Información

Información

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Francisqueta i el Pinet de Pujafèlix, a Ibi

Francisqueta i el Pinet de Pujafèlix, a Ibi

Comença a fosquejar i Francisqueta des del seu balancí allarga la mà per connectar la lampadeta. A penes distingeix les lletres del llibre que està a punt d'acabar-se de llegir. Coses de l'edat, que li emboirega la mirada! Li pesen els anys i el fred de desembre. S'alça i apuja un punt la rodeta del radiador. Quina hora deu ser?

S'apropa a la finestra, i a través de la cortineta veu que el sol comença a pondre's per Sant Miquel i l'ermita va tenyint-se de gris i negre retallada com una ombra xinesa entre cel daurat. Deuen ser quasi les sis. Emília i Marieta no tardaran a arribar; ha de posar ja la cafetera al foc. Ella, però, avui es farà una camamil·la perquè, ves tu, tot el dia que té l'estómac una mica regirat i un no-sé-què al pit que no la deixa respirar. No ha tingut ganes ni d'acudir al carrer de les Eres a veure la Dansà i el Ball dels Tapats, tant com li agrada veure ballar el grup de danses, que diuen que és el millor de la comarca! I, xica, sí que ho fan bonic, sí, amb aquells colors dels vestits de les casades, que ho omplin tot de blau a cada giragonsa i deixen a l'aire els brials tan ben emmidonats que pareixen un grapat de núvols blanquíssims... El cafè ja perfuma tota la casa i l'aroma li interromp el pensament perdut entre randes i enagos. Posa pastes en un plat. Hauria fet una saginosa, però no li quedava farina. I mira que ha pensat a comprar-ne aquest matí, però qualsevol s'arrisca a eixir al carrer un 28 de desembre a Ibi i jugar-se-la amb els Enfarinats! No està ella per a tanta festa. Quan era jove sí que li agradaven les Festes d'Hivern, que a ella sempre li ha agradat molt riure, tot i que els temps (i la mare...) no ho permeteren. I més encara hauria volgut riure, que ella és molt de la broma! I pecar. També li hauria agradat pecar més, que quan ella era jove totes les coses bones eren pecat.

Ai, xica! El timbre. Ja estan ací. La germana i l'amiga arriben animades perquè vénen de la festa. No s'ho perden mai. Anit ja van anar als Bàndols dels Amantats. Ella no. Ella anit ja tenia aquest no-sé-què al pit...

Xica, xica, Francisqueta, t'ho has perdut! Emília puja l'escala esbufegant. Quins mantons! Di-vi-nos!

I les coixineres dels Tapats? fa Marieta deixant la bossa a la cadira. Cada any s'ho treballen més. Una meravella, les toques també! Has fet ja el cafè, germana? Francisqueta fa que sí amb el cap, l'ajuda a traure's l'abric i s'asseuen les tres a taula. Ai! sospira Emília. Jo no vull cafè, que avui hem fet llegumà! No tindràs un poquet d'anís estrellat?

Llegumà? Francisqueta les mira estranyada. I tu també n'has menjat, Marieta? la germana abaixa els ulls i fa que sí amb el cap. Però dona! Si saps que el llegum et cau malament. Ja veuràs quina nit passaràs! trau un grapat d'estrelletes d'anís i les aboca a l'aigua on bull la camamil·la. No tens remei! El pitjor de tot és la nit que m'espera a mi també.

No patisques, amb l'anís no em vindran gasos, ja ho veuràs! I si no, em pots contar històries, com quan érem xicotetes. Te'n recordes? callen les tres. És de nit fosca i pareix que al carrer comença a nevarcejar i que un grapat de volvetes com cotó-en-pèl enfarinarà de gel la nit dels Innocents a Ibi. Callen tant, que podria escoltar-se fins i tot el frec de les volves que es depositen sobre el baladre de l'entrada.

Per què no ens en contes una, Francisqueta? Emília allarga els dits sarmentosos d'ungles llarguíssimes i frega un rotllet de taronja, però de sobte defuig la temptació.

Sí, vinga, germana! insisteix Marieta menjant-se el rotllet que ha tocat l'amiga. Conta'ns una historieta de les teues!

Francisqueta se sent cansada, es deixa caure al balancí i es tapa els genolls amb les faldetes de la taula. Hauria de posar el braseret perquè la gelor aquella li puja peus amunt i capaç és de glaçar-li el cor.

Recordeu aquella del Pinet de Pujafèlix?

Quina és? Pregunta l'Emília. És alguna que va passar de veres?

Sí, dona... Sabeu aquell pinet una mica entortolligat que hi ha a l'era de Fernova? Doncs sembla que una nit Fèlix, el fill del mitger de la finca, tornava a casa de nit, de nit, en ple hivern, com avui. Tot fosc. Tan fosc que a penes es veia la vora del camí. Sort que se'l sabia de memòria a força d'anar amunt i avall cada dia, i tenia localitzats cada ametler i cada olivera, i de sobte li pareix escoltar una veu enmig del silenci. Francisqueta fa una pausa i les altres dues aguditzen l'orella com si la veu aquella poguera escoltar-se en aquell just moment al barri de Sant Miquel.

Al principi només era un murmuri fluixet: «Fèlix... Fèèèèèlix...» D'on venia aquella remor? De la casa, potser? «Fèèèèèlix, puja...» La veu, que no sabia si era de dona o d'home o si eixia d'una gola de bèstia, l'atreia de manera irremeiable. Al principi Fèlix avançava camí amunt com hipnotitzat, però a mesura que la veu anava escoltant-se de manera més i més intensa, i ja es veia que allò no podia eixir de boca humana, una mena de calfred li pujava espinada amunt i se li eriçaven fins els pèls del cap. Quan va arribar a l'alçada del pi que us dic, el fred es féu encara més intens, i en això que Fèlix notà com si una mà o una grapa li fregaren el muscle i escapà a córrer costera amunt ensopegant contra tot allò que trobava pel camí. De pressa, de pressa, fugint d'aquella veu que continuava cridant-lo entre feréstegues i pútrides alenades: «Puja Fèlix, puja Fèlix...»

Francisqueta nota que aquell no-sé-què al pit l'està deixant sense veu, però l'amiga i la Marieta estan intrigades i vol acabar la història no fos cas que siga l'última... Juntament amb les alenades el perseguia una fortíssima olor de brossa i sofre, de podridura. Per sort, però, quan l'olor era més intensa arribà a casa i entrà pegant una portada ben forta. Pam! I tot aterrit es quedà apegat a la porta i li arribà clar el so ferotge d'una esgarrapada alhora que escoltava la veu salvatge que bramava: «Això t'ha salvat!»

Espantada pel rebombori, la mitgera s'alça del llit, baixà les escales espelma en mà, preguntant alarmada:

Què passa fill? Qui et va al darrere?

Deixe-ho, mare... Fèlix a penes podia parlar. Demà serà un altre dia i van decidir tancar amb pany i clau i ficar-se al llit. La mitgera, però, encuriosida per la fortor que s'enfilava per davall de la porta, va enretirar una mica la cortineta de la finestra i va mirar discretament. Llavors va veure com una mena de boira verdosa que omplia el porxat. Així fou com aquella nit ho deixaren córrer i no volgueren ni parlar-ne. Però el fet cert és que al matí següent quan es van alçar i van eixir de casa, van veure que a la porta d'entrada hi havia gravada la petjada d'una grapa de bèstia, que va estar allà molt, molt de temps.

Plafff! Calla Francisqueta de sobte i s'apaga la llum. Ai, amb tanta por que li fan a Marieta aquestes coses!. «Germana?» Francisqueta no diu res...«Emília... Qui toca ara a la porta? Què és aquesta olor? Emília... mira que no m'agraden les innocentades, eh?».

Lo último en INF+

Compartir el artículo

stats