La torreta mora

La xiqueta, però, no feia cas de les advertències de son pare, i sempre que podia se'n pujava a jugar a la vella torreta que hi havia al pati. L'antic palau on vivien era la casa més antiga del poble, i abans havia estat propietat del recaptador del comte de Revillaguigedo, senyor de Benilloba. Deien que era del temps dels moros, però en el poble, tot el que era molt vell, es deia que era del temps dels moros. També ho deien del castell de Penella, o de l'aqüeducte de la Teuleria. Vés a saber... En tot cas, en la seua família, l'únic que es reconeixia del temps dels moros era la torreta. Estava en un extrem del pati que hi havia a l'entrada del casalici, i s'hi pujava per una escaleta de rajoles desgastades pel pas del temps, al fons de les quals es reconeixia encara la forma esvaïda d'unes estrelles que alguna vegada degueren ser blaves. La xiqueta no deixava de mirar-les cada volta que hi pujava, i en més d'una ocasió, a causa de l'atracció que exercien sobre ella, havia entropessat i havia estat a punt de caure un bac. Durant un temps, quan era més petita, la torreta mora la van fer servir de colomer, i hi acudia amb son pare cada volta que anava a donar de menjar i beure als coloms. S'encantava escoltant el seu parrupeig i veient-los eixir i entrar de les gàbies; i sobretot, quan escampaven el vol. Després, quan son pare es va cansar dels coloms, van netejar la torreta i es van endur les gàbies, i fou aleshores que ella la va convertir en el seu racó favorit per a jugar i llegir. Des de dalt de la torreta s'albirava un paisatge magnífic, i sovint s'encantava contemplant el sol ponent-se entre la serra de Mariola, o resseguint el curs serpentejant del riu entre les xopades. De tant en tant s'hi enduia alguna de les novel·les que li deixava la seua tia, que parlaven d'històries d'amor plenes de princeses i cavallers, i aleshores deixava volar ella també la imaginació. Una vesprada de tardor en què el cel anava carregant-se poc a poc de núvols grisencs, la xiqueta s'endormiscà al damunt d'una manta vella que sa mare li havia deixat i somià una història semblant a la dels llibres que llegia.

Somia amb una jove musulmana que habitava al poble de Bani Lúbba. Li deien Fàtima i era bonica i amb un ulls que tenien el color i la dolçor de la mel. Un dia d'estiu, mentre estava al llavador amb unes amigues rentant la roba de sa casa, va vore un jove cristià que tornava de l'horta. Era Bernat, el fill del ferrer. Ja s'hi havia fixat alguna volta, però aquella vesprada el seu somriure seductor, la visió dels seus forts braços nus, i la mirada picardiosa que ell li tornà van fer que se n'enamorara perdudament. Aquella nit Fàtima a penes si va poder dormir. No se'l podia traure del cap, ni veia arribat el moment de tornar a vore'l. Sabia que el seu amor era impossible, perquè ell era cristià i ella mora, però malgrat tot una força invencible l'empenyia a buscar-lo. L'endemà, a la mateixa hora, Fàtima va tornar al llavador amb una amiga, i per a la seua satisfacció, va trobar de nou Bernat, que creuava el pont del riu, s'aturava al davant del llavador i li somreia de nou obertament. Ella li retornà el somriure, i la curiositat que ell havia sentit el dia anterior en vore aquella moreta tan atractiva es transformà en un sentiment desconegut que el féu ruboritzar-se. El tercer dia que Fàtima anà al llavador trobà Bernat ja a soles, i finalment ell es decidí a entrar-hi a parlar amb ella. A partir d'aquell moment, es veieren tots els dies d'amagat, sempre a poqueta nit. Ella deia als pares que anava a buscar un càntir d'aigua a la font del Rector, i ell l'esperava amagat entre les ombres. Allí, protegits per les xopades que rodejaven el riu, assaciaven l'altra set que els consumia. I així anaven passant els dies i les nits, pensant com ho farien per poder casar-se i viure junts, si ella es faria cristiana o ell musulmà, perquè altra manera no hi havia d'arranjar-ho, quan tot d'una va passar aquella desgràcia tan gran. Una ordre del rei d'Espanya va manar que tots els moros se n'havien d'anar, deixant les terres que havien conreat i les cases que havien habitat durant segles. Alguns es van rebel·lar i es van tirar a les muntanyes, a resistir com pogueren l'exèrcit del rei. Però la majoria va agafar tot el que podia endur-se i es va embarcar cap a l'Algèria o el Marroc. Fàtima i Bernat no sabien què fer. Ell no podia deixar els seus pares i la seua terra i anar-se'n amb Fàtima, encara que en el fons era el que desitjava. Com podia donar-li eixe disgust a la seua família? I ella no podia quedar-se i fer-se passar per cristiana, encara que decidiren marxar a un altre poble, perquè els soldats del rei tenien espietes pertot arreu. Així que amb molta pena del seu cor, es resignaren a separar-se. La darrera volta que es veieren al costat de la font, ella li comunicà que s'embarcava al port de Dènia al cap d'uns dies. Ell no s'hi podia avenir. Es besaren amb deliri, es desitjaren molta sort en la nova vida que anaven a començar i es prometeren que sempre durien el seu record ben a dins del cor. Quan Fàtima i la resta de la seua gent arribaren al port, hi havia una gentada de moriscos procedents de tots els pobles de la contornada, esperant per a embarcar. El soldats del rei els vigilaven de prop per tal que no fugiren i que no hi haguera aldarulls mentre pujaven al vaixell ni després, durant en el viatge. Les famílies anaven pujant, amb llàgrimes als ulls, i quan el vaixell estigué al caramull, salpà. Mentre la costa s'allunyava, els plors s'intensificaren pertot arreu. Fàtima, a més, tenia un doble motiu per a plorar: plorava per la terra perduda, i també per l'amor que hi deixava per sempre. Tan trista estava que no s'adonà d'un company de viatge que s'havia col·locat al seu costat, i que li havia posat la mà al muscle. «No plores Fàtima, que tot s'arreglarà», li digué. En sentir aquestes paraules a la jove li féu un salt el cor. Aquella veu... No era la del seu estimat Bernat? Alçà la vista i, a pesar del mocador que duia al cap el reconegué de seguida. Bernat li somrigué i tot seguit posà el dit sobre el llavi demanant-li silenci. Si els soldats el descobrien podrien buscar-se problemes. Feren la travessia com si foren amics. I quan arribaren al port d'Alger, es perderen pels carrerons del sóc. Quan se sentires estalvis, s'abraçaren i es besaren bojos d'alegria.

La xiqueta es despertà de sobte, arrupida de fred. On estava? Per un moment pensà que es trobava encara en l'època dels moros. Mirà cap amunt. Uns núvols negres omplien lentament el cel amb presagis de tempesta. Romangué encara una estona pensant en la bonica història que havia somiat, fins que les gotes de pluja li feren abandonar bruscament els amors de Fàtima i Bernat. Tornà corrent a casa, i allí, arrecerada al costat de la llar, li contà a sa mare el que havia somiat. La mare li somrigué i li acaronà els cabells. «Tens molta imaginació, nena», li digué.

Plogué de manera torrencial durant tres dies seguits, i de resultes de la pluja el vell casalici s'esfondrà. Unes setmanes abans havien llevat el marge que li feia de contrafort, per afavorir la pujada de camions a la plaça del Castell. I fou aquest mur el primer a caure. Darrere caigueren els altres, com fitxes de dòmino. Per sort tota la família es va poder salvar, i les runes no van arribar a colgar les cases del voltant.

Quan els homes del poble entraren a l'antic palau per desenrunar i mirar de salvar els mobles i les propietats familiars, van fer uns ulls com unes taronges: l'únic que havia restat en peu era la vella torreta mora.