Vaig arreplegar la llegenda del dia del miracle a Santa Pola, un poble agradós i ben bonic, un poble mariner, turístic i amb un port pesquer importantíssim. I tot això sense oblidar mai l'activitat de les salines. Santa Pola té un castell que val la pena visitar i des del port, o des de les platges, es pot veure ben a prop, quasi a tocar de la mà, l'illa Tabarca, també coneguda com a illa Plana o Nova Tabarca, l'única illa habitada del nostre País Valencià.
A Santa Pola em van contar l'estranya llegenda del dia del miracle, però probablement els lectors potser es preguntaran de quin miracle es tracta, ja que en matèria de miracles als nostres pobles i ciutats ja anem ben servits. Recordeu, si no, el miracle de la llàgrima de la Santa Faç, el més rellevant de la comarca de l'Alacantí, els miracles de sant Vicent Ferrer a Sant Vicent del Raspeig i, per descomptat, l'arribada de la Mare de Déu de l'Assumpció a Elx, la de la Mare de Déu del Loreto a Santa Pola, el miracle de Sant Francesc a Crevillent, l'aparició de Sant Jordi a Alcoi... No acabaríem.
Però el famós dia del miracle a què em referisc en aquesta ocasió sembla diferent a tots els altres. Es tracta d'una creença ben curiosa, una mena de prodigi estrany que, d'entrada, no té relació amb la religió, tot i que, com sempre passa quan parlem de literatura oral, sempre hi sol haver més d'un final i llavors és quan apareix algun lligam amb les creences religioses.
Segons diuen, el miracle és el següent: tots els anys, el dia deu de juliol, a les dotze en punt del migdia, i tan sols per uns breus instants, l'aigua de la mar es fa dolça. Sí, amigues i amics: l'aigua de la mar deixa de ser salada només per un moment. I quan he preguntat la raó d'aquest estrany prodigi, l'única resposta que me n'han donat és ben senzilla: «perquè és el dia del miracle». Encara més, aquesta creença, amb totes les variants que vulgueu, es pot trobar a molts pobles i ciutats de la nostra comunitat cultural: a Castelló de la Plana, a Eivissa, a València, a Sant Feliu de Guíxols...
Però la gràcia de la versió arreplegada a Santa Pola és que aconsegueix lligar la llegenda amb la mateixa localitat, amb el marc geogràfic del poble. Relaciona el dia del miracle amb una fonteta d'aigua dolça que hi havia quasi a la vora de la mar, prop de la serra de Santa Pola, per on parava l'antic escorxador.
Diuen que per aquella serra de Santa Pola vivia una jove tan bonica com dolça. El seu caràcter era amable, potser una mica somiador, i el que més li agradava del món era mirar la mar. Ai la mar, sempre blava en els dies assolellats, amb reflexos de sol i crestes blanques de bromera, sempre en moviment amb ondulacions suaus o amb potents onades quan el llevant bufa amb força!
Quan de bon matí s'alçava i mirava cap a la mar, la jove quedava extasiada amb aquell color blau que s'unia amb el blau del cel. Quina bellesa quan el sol del matí convertia la mar en un espill enlluernador! O quan arribava la nit i la lluna s'alçava des de la ratlla de l'horitzó dibuixant un rastre de plata! Tots els dies, asseguda damunt una pedra, la xica passava hores i hores contemplant aquella bellesa que tant l'encisava. Però malauradament ella no vivia a la mar, on tot era tan bonic; ella vivia en aquella serra seca, groguenca i pedregosa. Aleshores l'envaïa una pena molt gran i sempre acabava plorant.
I tots els matins, quan el sol pujava des de la mar, sempre es trobava amb aquella bellíssima jove plorant sense consol. Un bon dia el sol li va preguntar tot estranyat:
Per què plores?
Ai! Perquè m'agradaria viure dins la mar responia la xica entre llàgrimes.
Però això no pot ser. A la mar només viuen els peixos.
La joveneta no li tornava paraula i continuava plorant sense deixar de mirar les ones que besaven la platja. I quan arribava la nit i la lluna senyorejava el cel com un gran globus ataronjat, la jove encara tenia llàgrimes als ulls. En alguna ocasió, tota encuriosida, la lluna li va demanar:
Per què plores?
Ai! Perquè jo voldria viure a la mar.
Però això és impossible, xiqueta, ni pots viure a la mar ni tocar el cel amb mà i amorosament la lluna tractava de consolar-la: vinga, va, no plores més, que això no pot ser.
Però, asseguda damunt la seua pedra, la jove no trobava consol. I diuen que tant va plorar, que en aquell lloc va nàixer una font que deixava anar les seues aigües fins a la platja de l'Antina.
Llavors un dia se li va aparéixer un mag que li va preguntar la raó d'aquelles llàgrimes. I quan la xica li va explicar per què plorava, ell li va respondre:
Doncs no cal que plores més, que el teu desig serà satisfet.
I acabades de dir aquestes paraules, el mag va convertir la plorosa jove en una agraciada sirena. I la va deixar enmig de la mar, tal com ella volia. Al principi, la xica es va sentir molt feliç solcant les aigües amb la seua cua platejada, voltada de peixos i de plantes marines, però després es va adonar que si havia guanyat una cosa, n'havia perdut una altra.
Sí, perquè cal dir que aquella bellíssima jove, ja convertida en sirena, tenia un amant que també vivia a la serra i ara, com que ja no tenia cames ni peus, ni podria eixir de la mar, ni podria veure el seu estimat mai més. Aleshores la pobra xica arrancà en plors una altra vegada, i vinga de plorar i plorar perquè sabia que ara ja no hi havia remei: ella seria una sirena per sempre i no tornaria a veure el seu estimat mai més.
I a causa de les llàgrimes de la sirena, segons diuen alguns, tots els anys l'aigua de la mar es fa dolça, i això sempre passa el dia deu de juliol, en punt de migdia.
Per aquesta raó a aquest dia li diuen «el dia del miracle».
Aquesta seria la llegenda tal com me la van contar a Santa Pola, però també allí em vaig trobar amb uns altres dos finals diferents. El primer diu que la xica no es va transformar en cap sirena sinó en l'aigua d'aquella font que des de la serra davallava fins a la mar, cosa que afavoreix la conversió de l'aigua de la mar en aigua dolça. El segon final és una miqueta més feliç ja que, gràcies al mag, l'estimat de la jove pot anar a la mar el dia deu de juliol per trobar-se amb la seua enamorada. I és en aquest moment quan la mar es fa dolça.
Per acabar, com he dit al començament del relat, al final sempre apareix algun lligam amb les creences religioses. Vegem: segons el nostre calendari, el dia deu de juliol és Sant Cristòfol, que en bona manera representa la cristianització del culte pagà a l'aigua. De fet, en la representació iconogràfica del sant sempre el trobem amb els peus dins l'aigua i portant Jesús infant damunt els muscles. Com podeu veure, es tracta d'una altra variant que afegeix un element més, l'element religiós. Això no ha d'estranyar-nos gens: la literatura oral tradicional va de boca en boca i cada narrador sol afegir alguna cosa de la seua collita sense alterar mai el tema central de la història: que hi ha un dia en què la mar es fa dolça.
I després de tot això, em pense que potser seria interessant anar un dia cap a Santa Pola, visitar el castell, passejar pels carrers del poble, per la Glorieta, pel port i, si ve de gust, agafar una barqueta i endinsar-se a la mar. Potser, si hi ha sort, podríem veure la nostra sirena. Qui diu que no?
