Quin sentit té escriure aquestes línies? Ni tan sols sé si hi haurà algú que les llegisca en el futur. Per no saber, fins i tot ignore si veurem un futur. Però en alguna cosa he d'ocupar les hores inacabables del dia per no deixar-me arrossegar per la desesperació o per la por. Com m'agradaria saber què passa més enllà d'aquestes parets, més enllà de les muntanyes que limiten la carena, més enllà d'aquesta interminable cascada de flocs de neu! Observe el meus companys, que encara confien en un retorn impossible a la normalitat, i em pregunte quant de temps més podrem resistir. Per sort, al rebost hi ha una bona quantitat de provisions i al soterrani hi ha llenya més que suficient per a mantenir el foc de la llar encés durant unes quantes setmanes més.

El dia de la nostra arribada a aquest lloc, i també els dos següents, vam tenir un temps sec. Molt fred, però sec. El sol de l'hivern a penes escalfava, només en sentíem la lleu escalfor als llocs arrecerats. A pesar d'aquelles temperatures tan baixes, el cel blau ens animava a eixir de la casa i a caminar per les sendes dels voltants. El tercer dia, el cel va anar omplint-se de núvols negres que venien de més enllà de les muntanyes de l'oest. Acabaren fent-se tan espessos que, fins i tot a migdia, l'escassa claror ens recordava les hores del crepuscle.

L'aire era tan fred que semblava foradar-nos la pell i penetrar-nos fins al moll dels ossos. «És aire de neu», repetien les persones que trobàvem pel camí. Aire de neu!

Recorde bé la vesprada que van caure els primers flocs de neu. Tots els membres de l'equip van interrompre la reunió i eixírem fora de la casa. Era una delícia veure'ls caure mansament, deixar que ens tocaren les mans com carícies delicades i contemplar la fina capa de neu que començava a formar-se al nostre voltant. Una nevada és un fenomen freqüent, ho sé molt bé, però per a mi, que sempre he viscut a la vora de la mar, no deixava de ser un miracle inesperat, un homenatge que m'oferia la vida.

Els primers dies m'agradava guaitar per la finestra i contemplar com tot el paisatge anava cobrint-se de blanc, com la neu esborrava a poc a poc els colors dels arbres i de les cases, de roques i rierols, alhora que es difuminaven els contorns de les coses. Aleshores encara no sabíem que la blancor que començava a cobrir-nos només era el principi de la gran nevada que vindria després i que ens aïllaria del món. I encara menys podíem sospitar que, en el transcurs d'aquesta incomunicació forçada, ens afectarien els successos terribles que vull contar ací. Uns fets tan reals com les parets d'aquesta habitació on escric, tan reals com la neu que cau i cau sense descans sobre nosaltres, com si algun déu iracund haguera decidit sepultar-nos per sempre.

El meu nom és Alba Novo, tinc trenta-sis anys i treballe de guionista de sèries per a la televisió. La meua passió per la imatge va començar als anys de l'institut; allà vaig tenir la sort de trobar les persones adequades per a guiar les meues primeres passes. Va ser molt dur explicar a casa que no estudiaria la carrera de Dret, com manava la tradició familiar, i que volia matricular-me en Comunicació Audiovisual. Els de la universitat foren uns anys intensos i plens de goig. Anys de descobriments, d'amistats, de lectures i converses... i de pel·lícules, incomptables pel·lícules que em desvelaven la complexitats de la vida.

Quan vaig acabar la carrera, vaig tractar d'obrir-me camí per diverses vies, sempre difícils i estretes (...). A primeries de gener, els de la productora Cocodril Blau es van posar en contacte amb mi. Es tractava d'una empresa jove, encara no feia cinc anys que s'havia creat, però ja tenia un prestigi consolidat. Les seues sèries es distingeixen perquè tenen uns guions més elaborats, sense concessions al sector de l'audiència que fuig de qualsevol dificultat. Coneixien el meu treball en la sèrie «Terres de Sang», que va durar quatre temporades i va tenir uns índexs molt estimables, i volien comptar amb mi per al seu nou projecte.

El projecte perseguia la realització d'una sèrie molt diferent de les actuals: un conjunt de tretze episodis independents, agrupats sota el nom genèric de «Les fronteres de la por». La sèrie estava orientada al públic adult i havia d'explicar els terrors presents en el món actual, fugint dels arguments clàssics del gènere, esgotats des d'una perspectiva comercial mínimament exigent, segons que figurava al dossier que m'enviaren. M'oferien el lloc de coordinadora de l'equip de guionistes, una funció que jo no havia assumit mai. Em demanaven, en una primera fase, el guió per al capítol pilot i una descripció breu del contingut que tindrien els capítols següents. Vaig acceptar sense dubtar-ho; el lloc implicava més pressió i una responsabilitat major, però l'oferta econòmica va dissipar tots els meus dubtes.

Extret del llibre «La neu interminable»

Autor: Agustín Fernández Paz

Il·lustracions: Pere Fuster

Col·lecció Espurna

Editorial Bromera