Un dia d'un juny daurat, els seus ulls van anar a conèixer la mar. La mar va conèixer els seus ulls i va prendre el mateix to. Ella anava dalt del carro, amb el senyor baró, son pare, com ho faria després cada diumenge, en acabant d'oir missa. El trajecte d'Orxeta a la Vila recorria ametlers clivellats i oliveres cendrelloses, i una d'aquelles feia de parada. La més gran de totes, la més grossa -així en dèiem: l'Olivera Grossa. Allà esmorzaven i compartien un delme de pa, de vi i d'ombra amb els pastors i els llauradors de la contornada. És clar que jo m'estimava més fer com si no els veiés. Perquè els seus ulls, si saben enlluernar la mar, què no farien amb mi.
Mira, Blanca, quantes fanecades de terra ben llaurada deia el senyor baró. I jo, d'esquenes, no amollava el llegó, per si de cas tenia alguna engruna de responsabilitat en aquelles fanecades. Per si de cas el seu blau em travessava l'espinada.
Quan la comitiva reprenia el trajecte cap a la platja, només llavors em girava a veure voleiar aquells cabells. Amb ulls al cel, pregava a Al·là en silenci poder tenir, d'ella... no ho sé, tant m'era: el seu perfum, el seu frec, o tan sols un trosset de tela esquinçada del seu vestit. Que em permetés tenir la il·lusió del seu tacte.
I heus ací que un bon diumenge el bon Al·là escoltà els meus precs. Ella, la filla del baró, jugava a grimpar sobre l'olivera. Jo hi era, ben a prop, fent cara de jo no hi sóc, i entre els seus dits un estel de juny daurat em féu l'ullet: un anell! Si el pogués aconseguir... I amb un reflex sobtat, d'instint de lladregot, vaig aprofitar un descuit d'ella, i Al·là que em perdone: vaig amagar aquell joiell de juny daurat al meu sarró. Quan ella, el baró i el carro reprengueren el camí cap la Vila, vaig agafar l'anell entre els dos dits, i em vaig estremir. Mirar l'anell era mirar-la. Tocar l'anell era tocar-la. Besar l'anell era...
Encara no fosquejava que el carro del senyor baró ja remuntava cap a Orxeta i tornava a fer la parada a l'Olivera.
Dec haver-lo perdut per ací... va fer Blanca. Mirava per tots els clots de la soca de l'arbre, també per terra. El buscava. I jo, a colps de llegó, feia com si res.
I si no l'has perdut, Blanca? digué el baró. Ell removia el cap de costat a costat. Un dit acusador, una mirada de menyspreu, se m'ericen els pèls del bescoll. Em buscava. I jo, a colps de llegó, feia com si res.
Pare, no deu voler dir...
Te l'han furtat. I aquest sarraí sempre el tenim a la vora.
Potser ens pot ajudar a trobar-lo.
Si no és que el té... Tu, moro, vine ací! bramà el baró. Em vaig girar, i vaig haver d'obeir.
Pare! Siga considerat! Bon home, per ventura no deu haver vist... un anell? i va alçar la mirada. I la mar em va mirar. En aquell moment precís, la mar va saber que jo tenia el seu anell i que mentiria.
Un anell? No, senyora meua. L'únic anell que jo conec és el que sosté aquest llegó pel mànec.
Menteix! digué el baró. Ella no digué res: només parlaven els ulls. I potser en aquell moment vam tenir una conversa invisible, amb els ulls, blau sobre negre. I potser en aquell moment em vaig adonar que... només potser, al fons dels ulls de la mar, una resplendor blanca bategava compassada als meus batecs. Mirar-la als ulls era mirar-la.
Les meues excuses i mentides al senyor baró no van valdre de res: el baró va insistir i algú em va lligar de peus i mans. Vaig fer nit al calabós del seu palau.
Encara no havien arribat les llums del dia següent que vaig sentir que uns passos s'acostaven.
Saïd! Blanca em cridava. Com sabia el meu nom?
Blanca! i com sabia jo el seu? Potser els dos, cadascú pel seu compte, havíem demanat l'un per l'altre en algun moment. Saber el nom d'algú és tenir la certesa que existeix...
Em va preguntar si jo tenia l'anell. Vaig dir que no. Em va preguntar si estava disposat a fugir amb ella. Vaig dir que sí. Un remoreig de claus va obrir la porta del calabós. Em va deslligar i, abans d'escapar cap a un futur incert, la vaig agafar del braç i vaig somriure, agraït. Tocar-li el braç era tocar-la.
Vam desaparèixer del mapa. Literalment: ens vam escapolir del palau del baró i a migdia noliejàvem una nau que ens havia de dur, de polissons, a la costa africana, allà on els nostres mapes perden els pobles. Ja a terra vam tenir sort: uns camperols van entendre el nostre risc i ens van acollir sota el seu sostre.
Al poc temps Blanca escrigué al baró son pare: «Només quan deixes Saïd en pau, només llavors tornaré a casa». La resposta d'ell arribà ràpida, breu i clara: «Això mai». Però mai vol dir set anys i un dia...
Set anys i un dia van passar abans de la segona carta del baró. En aquells set anys i un dia vam llaurar i vam collir, vam collir i vam llaurar, i per cada any la lluna, el sol i els cinc planetes ens van beneir.
En aquella segona carta, el baró, compungit, penedit, esguerrat, demanava de genolls a la filla que tornés. El baró, malaltís, temia finir la vida abans de poder tornar a veure la mar una sola vegada més. I que tornés, i que tornés, i que si per a això havia d'acceptar «el sarraí», que l'acceptava, que tant li era, i que tornés.
Ella va complir la paraula i l'endemà de rebre la carta tots dos vam fer cap a les platges de la Vila, la nostra Vila Joiosa, arrecerada entre les hortes i els tossals en la llum d'un juny daurat.
Quan vam arribar a cal baró, ell era estirat al llit, convalescent per un mal lleig.
Blanca! s'incorporà.
Pare! el va abraçar. En apartar-se, el vell va mirar el blau d'aquells ulls i va somriure complagut. Després es girà cap a mi. Va alçar els muscles i... potser ell també em va beneir.
Sigueu feliços.
Aquell dia de tornada a casa nostra, ella i jo vam voler celebrar la llum a l'ombra de l'Olivera, que ens havia estat guardant els secrets d'aquella estima. Poder besar-la, ara, tants anys després, jo que m'hauria conformat amb un trosset de tela del vestit! Arrepapant-nos a la soca, li vaig besar la galta, el llavi, el coll, el braç, la mà, la cuixa, el peu. Besar-li el cos era...
Clop! Un so petit, del metall contra la fusta, ressonà entre els plecs de l'olivera.
Què era això? van dir els ulls blaus.
El què? No he sentit res
vaig mentir jo.
I, malgrat tot, un estel de juny daurat em féu l'ullet.
