La notícia anava en primera plana i, a l'interior, ocupava tota una pàgina. El senyor Klaus havia tingut èxit. Després de mesos de treball, havia trobat el tresor de les piràmides.
L'estranya nau del senyor Klaus va navegar prop de la costa durant uns quants mesos. Segons les informacions el vaixell afonat es trobava només a quaranta metres de profunditat. Alguns veïns i estudiosos de la universitat s'oferiren per treballar en les immersions i en la catalogació dels objectes recuperats. Però el senyor Klaus es mostrà gelós i reservat i declinà de forma tan educada com categòrica qualsevol ajuda.
Tot ho farien ell i quatre homes, quatre bussos experts que passaven el dia fent immersions. Les troballes es netejaven, primer a la nau i, després, al xalet de la costa. Al xalet eren zelosament guardades en les antigues quadres habilitades ara com a magatzems. Molta gent volia veure els tresors. El senyor Klaus demanava paciència. Deia que en finalitzar els treballs de recuperació i neteja, quan ja no hi haguera perill de saquejadors, mostraria les troballes al món. I que els veïns de la Torre serien els primers que contemplarien el que ell qualificava de «grans meravelles dels tresors de les piràmides».
Aquest dia arribà. I el mateix grup de personalitats selectes, escollides entre el bo i millor de la societat de la Torre, van ser convocades a Vil·la Sirena, que mostrar-los les peces recuperades i restaurades. També hi van acudir uns quants periodistes.
Tia Sofia aconseguí una invitació, i jo vaig estar calfant-li l'orella tot el sant dia, perquè em deixara acompanyar-la. A la fi, farta que la perseguira per tota la casa, amb la cançó de l'enfadós, va pegar la cabotada.
El dia de la presentació hi havia una gran expectació. Els convidats van arribar i aparcaren els cotxes davant Vil·la Sirena. El senyor Klaus ens féu passar a un saló, amb dues grans taules plenes de beguda i canapés:
-M'he permés disposar alguna coseta per a picar, mentre els convidats van arribant. Quan eixiren tots, ens encaminarem de seguida a les antigues quadres. És el lloc on guarde i restaure les peces trobades.
Els convidats, vora una vintena, van aplegar puntualment. Tots estàvem en punxes. El senyor Klaus conversava animadament amb tothom, més inflat i content que un titot, orgullós de l'èxit.
En això, van sentir crits i alguns trets foradaren el sostre del saló. Un grup d'homes va irrompre en la sala. Anaven encaputxats i armats amb rifles d'assalt. Van disparar alguns trets a l'aire i ens ordenaren apinyar-nos contra la paret:
-Siguen obedients i ningú resultarà ferit. Venim per les antiguitats.
-Què? No! No permetré, no tenen cap dret a robar-les!
El senyor Klaus, amb una mostra de valentia i temeritat tan admirable com inútil, provà d'enfrontar-se a qui havia parlat. Però era massa fort i el tombà en terra d'un colp de puny. El que succeí després va ser molt ràpid. Ens van espentar fins al soterrani, fent-nos baixant d'un en un per una estreta escala de fusta. Van redolar, amenaçats per les armes i els crits dels assaltants. Una vegada amuntegats al soterrani, ens deixaren tancats i a les fosques. Degueren col·locar alguna cosa pesada sobre la trapa, perquè, a pesar dels esforços, no aconseguírem obrir-la.
Vam estar tancats i incomunicats una hora. Una hora interminable en què van cridar i colpejar les parets amb l'esperança que algú ens sentira i ens rescatara. Finalment, la porta s'obrí ens van alliberar. L'ambient estava carregat de fum i el panorama que vam veure, a l'exterior del xalet, era desolador. Els lladres s'havien emportat les peces recuperades i havien botat foc a les quadres, per esborrar les pistes.
L'endemà van trobar el camió en què van fugir els lladres. Buit i abandonat en un descampat, al costat de l'entrada a l'autovia. La policia va suposar que els lladres devien haver traspassat el contingut del camió a un altre vehicle per a esborrar qualsevol pista que els delatara.
Aquell mateix dia, poc després de dinar, sonà el telèfon de ca l'àvia. Tia Sofia va pujar a buscar-me. Els ullets li brillaven i esbossava un somriure misteriós:
-Fa una vesprada molt agradable, no trobes? T'agradaria acompanyar-me a visitar el vaixell del senyor Klaus? El sergent Marí ha accedit a interrogar els membres de la tripulació, tal com jo vaig suggerir-li...
Intuïa que tia Sofia m'amagava alguna cosa. El sergent Marí mai no l'hauria convidada, si ella no s'hi haguera autoconvidat per alguna raó. Vam eixir de casa i ens plantàrem al port en un no res. Al moll ens esperaven el sergent i dos agents més. Eren vora la nau del senyor Klaus. Els tripulants seien en uns bancs de pedra, mentre els agents els interrogaven.
Extret del llibre «Misteris SL»
Autor: Francesc Gisbert
Il·lustrador: Jesús Huguet
Col·lecció El Micalet Galàctic
Edicions Bromera
1.- Les protagonistes dels sis relats policíacs que constitueixen «Misteris SL» són tia Sofia, una dóna gran tafanera i observadora, i Alícia, una joveneta que descobreix que la velleta tranquil·la que imaginava és en realitat una investigadora sagaç. Imagina-te-les i fes una descripció de cadascuna.
2.- Per què creus que tia Sofia sospita de la tripulació? Quins motius poden haver endut els mariners a robar les antiguitats?
3.- T'atreveixes a escriure un relat policíac? Després de llegir «Misteris SL», segur que sí. Envia'l per correu postal, amb un dibuix a Grupo Leo. Apartat de Correus 3.008, 03080 Alacant. Indica-hi el teu nom, cognoms, curs, col·legi, número de telèfon particular i e-mail dels teus pares.
