La Canal és un espai d'una vàlua excepcional des del punt de vista paisatgístic que es troba situat entre les muntanyes de la comarca de l'Alcoià, a mitjan camí entre els municipis d'Alcoi i Ibi. No és un paratge tan conegut com la veïna Font Roja o la serra de Mariola, ni tant sols té la consideració de parc natural o una altra de les figures de protecció que realcen altres indrets naturals. No obstant això, és una unitat territorial que manté la fesomia tradicional del paisatge rural valencià, modelat per segles d'interacció entre l'acció humana i la natura. Boscos, bancals o deveses són l'empremta mil·lenària de la història natural de la Mediterrània. La principal vàlua de la Canal és la conjunció de valors naturals, patrimonials i històrics que hi trobem presents. Tots els períodes de la nostra història tenen la seua representació en aquest petit racó entre muntanyes, amb algunes manifestacions destacades, com són l'art rupestre de la Sarga, declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO, o el poblat ibèric del Puig, destacat referent de l'arqueologia valenciana. Aquests dos punts són els extrems d'una ruta arqueològica que el Museu Arqueològic Municipal d'Alcoi ha senyalitzat i preparat per a poder visitar- la. El recorregut, que té l'inici a la partida de l'Estepar, al costat de la via verda formada per l'antic traçat del ferrocarril -mai acabat- que ix d'Alcoi cap a Alacant, és fàcil per a tota la família i travessa tota la Canal.

Fitxa del llibre

14x20 cm, 96 pàgines, PVP: 12 ? De venda en les llibreries i en el web Publicacions.ua.es

Els autors

Ignasi Grau Mira (UA) Mauro S. Hernández Pérez (UA) Miquel Vives i Miralles (PN Serra de Mariola) Josep Maria Segura Martí (Museu Arqueològic Camil Visedo) Enric Moltó Mantero (UA) Pablo Giménez Font (UA) Pau Grau i Mira (Aj. Alcoi) Yolanda Carrión Marco (UPB) Pilar Iborra Eres (ivcr) Guillem Pérez Jordà (CSIC) Jesús Trelis Sempere (Las Provincias)

Art rupestre a la Sarga, per Mauro Hernández

El 19 d'agost de 1951 es descobreix un extraordinari conjunt de pintures en les parets d'uns abrics o coves poc profundes del barranc de la Cova Foradada, prop del llogaret de la Sarga, del qual va prendre el nom. Aquest jaciment destaca per l'abundància i diversitat de les imatges -en les quals s'identifiquen tres estils artístics: el macroesquemàtic, el llevantí i l'esquemàtic- i l'excel·lent conservació de la majoria d'aquestes, que, malgrat el temps transcorregut des que van ser pintades, són objecte d'admiració per la seua bellesa i acurada execució.

Les primeres imatges es remunten a fa uns 7000 anys i s'associen als primers agricultors i ramaders de les nostres terres. Corresponen a l'art macroesquemàtic, que, fins al moment, és exclusiu del territori delimitat pel mar i les serres d'Aitana, el Benicadell i Mariola. Es caracteritza per utilitzar pintures de color roig fosc d'aspecte pastós, i per això els traços són gruixuts i de vores irregulars.

En la Sarga trobem aquestes pintures presents en els tres abrics, en les quals podem identificar fi gures humanes i diferents motius geomètrics. Entre les figures humanes en destaca una que en l'abric I adopta la posició d'orant, amb els braços alçats i les mans obertes amb indicació dels dits.

Un fragment, per Ignasi Grau

Fortificacions, cases i carrers

Quan el visitant arriba a les portes del poblat ibèric del Puig experimenta dos sensacions que ajuden a explicar com vivien els ibers. Probablement haurà de recuperar l'alè després de la darrera pujada, i en girar la vista tindrà un esplèndid panorama de la vall. L'esforç d'arribar-hi i el domini visual són dos elements que els antics habitants van buscar quan van decidir pujar al capdamunt de la muntanya per a establir-hi el seu poble, cosa que només s'explica per la por de ser atacats pels enemics. I no solament van pujar als tossals: també hi van construir potents fortificacions, com la torrassa que trobem a l'entrada del poblat.

El fet de viure dalt de puigs i protegits per sòlides fortificacions ens parla d'una època en què el conflicte i la por condicionaven la forma de vida. No hi ha hagut un altre període en la història de les terres valencianes en què les poblacions hagen buscat en els alts la solució a les seues necessitats de protecció. En altres moments de la història els castells proporcionaven refugi ocasional, però en temps dels ibers vivien de seguit als tossals i havien de baixar a diari a treballar les terres de conreu.

En el cas del Puig d'Alcoi, la protecció natural que oferia la muntanya es va reforçar amb una poderosa torrassa que tancava l'únic camí que duia al cim aplanat. El que avui hi veiem és la torrassa rectangular de dotze metres d'ample per cinc de costat, feta de grans pedres tallades amb forma quadrangular. La torre ha sigut reconstruïda fins a l'altura que es va trobar en l'excavació, però en origen devia ser tres vegades més alta, aproximadament de sis metres d'alçada. Per a construir la torre, els ibers van portar els blocs des de les pedreres, situades al peu del Puig, fins al cim, en un esforç extraordinari que ens assenyala la importància que van donar a aquesta torre.

La torre quadrangular recolza en una edificació anterior, amb forma de bastió corbat, construïda pels primers habitants. Aquesta reconstrucció es va fer per a reforçar la funció de protecció, però sense dubte també es pensava en el prestigi que comportava que un poble poguera alçar una fortificació monumental que es veuria des de tota la contornada. Era el símbol de la comunitat en el moment de màxim esplendor del poblat, en el segle IV aC.

Afegides a la torrassa hi havia muralles que tancaven el perímetre del poblat en aquells llocs amb menys pendent; en els altres punts, la paret de roca de la muntanya feia la funció de defensa.

Una vegada dins del recinte, el poblat s'estenia per tota l'extensió del Puig, aproximadament una hectàrea (més o menys com un camp de futbol). Era una caseria distribuïda en diversos barris o blocs de cases apinyades que aprofitaven la major part dels replanells del tossal o els vessants condicionats amb plataformes en terrasses o bancals. Cadascun dels sectors estava format per cases quadrades que s'adossaven les unes a les altres per a formar barris creuats per carrers rectes. Possiblement les famílies que construïen les cases adossades per a viure juntes formaven part d'un mateix llinatge o grup social. La disposició ordenada d'espais construïts i carrers rectes ens parla d'una organització de l'espai pensada i realitzada sota una A la part més alta, alguns arqueòlegs de la Universitat d'Alacant i del Museu Arqueològic Camil Visedo hem excavat un d'aquest sectors, on es poden veure les diverses cases. Van ser bastides amb murs rectes de pedra irregular travada amb fang a la part baixa i parets alçades amb atovons. Els departaments són menuts, de 2 × 2 metres aproximadament, que ens poden semblar minúsculs segons els estàndards actuals però que tenien suficient amplitud per a donar refugi a les persones i les seues pertinences. En realitat, la vida es feia als camps, treballant la terra, o al carrers i espais oberts, filant, teixint o fent altres faenes.