Eixe dia no era tan diferent als altres, almenys per a Leind, una xiqueta d'11 anys amb dues coletes llargues i oscures. Els seus ulls eren blau fosc, i la seua veu dolça i tranquil·la. Era molt alta, la més alta de la classe.

Eixe dia, a l'escola, mentre Leind dinava al menjador, va escoltar un soroll molt estrany. En un principi va pensar que era la seua imaginació, però tornant a escoltar- lo, es va alarmar. Va mirar per una finestra, però no era l'única, molts més xiquets també miraven. Molts dels xiquets i xiquetes no es podien creure el que passava, inclosa Leind. Al pati hi havia una nau espacial, de la qual eixien uns extraterrestres. Un era blau, alt i tenia 8 mans; l'altre era graoc, viscós i tenia tants ulls que els xiquets no els podien contar. No va eixir cap extraterrestre més, però els que van eixir es dirigiren al lloc on estaven els xiquets i xiquetes. Quan van arribar, tot el món estava assegut:

-Som enviats especials del planeta Iririna -deia el de color blau-. Jo sóc Mirasolteres i ell és Ajocornio.

-A nosaltres -va dir l'altre extraterrestre- només ens agrada la carn fresca. Aleshores, cada setmana ens menjarem algú.

La gent es mirava als ulls, esglaiats, però no deien res.

Leind es preguntava a totes les hores el mateix: «Qui serà el primer? I el segon i el tercer?» Així fins la classe de cultura valenciana, uns dies després dels extraterrestres, que va apareixer la nau espacial:

-Pit-pit-coloret, qui serà el res riquet. Al meu estómac grosset, vas anar tú boniquet. Nyam-ngam-tu -va dir un extraterrestre al baixar de la nau.

La cançó va acabar assenyalant Leind. La seua cara va canviar instantàniment. «Mai mes tornare a vore la meua mare. Ni el meu pare». Pensava, aterrida.

-Abans de ser menjada -va dir Ajocornio- tens un ultim desig. Però ha de ser ràpid.

-Vull acomiadar-me dels meus pares -va dir instantàniament.

-Con tu vulgues -van dir els extraterrestres.

Es va obrir la porta entre el col·legi i el carrer. Hi havia una gran multitud de gent mirant l'aconteixement, entre ella els pares de Leind. Ella va córrer a abraçar-los.

-Adéu, mare! Adéu, pare! -deia, amb llàgrimes als ulls.

Es va apropar cap a on estaven ells. Abans de ser menjada, volia menjar unes faves que tenia a la butxaca.

-Què és això amb una olor tan deliciosa? -deien ells a l'uníson.

-Són faves -deia Leind-. En voleu una?

Els dos extraterrestres les van agafar. Al provar-les van descobrir que eren delicioses. Aleshores, van decidir fer un acord: cada setmana, encomptes de menjar-se algú, el col·legi els donaria els cultius del seu hort.

Aixi va ser. Els extraterrestres ja no eren grossos, eren primets, més forts, amb una vida saludable, sana, llarga i equilibrada.