Ara fa justament un any recomanàvem des d'aquestes mateixes pàgines l'obra La llum de les estrelles mortes, el primer recull de contes de Josep Manel Vidal (L'Alcúdia de Crespins, 1965), guardonat amb el Premi Soler i Estruch en el 60é Certamen Literari Castellum Ripae (2016) i publicat el 2017 per Edicions del Bullent. D'ell apuntàvem, però, que aquest autor és conegut sobretot pels seus poemaris repetidament premiats, entre els quals destaquen El teu nom és un ésser viu (2011), La fràgil arquitectura dels teus gestos (2013), Tots els colors de la tardor (2013) o El cor mineral de la margarida (2015) i, en efecte, Vidal retorna enguany a la poesia amb Aquelles solituds d'on veníem, que va aconseguir el Premi Festa d'Elx 2017. En aquest nou poemari, l'autor presenta, seguint la línia de llibres anteriors, un conjunt de vint-i-set proses poètiques i una postdata que tenen com a eix central el desamor. Un llibre breu, però de lectura ben intensa, en el qual ens ofereix una atmosfera que balla, paradoxalment, entre el desencís i l'esperança, com bé diu ell mateix en una de les proses: «l'amor et mata i et viu», obstinat a sobreviure al desamor: «He volgut ofegar les funcions de la pena amb els sucs biliars de l'esperança. He desitjat que allò que parla sense veu, fos una pausa abans de tornar a alenar l'estima». Cal dir també que aquest ball de desencants, passa per «totes les tonalitats del gris», sintagma que, a més a més, dóna títol a una de les proses poètiques, encapçalada per un vers de Joan Navarro, que podria definir perfectament l'essència del llibre: «Plorós, menjo cendra sota timbals de runa». En aquest sentit, és important fer notar que les referències literàries són un dels encerts del llibre, en tant que llevat de tres excepcions, fan de falca a cadascuna de les proses poètiques i són el punt de partida de cada reflexió. Així, trobem les solituds de Josep Manuel Vidal bressolades pels versos de poetes que van de l'Antoni Ferrer de la citació inicial ( «si no haguéssim sigut,/el retorn al no-ser no ens seria desfeta») al Ramon Llull de la postdata («Els camins de l'amor són llargs i breus»), passant per Neruda, Laura Dalmau, Maria Mercè Marçal, Josep Porcar, Susanna Lliberós, Georges Braque, Isabel García Canet, J.L Borges, entre molts altres autors d'èpoques i procedències diverses.
Des del punt de vista lingüístic és important destacar que la contenció del llenguatge és segurament el que poetitza la prosa de Vidal a través de la creació d'unes imatges plenes de força que colpeixen l'anima del lector a primer cop d'ull. D'aquesta manera, trobem trombes d'enumeracions en les quals no hi ha ni un sol verb, que únicament apunten una idea, una imatge, una sensació que el lector ha d'interpretar: «El tast salobre dels matins. El miratge del gest en la memòria». «La pràctica del desperfecte sobre la fragilitat. La compulsiva traça de les esquerdes entre l'aproximació fallida dels versos». Imatges i sensacions que se sostenen sobretot sobre camps semàntics relacionats amb les pèrdues i els comiats: solituds, runes, desperfectes, trencadisses, esquerdes, enyorances, absències, vidres trencats, andanes, absències, adéus, que deixen el jo poètic immers en aquest «soliloqui imaginari» fruit de la desfeta. I malgrat tot, per al poeta encara hi ha esperança, perquè "la solitud és una eventual parada entre dos punts d'estima".
En definitiva, com ja passa en altres de les obres de Josep Manuel Vidal, Aquelles solituds d'on veníem és un llibre que es pot veure, tastar, olorar, i sentir amb l'oïda i amb la pell, i allò que plana sobre tots els sentits com una brisa de mar, com el tast del salobre, és el soroll de l'enyor, el regust de la sal.
