Pere el Polp era un home viscut. Un vell llop de mar. Presumia que només mirant el color del peix sabia endevinar on l'havien pescat. I és que, després de tota una vida anant a la mar, la mar se l'havia estimat a ell quasi tant com ell se l'havia estimada, a ella. Li havia regalat el benefici d'una existència decent, digna, estimulant. Moments calmada inquietud. De convulsa bonança. I de serena passió. Per això, ara que per fi s'havia pogut jubilar, tenia com a principal afecció... Tornar cada dia a la mar!
En les hores perdudes havia reparat el vell llaüt de fusta de son pare. Feia més de cinquanta anys que, amb aquella barqueta, s'havia iniciat en els camins dubtosos de la mar. Era un llaütet a penes de quatre o cinc metres d'eslora, amb el ventre ample i inflat, que repetia les formes atàviques i sensuals de la més pura mediterraneïtat. El Tagasut, es deia. I era l'amic, l'orgull, la família, l'amor i la pàtria en la vellesa del bon Pere el Polp.
Un matí, enjorn, quan el sol tot just començava a eixir de dins la mar d'Altea espectacular incendi rogenc, ataronjat i groguenc sobre la ratlla de l'aigua i del cel, Pere el Polp, com solia fer, va anar a traure el llaüt per fer una volta per la badia. I hi va trobar una cosa ben estranya: tot i que el dia anterior l'havia baldejat bé i l'havia deixat arreglat, sec i netet, ara se'l trobava inexplicablement banyat per dins, amb un cabàs tombat i tots els palangres escampats pel terra.
Açò en vol de mans! va exclamar. Es veu que algú em furga el llaüt a la nit!
La cosa va començar a coure quan, al sendemà, novament, va tornar a trobar tots els atifells rebolicats. I un bon mig pam d'aigua al fons de l'embarcació!
Me-cague-en-la-pell-d'un-sapo-negre! I en la sota de bastos, també! Açò què ve a ser!? Es coneix que algú, de nit, em trau el Tagasut a la mar!
Pere el Polp no sabia què pensar. Allò era un misteri. Qui li podia furtar la barqueta a la nit? I per què? Ell no tenia enemics que li volgueren fer males bromes. I tampoc no semblava una malifeta de xiquets, perquè els xiquets a la nit dormen; i perquè cal traça, força i risc per a traure un llaüt de la platja i fer-lo navegar.
Açò és cosa del dimoni! va concloure.
Xe, Pere. Ja hem arribat on anàvem! Veig que parles a soles!
Era Joan de Morralla, amic de calmes i tempestes, de tota la vida. Pere ni l'havia vist, encés com un misto que anava, amb el cap bullint-li pensant qui dimonis li devia prendre el Tagasut a les nits.
Perdona'm, Joan. En tinc per a tot. Tu no saps! Me'n passa una de ben grossa!
Xe, conta, Pere.
Que crec que a les nits hi ha algú que em furta el llaüt i el trau a la mar!
Ai, Maria Santíssima! Però com? Això no pot ser...
Com t'ho dic: n'estic segur. M'ho reboliquen tot, i me'l deixen brut i banyat!
Sant Pere és bon home! Sí que és un cas com un cabàs, sí! Però això ho tens clar: vas de nit, t'amagues dins la barca i així aclariràs qui és qui té la santa barra de traure el teu llaüt a la mar sense permís.
Dit i fet. A boqueta de nit Pere el Polp es va embolicar amb una manta i es va amagar en un racó de la barca, per la part de popa. Primer no s'hi sentia ni una ànima. Però quan el campanar va fer sonar les dotze de la mitjanit, una remor de veus i de rialles s'hi va apropar. I en un sant i amén van arribar des del raval mariner unes dones estranyíssimes, que mai no havia vist abans. Eren altes, primes, lletges, eixutes, ossudes; amb la pell rara: de color trencada, entre cendrosa i safranera. Portaven vestits llargs negres. De tela basta. Tenien cabells solts i faccions pronunciades, amb estrafolàries prominències als pòmuls, la barbeta i exageradament el pont del nas. Cridaven com boges. Parlaven totes alhora. I adesiara deixaven anar llargues rialles agudes i histèriques, que esgarrifaven i eriçonaven els cabells.
Quan totes van ser a bord, una d'elles va exclamar, amb veuarra tronadora: «Per la força dels dimontres i les banyes de Satan, vola ràpid, llaüt, a les terres del Yucatán!»
Encara no havia acabat de dir aquelles paraules i la barqueta ja havia salpat. Navegava a una velocitat prodigiosa, que semblava que anara quatre pams per damunt de l'aigua. I més prompte que ho dic ja havia eixit fora puntes, deixava enrere les referències segures del penyal d'Ifac, l'Albir i el Puigcampana, i es perdia en la immensa foscor de l'alta mar.
Imagineu-vos com tremolava, de fred i de por, el pobre Pere el Polp encauat al seu racó! Per fi, la barca va arribar a una platja. I aquelles dones del dimoni van desembarcar, van encendre un foc, es van llevar la roba i totes en rogle es van posar a ballar nues, com Déu Nostre Senyor les havia portades al món, en companyia de més bruixes i més bruixots que hi anaven arribant i anaven fent-se, com elles, en conill.
«Ai, valeu-me, animetes santes del purgatori!», va murmurar Pere. I mentre les bruixes bevien, ballaven i cantaven, ell va gosar eixir de la barca, es va endinsar per la fosca i, d'un arbre pròxim, en va espencar una branqueta. Amb aquella rama a les mans, se'n va tornar a l'amagatall. I va esperar que aquelles espentolades tornaren al Tagasut. Es va encomanar a la Mare de Déu del Carme i es va dir: «Ai, mare! Com convinga, que vinga!»
El viatge de retorn va ser tan veloç i prodigiós com el d'anada. Una d'aquelles dones va exclamar: «Per les baves del butoni, i per la flor de l'azalea, vola ràpid, llaüt, cap a les platges d'Altea!» I en el temps de cinquanta parenostres i una avemaria el llaüt de Pere el Polp va arribar a la badia d'Altea.
Així que el Tagasut va atracar a la platja de la Roda aquells esperits femenins van botar a terra. I van desaparéixer pels carrers del raval quan tot just començava a clarejar el nou dia. Però el pobre Pere, paralitzat pel fred i la por, es va quedar dins la barca, sense moure un dit, encara un parell d'hores: fins que el sol va pujar ben alt i el poble va tornar a la normalitat de la vida. Cametes valeu-me, el bon home se'n va anar de cap al Pòsit dels mariners per explicar el succeït a Joan el Morralla i la resta d'amics. Però ningú, òbviament, no el podia ni el volia creure. Pensaven que se li n'havia anat el cap i que ja havia perdut la xaveta. Però amb la branca esqueixada a la mà, Pere el Polp va reclamar:
Mireu! Encara és tendre! Anit el vaig collir a la terra on em van portar les bruixes marineres. Algú sabria dir-me quina classe d'arbre és?
I no: ningú no li ho va saber dir. Perquè era una espècie de ceiba tropical que només es criava a Amèrica. A la península del Yucatán.
Existeixen, en efecte, les bruixes marineres. I fan que tots els viatges per increïbles que puguen semblar siguen possibles des de la mar d'Altea. A qualsevol edat. El folklorista Francesc Martínez i Martínez, del naixement del qual es commemora enguany el 150 aniversari, ens va deixar ja l'any 1912 (en el primer volum de Coses de la meua terra) el testimoni certíssim d'aquest viatge prodigiós. I és bonic saber que de tant en tant tornen a manifestar-se, aquestes bruixes de la Mediterrània. Inflen veles d'aire salobrenc i escampen la màgia pels carrers, les places i els racons d'Altea. Avui mateix, sense anar més lluny, es fan notar d'una manera especial. Es manifesten, per exemple ai!, en l'encís i la meravella del XLII Certamen Internacional de Bandes de Música Vila d'Altea que, durant tot el dia, ompli de seduccions el Palau Altea Centre d'Arts. És potser gràcies a elles que el poble esdevé, any rere any, l'orgullosa capital mundial de la música de banda simfònica. Civilitat feta màgia. Màgia feta civilitat. Pura essència de la mediterraneïtat.
