Katafutu, l'home dels sorolls, que sabia imitar les veus i els cants de quasi tots el animals, tenia un ase que es passava el dia bramant: «Hi, hooo, hi, hooo!» Els veïns estaven farts dels brams i de tant en tant colpejaven i espantaven els bous per tal que bramularen: «Muuu!» Els galls i les gallines, perquè cantaren i escatainaren: «Quiquiriquííí!!! Cocorocóóó!!!» Els porcs, perquè grunyiren: «Oinc, oinc, oinc!» I a les cabres i ovelles, perquè belaren: «Beee, baaa!» Aquell concerts de brams i veus d'animals era insuportable fins i tot per a Katafutu, així que li va nuar la boca a l'ase i se n'anà cap a la ciutat a buscar alguna cosa amb què alleugar el mal de cap i alguna altra amb què omplir la panxa, que no parava de fer sorollets estranys: «Sglupsss, flipss! Brrrsss!».
Anava al trot muntat en l'ase: «Tipi, tap! Tipi, tap! Tipi, tap!» Quan va veure una cosa lluenta a la vora del camí: una muntanya d'or! Els ulls: «Clinc!» Se li obriren com a plats i sense perdre temps baixar i arreplegar tot l'or que hi havia i el carregar al burro. Aleshores féu espetegar la llengua: «Xis, xac! xis, xac!», perquè el burro marxara, però l'ase començà a grunyir perquè no podia ni bramar ni moure's. «Mgmgmgmg!» Katafutu li pegà amb el fuet: «Txits, txits!», però no es movia. Després es col·locà darrere per espentejar-lo fent tota la força possible: «Gmpfff!» Res. No podia quedar-se allà perquè es faria de nit i potser uns lladres li llevarien l'or, l'ase i el que era més important, la vida. Pensà i pensà fins que, «clinc!» Se li acudí una idea. Agafà una pebrera ben gran i picant, li alçà la cua a l'ase i: «Suc, suc, suc!» Amb la pebrera li fregà el cul. Immediatament l'ase pegà un gran bot i, «fiuuu!», isqué disparat.
Katafutu va somriure satisfet per una idea tan brillant, però quan va veure que l'ase s'escapava es llançà a córrer darrere. Corria que se les pelava: «Tipitim, tipitam, tipitim, tipitam!» Però, malgrat que era un corredor experimentat, era impossible encalçar aquell ase de carreres emportat pels dimonis, així que amb el cor que se li n'eixia per la boca: «Arf! arf! arf!», i veient que perdia l'ase i l'or tingué la mateixa idea: agafà la pebrera, es baixà els pantalons i també ell: «Suc, suc, suc!», es fregà el cul amb la pebrera. «Aaahhh!» Llançà un crit que se sentí en tota la selva i, «fiuuu!», isqué corrent. Corria tant, que avançà l'ase. I allà anava Katafutu i: «Fiuuu!» I l'ase darrere: «Fiuuu!»
Passaren pel mercat, on els esmoladors xiulaven la seva cançó: «Firulíliruliii, firulílirulaaa!» Els verdulers colpejaven dos cocos entre sí per a cridar l'atenció: «Cloc-cloc!, cloc-cloc!»; i els gats, «mèu, mèu!», no paraven de maular, demanant els caps dels peixos a les pescateres. Allà estava la dona de Katafutu, i quan veure que tot el món es girava a mirar, girà ella el cap també i veié passar el seu marit: «Fiuuu!» I darrere l'ase: «Fiuuu!» Alçaven una polseguera de mil dimonis i ella se n'anà darrere a cridar-li:
-Ep! Ep! Katafutu! On vas tan de pressa amb l'ase darrere?
-Això és un assumpte entre l'ase i jo.
-Però, Katafutu, no em pots deixar així, m'ho has de contar, les veïnes em preguntaran per què corries amb un ase que et perseguia i em prendran per fava quan no sàpiga què contestar-les.
-Si vols saber-ho, tin, pren aquesta pebrera i frega't el cul -contestà Katafutu mentre li la llençava.
La dona agafà la pebrera i també es fregà el cul. I aleshores: «Fiuuuu!» Avançà el burro, avançà Katafutu i allà anaven els tres en tirereta: «Fiuuuu!, fiuuuu!, fiuuuu!, fiuuuu!»
Passaren per davant de sa casa i el seu fill, que «txac!, txac!, txac!», matxucava el mill en un gran morter a la porta de casa, els cridà:
-Pare, mare! Què feu corrent davant de l'ase?
-Això és una qüestió entre el pare, l'ase i jo! -contestà sa mare.
-Però jo vull saber-ho, jo vull saber-ho, jo vull saber-ho...!
Quan el fill de Katafutu s'encabotava, no hi havia manera que li passara, així que sa mare li digué:
-Si vols saber-ho, tin, pren la pebrera i frega't el cul.
El xiquet va fer cas i després d'un bot descomunal i d'un crit esfereïdor: «Fiuuu!», isqué disparat. Avançà l'ase, son pare, sa mare i seguí, seguí, seguí... Corria tant que a poc a poc anà elevant-se: «Flum, flum, flum!» Fins que arribà al cel i allà: «Plof!» Xocà amb un núvol. Caigué, caigué i caigué, perquè havia pujat molt alt. Tingué la sort de caure en un llac on l'aigua, de tant com li picava el cul, entrà en ebullició. I des d'allà, alleugerit, contemplà com aquell núvol de pols que alçaven els seus pares i l'ase es perdia en l'horitzó.
De manera que, si algun dia veieu vindre corrent una parella d'africans amb un ase darrere, ni se us acudisca preguntar-los on van, perquè us llançaran una pebrera i no us podeu imaginar com piquen!
Extret del llibre « La volta al món en 8 contes»
Autor: Carles Cano
Il·lustracions: Paco Giménez
Col·lecció La Bicicleta Groga
Tàndem Edicions
