Un aspecte no resolt en la universitat, pel que fa les facultats de lletres, és el de la creativitat. Vull dir, no s'estimula, ni es valora, ni s'ensenya (en cas que puga ser així) la creació. Pel que fa a la literatura, s'ha entés fins ara que es tracta de saber història de la literatura, i més enllà d'un esperit transversal que podem trobar en algunes disciplines (comentaris de textos, literatures comparades...) la creativitat s'ha situat fora de les aules. En els darrers temps, matèries com Taller d'escriptura o l'activitat de teatre tracten de compensar aquest buit, que les universitat americanes fa anys que despleguen en la seua oferta universitària.

Per això, quan algun alumne o exalumne escriu algun poemari, o alguna novel·la, el meu grau de satisfacció és molt gran. Si després segueix dins de camp de la creació, encara més: crec que ha superat una prova important. Ha pres, sens dubte, una decisió i una determinació pel seu compte, amb costos i esforços, una cursa ben segur plena de sacrificis i també de gaudis, però sens dubte no gens còmoda. En aquesta trinxera artística d'exalumnes cal comptar -vull deixar de banda els col·legues universitaris- escriptors com Silvestre Vilaplana, amb una obra abundant i exitosa; Francesc Gisbert, que li escauria allò de situar-lo en "els imparables", amb una hiperactivitat creativa admirable; Lliris Picó una narradora amb una gran psicologia per construir personatges. En el camp de la poesia, caldria esmentar Viki Cremades, així com les activitats que Francesc Signes i Xavier Ortolà que portaven la revista Tuacte, un número, l'any 1993, va ser una antologia de poesia universitària Contra natura que vaig prologar. En aquesta apareixien noms com Joan Carles Ortega, que signava com Joan Carlets, i Jordi Segura.

Ara, m'arriba l'obra de teatre d'Orlan Verdú, Diàlegs de dalt i de baix, amb què va guanyar el premi de teatre Ciutat de Sagunt i que publica Onades edicions. Es tracta d'un escriptor insòlitament madur (encara no té els trenta anys) que ha desplegat en aquesta obra quatre diàlegs sobre temes greus: la guerra, la felicitat, l'amor i el destí. I els resol bé, tot i que de forma desigual. Al meu parer, el primer és el text més redó i la resta tenen menys força, però són peces ben estimables, amb diàlegs fluids i prodigant una dialèctica fèrtil. En l'obra de Verdú hi ha ambició i hi ha sagacitat. La creació, en definitiva, aflora de manera considerable i potser hauríem d'afegir -per desgràcia!- a pesar de la universitat.