16 de noviembre de 2016
Llegim. Grupo Leo

A la boca del llop

16.11.2016 | 07:35
1.- Reflexiona a partir del títol de la novel·la: «La banda dels mitjos lladres». T´has sentit alguna volta «mig lladre»? Explica-ho. 2.- Explica què hauries de fer si fores víctima d´un cas d´assetjament o si saberes que algú està sent assetjat. 3.- Escriu un relat en què els teus millors amics i tu formeu una banda per defensar els companys que patixen assetjament a l´escola. Envia´l per correu postal, amb un dibuix a Grupo Leo. Apartat de Correus 3.008, 03080 Alacant. Indica-hi el teu nom, cognoms, curs, col·legi, número de telèfon particular i e-mail dels teus pares.

A penes podia articular mitges frases, i no obstant això es notava que volia parlar. Lentament, Miquel es va acostar i es va agenollar al costat dels altres. Va recolzar la mà sobre el genoll de la xica i ella els va aplegar tots dos amb les mans; feia l'efecte d'una dama beneint els seus cavallers. Va parlar en veu baixa, com si li costara un gran esforç.

–Toni em va arrabassar una cosa meua. Per això he vingut, necessite recuperar-la.

Pere va sentir una punxada al cervell, l'emprenyava que Pamela diguera el nom de fons d'Escobar, amb això li atorgava un passat comú, un passat íntim. Va recordar les maledicències que havia escampat el malànima i se li va regirar l'estómac.

–No crec que trobes això a l'ordinador.

Més que de les paraules, Pamela es va sorprendre del to aspre i sobtat de Pere.

–Què vols dir?

–Tu i l'imbècil d'Escobar..., en fi, hi ha coses que no es poden recuperar al disc dur. Valdria més que hagueres festejat amb una panderola, Pamela, però ja no s'hi pot fer res, has de girar full.

La nyespla va ressonar a l'habitació com l'estrèpit d'un rifle de perdigons. Els llavis de Pamela tremolaven de ràbia i la cara de Pere, la galta esquerra, es va enrogir.

–Això és mentida.

–Sí, clar, la gent fa safareig de qualsevol cosa, no n'hem de fer cas –va intervenir Miquel–. Au, agafem el que hàgem d'agafar i escampem el poll.

Però ni Pamela ni Pere van moure un dit.

–Quina gent diu això? –va preguntar ella.

–Mònica Bedoque. El germà de Mònica –va respondre ell.

–I vosaltres us la creieu?

–I ara! Mònica és un lloro. Parla per no callar. Fa pinta de... de... La vesteixes amb un davantal i sembla la cotorrra del mercat. És un mico, una...

Miquel no sabia què mes dir per desviar l'atenció; va callar, doncs, i el silenci va pesar com la llosa d'un sepulcre. Uns segons després Pere va preguntar:

–Què tens contra Escobar? Digues-nos la veritat. Què busques, reialment?

Pamela es va alçar, va fer dos passes i els va donar l'esquena; va recolzar les mans a la paret i va abaixar el cap. Llavors, va parlar.

–Me'n vaig enamorar. Sé que sona molt malament, però és així. Totes les de l'equip de vòlei estàvem boges per ell i féiem el que fóra per cridar la seua atenció. La seua cosina el tenia al Tuenti i el vam agregar. Us ho podeu imaginar, un tio més gran, i nosaltres, unes bledes. Era una boinicària, la jupa de cuir negre i el serrell cap amunt; semblava Justin Biever amb la cresta dels cabells.

Pere i Miquel es van mirar de reüll.

Eren criaturades –va continuar Pamela–. Un dia vaig penjar unes fotos i em va comentar que era molt guapa, que podia ser una actriu. Me'n va demanar més. M'ho vaig prendre com un joc i li'n vaig enviar unes amb biquini, només a ell, posant com una model. A quina mala hora –Pamela va plegar els braços sobre els pits–. Em va amenaçar que les pujaria al Tuenti i em vaig espantar. Li vaig demanar que no ho fera, m'hauria mort del ridícul, i ell a canvi em va exigir més fotos, primer amb sostenidor i després... –Pamela va fer un somic–. Després sense! No sabia com desempallegar-me'n. I li'n vaig haver d'enviar més.

–Maleït porc! –va exclamar Pere–. Mereix la mort. Jure pel més sagrat que el mataré amb les meues pròpies mans. Agafaré una pistola i li obriré el cap.

Tot ell tremolava, pres dels nervis. Miquel, de la seua banda, va fer un xiulit i es va asseure.

–No, Pere, tu no mataràs ningú. Açò és cosa de la policia –va dir pausadament–, ells tenen mitjans per atrapar-lo. Poden... poden agafar el seu ordinador i regirar-lo com un calcetí. Els hem d'avisar.

–No, no puc –va implorar Pamela–. Em va dir que pujaria les fotos si mai deia res.

–Però no t'adones que ets a les seues urpes? Si avisem la policia es cagarà a les calces, però si no, continuarà fent-te xantatge, no te'l llevaràs mai de damunt.

Pamela es va abocar sobre l'ordinador i es va posar a graponejar les tecles sense trellat ni forrellat. Pere li'l va arrabassar de les mans.

–Miquel té raó, no podràs esborrar tos els arxius, i encara que ho feres no podries saber si quedarà algun rastre en algun lloc. Açò t'està destruint, Pam, més que no creus. El que hem de fer...

Els altres es van quedar sense saber què és el que havien de fer. Tot d'una van sentir sorolls, a la part de dalt algú obria la porta. Miquel va apagar el llum de la taula. Sense pensar-hi, els tres es van buscar i es van arrupir com una llorigada. De la planta superior els van arribar unes veus i rialles.

Extret del llibre

«La banda dels mitjos lladres»

Autor: Pasqual Alapont

Il·lustrador: Enric Solbes

Col·lecció El Micalet Galàctic

Edicions Bromera


ACTIVITATS
1.- Reflexiona a partir del títol de la novel·la: «La banda dels mitjos lladres». T´has sentit alguna volta «mig lladre»? Explica-ho.
2.- Explica què hauries de fer si fores víctima d´un cas d´assetja­ment o si saberes que algú està sent assetjat.
3.- Escriu un relat en què els teus millors amics i tu formeu una ban­da per defensar els companys que patixen assetjament a l´escola. En­via´l per correu postal, amb un dibuix a Grupo Leo. Apartat de Correus 3.008, 03080 Alacant. Indica-hi el teu nom, cognoms, curs, col·legi, nú­mero de telèfon particular i e-mail dels teus pares.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

Noticias relacionadas

Enlaces recomendados: Premios Cine