Al mas, abans que el demoliren, s'hi podia arribar a peu per l'antiga via del tren, entre Biar i Beneixama. La casa es mostrava de lluny voltada per camps de blat, d'oliveres i d'ametlers. Un camí recte i prou ample per a un cotxe invitava a visitar-la. El lloc és solitari. La pujada suau. De sobte, a la dreta apareixia un grup de xiprers: un a la vora del camí i tres més, fent rogle, ja dins el bancal. Enmig dels tres xiprers, prims, agullats contra el cel blau, s'hi veia una creu de pedra picada, alta, sorprenent, inexplicable. Lluny de tot, enmig del no-res. Per què allí precisament? El meu acompanyant va suggerir una raó:
Açò és el Pontarró. La gent contava coses.
Coses?
Coses de por.
Poc més enllà, el mas formava un tancat de velles parets de pedra. Al davant tenia un arbre alt i carregat de fulla.
És un lledoner. Abans hi havia una carrasca, que era enorme.
Per damunt la tàpia, alta i ben robusta, hi guaitaven, diríeu que tímides o acovardides, les finestres de la casa, estretes, buides, fosques. En un cantó hi havia una gerra abandonada. La porta, resseca de sols i de pluges, estava oberta. Vam entrar al pati. Els corrals, la casa, la tàpia, tot tenia un aire de fortificació modesta. Si venia el cas, tres o quatre homes amb trabucs o escopetes, s'hi haurien pogut defensar contra una colla de roders.
Sí, però hi ha enemics que travessen les parets va dir ell. Entrem?
Per què no? La casa també s'oferia amb la porta oberta. Hi vam passar. En la mitja foscor grisa, al fons a l'esquerra, pujava l'escala. A la dreta, entre dos bancs de pedra, teníem la llar. No feia molt de temps que algú hi havia encés un bon foc. Ens vam acomodar, l'un enfront de l'altre, cadascú en un banc.
Travessar les parets? Com?
Ací no volia viure ningú. Si havien de collir les olives, o segar el blat, els jornalers venien; però en fer-se fosc, tots procuraven fugir. Açò és molt lluny del poble i els amos del mas buscaven mitgers. Deien mitgers perquè treballaven la terra a mitges. Es partien la collita amb l'amo. Però no trobaven ningú que volguera fer de mitger ací al Pontarró. L'última família que va habitar el mas de nit sentia passes. Algú amb els peus encadenats es movia per dalt de casa. Les cadenes feien un fregadís per terra: ram, ram, ram. I si encara no n'hi havia prou, de tant en tant sentien un crit terrible. Veus dins la casa que feien: «Onze, cafís!»
Osti...
No blasfemes. No sóc supersticiós jo, però no cridem la mala sort. Moltes nits ho sentien: «Onze, cafís!» Sempre el mateix crit, sense més comentaris. Perquè les veus d'ultratomba no solen estendre's en detalls. Tenen un explicativa molt reduïda, es veu. El motiu concret de tot això no se sabia. La història devia ser massa antiga i ningú la podia recordar, però ja s'entén.
S'entén?
I tant que es pot entendre: la fam. Que no ho veus? El crit confessava un pecat, era la veu d'un culpable de la fam dels pobres. Pensa-ho bé: el blat es mesurava per barcelles i cafissos. Dotze barcelles fan un cafís, però aquells no deien «Dotze», sinó «Onze, cafís». Hem de suposar, doncs, que de cada cafís robaven una barcella. La barcella era un caixó quadrat de fusta, amb la boca més estreta que la base, i tenia unes anses, per a omplir-la i buidar-la, com un cabàs. Cada any, després de segar, mesuraven el blat a les eres, i feien la part del senyor i la part dels llauradors. Es veu que els senyors van trobar la manera de robar una barcella per cada cafís. No em preguntes com, que no ho sé; però ho van fer i per això es van condemnar, tota l'eternitat, a rondar amb els peus encadenats, de nit, i publicant la vergonya de la seua culpa. Ara no passaria. Tenim un concepte més suau de la justícia, nosaltres.
Una de cada dotze barcelles: això fa poc més del 8%. Els amos d'avui no s'entretenen amb percentatges tan moderats, i els pobres d'ara els ho consentim amb més esportivitat. Si bé ho mires, potser no era tan greu. Trobe que se'n van passar en el càstig contra el senyoret aprofitós.
No et penses. La gent vivia al límit. Deien: maig, el mes de la fam. I ho era perquè la sega no venia fins al juny. Molts anys, els graners ja s'havien buidat per l'abril. No podien fer pa durant setmanes i molts no ho resistien. Una barcella de més o de menys podia fer la diferència entre la vida i la mort.
Semblava el final de la història. No es podia saber qui era el figura que ho havia fet, ni com va trobar la manera d'estafar una barcella per cada cafís.
En canvi, puc dir-te que algú es va comunicar amb ells, u que va dir: xe, ningú s'hi atreveix? Jo vaig allí i m'estic tota una nit, a soles, sense ningú. I els va desafiar. Sí, en plural. N'hi havia més d'un. Eren dos o tres condemnats, els que s'apareixien ací. Diu que ho va fer un foraster, perquè els del poble devien estar massa acoquinats. Se'n va vindre ací al Pontarró una nit, i va obligar-los a manifestar-se. Ell, tot sol, només amb la bóta de vi, on ara estem tu i jo. Va encendre el foc ací a la llar i els va esperar. Es veu que li feren de tot: per dalt de casa sentia cadenes, tremolors, cruixits, gemecs i, de tant en tant: «Onze, cafís!» I a cada una que li feien, ell els cridava: «Xe, baixeu!» Aquells paraven; ell alçava la bóta, i bon glop de vi. Era molt valent. No els tenia gens de por. Quan tornaven a fer remor, ell una altra vegada: «Xe, baixeu!» A última hora, avorrits, van baixar. No sé si n'eren dos o n'eren tres. Per l'escala, a poc a poc. Eren frares, encadenats de peus i mans. Amb els hàbits llargs, ran als peus, cenyits a la cintura amb els cordons, que duien una creueta penjant, i la caputxa tirada per damunt el cap, que els feia un buit fosc, davant la cara. No els podia veure els ulls. I aquell valent, sense por ni vergonya, els diu: «Xe, per què feu tanta escama, que no deixeu viure ningú?»
I què li van respondre?
«Perquè tenim desig d'anar a l'infern, i no podem. Vestits de frares com anem, i amb els cordons beneïts i la creueta, no ens hi deixen entrar. Si ens despullares l'hàbit i ens arrancares els cordons, sí que podríem...» S'alça el valent de cara a ells, tot decidit a despullar-los i els frares es fan arrere, esglaiats: «No, no, no. Sense tocar-nos! No ens poses la mà damunt.» I el valent es gira: hi havia una falç, una falç de segar penjada a la paret, l'agafa i, amb la punta de la fulla, a estirons, els esgarra els hàbits de dalt a baix i els arranca els cordons. Aquells, tots contents, fan mitja volta i ja se n'anaven cap a l'infern. Però el valent els diu: «No us n'aneu encara; perquè tot això que ha passat, com ho faré creure a la gent? Deixeu-me un senyal.» I aquells fan: «Quan isques demà, a la porta del mas tindràs el senyal.» Aquell es va passar tota la nit dormint vora el foc, més tranquil que un plat d'arròs, i l'endemà quan va eixir es va trobar la carrasca del mas voltada al revés: les arres enlaire i les branques a terra. Després d'això, anys després, van plantar el lledoner que has vist a l'entrada.
Vam eixir en silenci, el meu amic i jo. Vam travessar el pati i, des de l'ombra del lledoner, vam adreçar una última mirada a la façana del mas. En això, jo em quede parat mirant el cantó de la dreta i dic: no hi havia una gerra allí?
Devia ser en un altre cantó.
Vam fer la volta al mas i no vam trobar cap gerra.
Ha desaparegut.
Bruixes?
Natural.
Com que natural! Vaig mirar el rellotge: «Xe, s'ha fet hora de dinar i si no ens afanyem ens menjarem l'arròs covat.»
