Si anant de nit, per camí apartat i solitari, de sobte sentiu una música que ve de lluny, pareu-vos a escoltar. Es diria que prové d'algun punt en la foscor, penjat entre les muntanyes i els núvols. Es mou. S'acosta i creix, com una remor confusa de músiques, de crits i de veus. En un tres i no res, es torna un rebombori. Ompli la nit i t'envolta. Amaga't, que potser vénen per tu.
Són els ballarins del Trib Real. No cal que tanques els ulls; però si perds la por, no et deixes endur per la temptació d'alçar un peu, per dansar tu també. Saltaries el vol com un pardal, series engolit pel remolí del ball i acabaries com ells. Perquè en l'instant que et passaran per dalt del cap, com un vent, es mostren en el punt més alt de la gràcia, de la bellesa i de la felicitat. Diu que suren en l'aire i obrin els braços, com arbres, i es regiren entre ells i elles, desfent-se de la roba, per fer-se mirar els cossos ben fets. I així travessen el món, sense descans, i durarà per sempre, castigats fins que s'acabe el món.
Això és el Trib Real i, encara que no tindrà fi, sí que va tindre un començament. Segons que ho conten a pobles com ara Beniarrés i Planes de la Baronia, tot va ser perquè, en temps antic, hi havia dos masos en la mateixa muntanya, a la vora d'un mateix camí, molt prop l'un de l'altre: en una d'aquelles cases tenien un vell malalt, en l'altra casa tenien tres filles fadrines, ben plantades i tendrals, en la primera florida, que feien goig de mirar. En una casa tot eren visites tristes a interessar-se pel malalt:
Com estàs, xe?
Milloret.
Tenia molta conformitat, ell sempre deia que es trobava milloret.
A l'altra casa tot eren jovenalla, xics i xiques dels masos i pobles del voltant que acudien allà a la poqueta nit. I sempre venia algú que venia amb l'acordió o la guitarra al coll:
Xe, que no armarem un ball?
Totes les nits igual. Apartaven les cadires, tancaven la porta, es llevaven les espardenyes per no fer pols, esclafia la música i movien un ball, per dins de casa, que allò era el dimoni, de les voltes i revoltes, alçant la cameta i amagant el peuet, fent-se unes ullades que haurien encés el gel. Tenien tan gran delit en el ball, eren tan de la festa, elles i ells, que no haurien volgut acabar mai. Se'ls hauria fet de dia, ballant, però tot s'acabava quan la mare de les tres fadrines baixava l'escala i, de mala manera, com si aüixara les mosques, els tirava tots al carrer. La pobra dona, cada nit feia el mateix sermó a les tres filles:
Xiquetes: molt de ballar i vinga ballar, però ningú ve a festejar-vos de veritat. Malament acabareu. Fareu com aquella: que per massa nòvios, es va fer monja. I encara tindré la culpa jo, per massa consentidora.
No tinga pressa, mare deien elles sempre l'última paraula, que som prou joves i tindrem temps de triar.
No hi valien raons. L'endemà, ho tornaven a fer igual: cada vesprada, a poqueta nit, ball, sopar, més ball, ressopó i torna al ball. Així sempre, cada dia de l'any. Mireu com havia de ser que, una mateixa nit, en un mas feien el ball i, a l'altre, se'ls moria el malalt. Tan a les últimes el veien els familiars que van enviar a cridar el capellà, perquè vinguera a combregar-lo.
El senyor rector, amb l'hòstia dins la copa sagrada, i l'escolà davant amb la campaneta, es van posar en camí. Quan passava el combregar, la gent que anava pel carrer s'aturava, s'obrien les portes de les cases, els homes es descobrien i tothom s'agenollava. En aquell temps, això es mirava molt: calia mostrar un gran respecte i una mica d'espant davant la proximitat de la mort i la presència de Déu.
El cas és que, per arribar fins al mas on l'esperava el malalt, el capellà havia de passar just per davant de l'altre mas, on feien el ball. Allí dins tenien una festa que anaven a trencacoll. Rodaven com una fona. Anaven i venien com una llançadora. El que més alçava la cama valia més que els altres. No tenien prou casa, i això que era prou ampla.
Quan es va sentir de lluny la campaneta, alguns que estaven mirant, perquè sempre n'hi ha que no tenen balladora, van parar l'orella i van dir:
Xe, pareu. Pareu, que passa el combregar.
Com havien de parar? No els van fer gens de cas. Al revés: quan van sentir ben clara la campaneta fora de casa, perquè l'escolanet la sacsava ben fort davant la porta, insistint per imposar-se a les guitarres, encara es van encegar més en el ball, ells i elles, bracejant i camejant com si tingueren foc en la sang. Tan encegats, que no tocaven terra i no se n'adonaven: els peus els anaven per l'aire, com si nadaren en l'aigua, i a cada bot que feien, pujaven més d'un pam. Allò era un miracle i ells s'ho prenien a festa i a joc. Surant enlaire, sempre amunt, als pocs segons amb les mans ja tocaven les bigues. No per això van parar. Per no pegar de cap contra el trespol, l'una darrere de l'altra, les parelles s'enfilaren ballant pel forat de l'escala, amunt. Els de les guitarres, que ho van veure, no s'ho van pensar gens i es van ficar de cap per la llar. Sense parar de tocar, se'n van pujar pel fumeral, com un coet.
Els amics que s'ho miraven, espantats, van obrir la porta i van eixir fora de casa, encara a temps de veure que els balladors i els músics, des de la teulada, s'envolaven. Per més que els cridaven des de baix, aquells només tenien orelles per a la música. Anaven a molta alçària, ballant i surant, a la claror de la lluna, confonent-se entre els núvols. Diu que, mentre fugien cel amunt ballant i tocant la música, van mostrar tothora un humor excel·lent. Quan finalment els van perdre de vista, encara van sentir bona estona el guirigall dels crits, les rialles i els xiulits barrejats amb les guitarres. Els van seguir el rastre mentre van poder, però només van poder arreplegar de terra algunes faixes dels homes, mocadors i algun cosset de les dones, que es veu que aquells anaven deixant caure.
Per això els va castigar Déu Nostre Senyor, implacablement, a pegar voltes travessant el cel sense poder parar de ballar, enmig d'un remolí interminable que fa segles que dura i que durarà eternament, fins que s'acabe el món. Solen aparéixer-se a persones que van per camins apartats de nit, quan ja no són hores, que han anat de festa i se'n tornen a casa, per a servir-los d'exemple. N'hi ha que prenen por, admeten que la processó és llarga i que el ciri és curt, i es reformen; però també n'hi ha que, quan el Trib Real els passa per damunt el cap, i el seu rebombori ompli la nit i els envolta, no tanquen els ulls, accepten la temptació, obrin a poc a poc els braços i alcen un peu, només mig pam, per dansar ells també: salten el vol com un pardal, en un tres i no res es deixen engolir pel remolí del ball...
I acaben com ells.
