Culiáñez (historiador) José Vicente Cabezuelo (UA) Juan Francisco Mesa (UA) Antonio Carrasco (UA) David Bernabé (UA ) Míriam Parra (UA) Gregorio Canales (UA) María del Carmen Irles (UA) Antonio Luis Galiano (cronista oficial d'Oriola) Jesús Millán (UV) Verónica Mateo (UA) María Carmen Sánchez (juntament d'Oriola) Antoni Mas (UA) Brauli Montoya (UA) José Carlos Rovira (UA)

Fitxa del llibre

? 14x20 cm. 132 pàgines. PVP: 12 € ? Versió en castellà: Orihuela. La ciudad, el río y la huerta ? De venda en les llibreries i en el web Publicacions.ua.es

L'Oriola de Miguel Hernández, per José Carlos Rovira

A l'actual plaça de Ramón Sijé, que ha recuperat fa mesos el nom després que durant anys s'anomenara plaça del Marqués de Rafal, recordarem quan va ser inaugurada, el 14 d'abril del 1936. Hi van participar diverses persones, i Miguel Hernández va llegir un text en record de l'amic que havia mort al desembre de l'any anterior: «Quisiera que estas piedras y esta plaza llevaran para siempre el nombre que les ha sido impuesto: Ramón Sijé. Bajo el sonido de este nombre se me ha ido un compañero del alma, y Orihuela ha perdido su más hondo escritor». Ho va fer pujat en una escala, i sempre recordarem la seua imatge en aquell moment, davant de la placa que recordava l'amic.

Segueixen ací els temps tumultuosos de la guerra, on els viatges a Oriola van distanciant-se. Conclouen els episodis oriolans amb la desafortunada visita que el poeta, que ha sigut posat en llibertat el 15 de setembre del 1939 del seu tancament a la presó de Torrijos, a Madrid, decideix tornar a Coix (on estan la dona i el fill) i viatjar a la propera Oriola per a veure, entre d'altres, els pares de Ramón Sijé. El 29 va a la casa dels pares del seu amic i a l'eixida, al carrer de San Pablo, és detingut per un oficial del Jutjat i un inspector de la Guàrdia Municipal, que el reconeixen i presumiblement l'odien, pels insults i la manera de procedir durant la detenció. El seminari diocesà, convertit en presó, obri l'últim període que continua a Madrid, el procés i la condemna a mort, les presons de Palència, Ocaña i Chinchilla, fins a l'última d'Alacant.

Un fragment, per Juan Antonio Barrio Barrio

Presentació

Aquest llibre parla de la ciutat d'Oriola -que havia sigut en l'edat mitjana la segona més important del regne de València-, del riu Segura que l'envolta i de l'horta que s'estén sobre la seua plana.

En aquesta obra de divulgació científica el principal objectiu és fer conéixer els paisatges, el territori, la història, l'economia, la societat, la política, la identitat, la religiositat, la literatura, les festes, les llegendes i tradicions i la gastronomia d'una ciutat que era la capital administrativa, política i militar d'un ampli territori, seu episcopal i universitària, i que conserva un dels patrimonis històrics més notables de la Comunitat Valenciana.

És per això que la seua visita s'hauria d'incloure en qualsevol ruta turística dirigida a conéixer les capitals històriques de la Comunitat Valenciana, d'Espanya i d'Europa. El seu ric patrimoni històric, arqueològic i literari es veu incrementat amb un dens patrimoni identitari ple de mites i llegendes, que formen part del patrimoni immaterial d'una ciutat que té una de les hortes històriques més ben conservades d'Europa. Esglésies, convents, palaus, museus, espais naturals, festes, arxius, biblioteques, escriptors immortals i una rica gastronomia desfilen per les pàgines que el lector té a les mans.

Esperem estimular la imaginació, l'interés i la curiositat per a recórrer amb el llibre a la mà i amb parsimònia la ciutat d'Oriola i el seu entorn natural, contemplar el seu patrimoni, els seus paisatges i participar en les seues festes, tastar els seus excel·lents plats i assaborir els seus dolços conventuals.

Aquesta obra és el resultat d'un treball col·lectiu en què han participat nombrosos col·laboradors, que són els principals especialistes en la geografia, la història, el patrimoni, la literatura i les festes d'Oriola. És una prova més de l'extraordinari interés que desvela la ciutat d'Oriola i la necessitat de tractar-ne l'estudi des d'una perspectiva científica i lliure de tòpics i prejudicis, a més d'amanir-ho tot amb molta passió i amor. A tots els done les gràcies per l'esforç i pels excel·lents treballs que han escrit.

L'obra ha sigut editada en valencià i castellà, en un notable esforç del Servei de Publicacions que reflecteix l'interés de l'acostament entre la Universitat d'Alacant i la ciutat que va acollir la Universitat d'Oriola, hui reconeguda com a seu històrica de la Universitat d'Alacant.

Un fragment, per Jesús Millán. Universitat de València

De l'Antic Règim al segle XX

n Amb la represa econòmica, estesa a Espa- nya a mitjan huit-cents, la ciutat es consolidà com a nucli provincià escassament dinàmic. L'Oriola esponerosa que havia cridat l'atenció de Cavanilles, a finals del segle XVIII, no mantingué el ritme dels temps. El nucli urbà es mantingué entre 8000 i 9000 habitants. Mentrestant, el conjunt del terme creixia, però per davall del fort ritme característic de les capitals comarcals de la façana central valenciana. És clar que el cas del municipi oriolà de llavors no és comparable amb el declivi o la desertització d'altres latituds. El seu era un creixement marcadament agrícola, on un conreu més intens i comercial afavoria l'assentament de la població fora de la ciutat. Aquest creixement no tenia el suport d'una gran demanda urbana pròxima, ni tampoc disposà durant dècades de modernes comunicacions, atés que el ferrocarril hi arribà el 1885. Oriola, però, continuà sent un medi socioeconòmic peculiar, gens assimilable a una agrociutat. Sens dubte, hi hagué un espai urbà per a la contractació de jornalers, a la baixada del pont Vell, l'antiga plaça Mercadal. Però en la segona meitat del huit-cents pesava més una població artesana molt diversificada i lligada tant a necessitats bàsiques com a un consum de certa qualitat. Els estímuls industrials d'aquest creixement no es concentraren a Oriola, sinó a d'altres llocs propers. Quan es consolidava el dinamisme industrial a l'Europa burgesa, això atorgaria unes característiques especials a l'ensopida Oleza de Miró.

Curiosament, l'arrelament d'aquesta imatge del «temps detingut» es produí quan l'hegemonia política havia canviat. A la llarga, les noves promocions d'una burgesia de nivell modest tingueren més capacitat per a enllaçar amb la dinàmica política en el conjunt d'Espanya, a partir de les seues professions com a militars o juristes. Des de mitjan huit-cents, els grans interessos terratinents deixaren de tindre garantit el protagonisme polític local.