Pics

Fran s'engul la rialla abans de respondre la pregunta de Marina. Estan abocats a la balconada mirant embadocats el forat de la cantonada. Un forat de la mida d'una persona. De colp, l'interrogant que ha obert Marina, adquireix una urgència singular. De lluny s'escolten els sorolls del barri a la matinada, remor de televisors encesos i el motor d'un cotxe que esgarra el silenci. No passa de la una, però sembla més tard perquè porten hores perfilant el treball col·lectiu per a una assignatura de la facultat i als dos se'ls han enrogit els ulls sota les deficients llums del saló. Ell està pensant que ha sigut un dia perdut perquè a última hora els altres dos companys que han de participar del treball s'han excusat d'aparèixer. Així que conclou que aquesta matinada d'un divendres avorrit s'assembla bastant a això: al forat d'Orriols, que ara miren.

Sense llevar la vista de l'asfalt, li explica que el van fer els veïns per passar a l'altra banda del barri. En la planificació inicial l'espai que ocupa l'atzucac hauria d'haver esdevingut un tram més del carrer que els connectara amb l'antiga carretera de Barcelona, reanomenada per obra i gràcia de la democràcia com a avinguda de la Constitució. Però, en una extraordinària metàfora de la realitat política postdictatorial, mai no s'havia enderrocat l'antiga fàbrica que els hi barra l'accés.

Així que, la gent, cansada de fer la volta per arribar a l'avinguda, s'havia arrogat competències d'urbanisme amateur i havien picat un dels costats per fer un forat. En totes les eleccions municipals posteriors la resolució d'aquell nyap havia aparegut entre les promeses dels diferents candidats a l'alcadia i havia desaparegut amb la mateixa rapidesa de l'agenda política.

- Et sorprendries del trànsit que té. Xiquets que van a classe, dones que van a la compra... - comenta.

- Dones que van a la compra? - protesta ella. - Què passa que els homes no hi van?

Fran maleïx la relliscada. Vol disculpar-se. Explicar-li que no, que en realitat allà els homes van poc al supermercat, que en aquell barri suburbial de València la ratlla que divideix el treball assalariat del domèstic -tema principal del treball que els ha reunit avui- encara és bastant gruixuda. Però no li ho diu. Fitant-la de reüll l'única cosa que se li ve al cap és que vol que estiga contenta. I com que no se li ocorre res per a aconseguir-ho es manté concentrat i en silenci fins que la meteorologia acut en el seu auxili. En una casualitat miraculosa per salvar la situació, gotes diminutes, gairebé invisibles, comencen a caure sense força d'uns núvols grisos que sabotegen el pleniluni.

- Merda, plou! Tinc roba estesa al terrat.

- De veritat? - riu ella en un intent de remarcar la distensió - Anem.

Mentre pugen les escales Marina descobreix que la situació li acosta a l'alegria. Com que la pluja s'ha fet més intensa es banyen de valent quan recullen la roba, cosa que els acaba per traure'ls les rialles als dos. Llavors, en un instant que el mira amb el rostre pigat de gotes, se n'adona de què està passant. La realitat se li presenta nítida i llampant, malgrat que el llum de l'escala els deixa a les fosques i han de descendir a les palpentes: és tard i fa estona que dilaten el comiat. Com és que fins ara no havia vist els senyals? Quan tornen al saló se li acreix l'evidència de què succeirà entre tots dos, malgrat que procuren guardar la distància al sofà. Li resulta ridículament obvi i inevitable pensar que en qualsevol moment cediran a un to més suau a la conversa, s'acostaran i construiran els primers besos. També li resulta obvi i ridícul adonar-se que Fran encara no ho haja descobert i que es comporte amb una espècie d'obtusa distància.

Durant les hores anteriors, al marge de les estones de perfilar l'índex del treball i distribuirse tasques, han ocupat la vesprada en contar-se els seus paisatges respectius. Ell li ha explicat la biografia d'un jove de Vilafranca, sense cap mèrit més que el d'haver tingut la valentia de formar una banda de rock als quinze anys i el d'haver reunit la vergonya suficient per dissoldre-la l'any següent. Li ha fet riure com ha resumit l'intent d'assalt a la fama.

- Només vam fer un concert- puntualitza -. Una carrera meteòrica; més per la caiguda que per la incandescència.

També li ha provocat el riure la fermesa amb la qual ha defensat que el poble pertany a la comarca dels Ports, tot i que administrativament l'hagen enclavat a l'Alt Maestrat. Després ell s'ha interessat pels seus territoris de la infantesa. Mentre ella li corresponia la curiositat, evocant Gandia, han celebrat cada contrast. Parets de pedra seca contra terres de marjals. Hiverns durs contra estius sufocants. Resistència contra transformació. Ancians de la terra contra turistes forasters. En el recorregut han explorat les diferències dialectals i s'han sincerat pel que fa a les seues mancances de geografia elemental valenciana. Ell no ha estat mai al sud de Sueca. Ella no ha passat més al nord de Sagunt, i encara gràcies a una excursió escolar al Teatre Romà. Han viatjat, és clar, a Barcelona, Granada, Madrid, Bilbao, Roma, Lisboa... Però els desconeixements del territori propi els apareixen com uns buits fatals, intolerables. I els fan verbalitzar que són víctimes d'un saqueig o, almenys, de la negació d'una identitat.

- De la ficció d'una identitat - ha apuntat ella. - Perquè tota identitat és, al remat, una mentida consensuada.

Al migdia següent, quan Fran reconstruïsca la conversa haurà volgut retrucar:

- Sí, però d'una ficció sustentada en realitats coincidents. D'una mentida que parla la mateixa llengua amb accents més o menys distints.

Tanmateix, no se li dona bé improvisar sentències a Fran. Tot i que és d'allò que se'n diu d'una intel·ligència desperta, els seus reflexos per als diàlegs no són massa matiners. I la clarividència sentimental tampoc és el seu fort. Potser per això no se n'adona del que està per passar, allò ridículament obvi i inevitable que és que en qualsevol moment cediran a un to més suau en la conversa, s'acostaran i construiran els primers besos. Per això, per la peresa del seu enginy, tampoc ha sabut respondre amb perspicàcia quan Marina ha preguntat:

- Quan es va fer el món, qui va construir els forats?

En són plens ells mateixos, de forats. I no només pel que fa a l'apropiació territorial. N'hi també de sentimentals. És 2007, tenen déneu anys i es creuen grans. Parlen com si desconegueren el sentit del dubte. Pontifiquen sobre política, art, literatura. Es mostren despietats a l'hora de criticar una pel·lícula o una novel·la i els coneixements acabats d'adquirir els doten d'una cuirassa ideològica impenetrable. Xarren a crits i no perden l'ocasió de desacreditar els rivals en els debats perquè els rivals sovint tenen també la impertinència com argument. Però, més enllà de les estridències, són ingenus i fràgils. Hui manifestar les febleses dels seus coneixements sobre el país els genera, de sobte, una estranya intimitat en la qual no tenen por a reconèixer-se ignorants. Com si el forat els vinculara. Fran, per exemple, confessa que sap on són les serralades d'Onil, de Mariola o del Sit perquè en la lliga de futbet de l'escola els obligaven a posar noms de muntanyes valencianes als equips.

- Nosaltres érem els Penyagolosa - diu amb orgull infantil.

A fora la pluja s'intensifica.

- Vols que eixim al balcó per veure com plou? - suggereix ella.

No és l'única cosa que s'intensifica. En incorporar-se hi ha una xicoteta entropessada, un contacte lleuger, dues mans que es saluden amb un frec gens casual, com si volgueren reconèixerse.

- Ara, fins que no pare no te'n pots anar - constata Fran quan són fora.

Llavors a ella se li encén el rostre perquè acaba de recordar una curiositat que li ha ballat al cap tota la vesprada. Ja sap qui és Agustí Lara! La iaia era fanàtica de l'Agustí Lara, que ara dona nom al carrer de Fran. Sense que intercedisca cap explicació, comença a cantussejar desafinada.

- Cuando vayas a Madrid chulapa mía voy a hacerte emperatriz de Lavapiés.

L'estupefacció de Fran l'obliga a posar context al chotis. Agustín Lara: cantant, compositor i actor mexicà, de certa fama en els quaranta i cincuanta. El coneix per la iaia, eh, no siga cosa que pense...

- Creus que algú podria desitjar ser emperadriu d'Orriols? - pregunta Fran, sardònic.

No rep cap resposta. Però la forma com que ella parpelleja descobreix què passarà tot seguit: hi haurà una aproximació, unes paraules suaus, un contacte lleuger i construiran els primers besos.

És obvi i ridícul el fet d'adonar-se'n tan tard. Més encara, potser simplement, és obvi i ridícul el fet. Tot i així passarà. Existeix un consens mut i unànime. Tanmateix hi ha un impediment. En realitat dos. Ella té parella. Ell també. Però mentre contemplen aquell diluvi oportú, els records dels compromisos llunyans s'aigualegen fins difuminar-se.

De nou amb els ulls atents al carrer, es concentren a imaginar com els veïns van fer el forat. Homes rudes i, Marina les rescata, dones heroiques carregats de pics obren una via que els allibera de l'atzucac. Pics, pics, pics. Riuen mentre decoren l'escena amb detalls inventats. Pics, pics, pics.

En l'escena posen al típic jubilat que vol erigir-se com mestre d'obres, al poregós que adverteix que en qualsevol moment vindrà la policia, a un grup de xiquets que juguen a fer muntanyetes amb els enderrocs. Pics, pics, pics. El forat apareix com a metàfora de comunicació, de retrobament, d'esforç comunitari, de solidaritat. Pics, pics, pics. I en aquell moment cedeixen a un to més suau en la conversa, s'acosten i construeixen els primers besos. Pics, pics, pics.