Información

Información

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Joan Valls i Jordà: L'esperança amb foc de llibertat

En l'any que es cumpleix cent anys del naixement del poeta alcoià Joan Valls, una de les veus més extenses i profundes de la literatura catalana del segle XX

Joan Valls en el seu domicili, davant la seua biblioteca personal. Paco grau / aRxiu municipal d'alcoi

Al número 7 del popular carrer Sant Francesc d'Alcoi hi ha una placa de metacrilat que l'Associació Cultural Amics de Joan Valls va fer instal·lar-hi l'any 2009 «En memòria i reconeixement del seu exemple civil i la seua tasca de dignificació de la llengua i literatura catalanes». En un piset d'aquella casa va nàixer el poeta Joan Valls l'1 de maig de 1917, fill del barber Baptista Valls Reig, originari de Muro, i de l'alcoiana Teresa Jordà Arques, tercer dels quatre fills del matrimoni. Com han assenyalat Emili Rodríguez-Bernabeu en el pròleg a l' Obra poètica de 1981 i Adrián Miró a la seua biografia Joan Valls, vida y obra de un poeta (1989), el simbolisme de la data es carrega de significació quan contemplem en perspectiva la trajectòria literària i vital del nostre autor. En efecte, en el fons de la seua obra batega sempre, matisada per les circumstàncies concretes de cada moment històric, una consciència clara de pertinença a la classe treballadora i un compromís explícit amb els anhels de llibertat i justícia social. Els 72 anys i quatre mesos que Valls va viure s'entrellacen amb episodis crucials del segle XX que el marcarien com a home i com a poeta, distinció merament formal en el cas que ens ocupa. L'elecció del català com a llengua literària a partir de La cançó de Mariola (opció que ja té un precedent en la peça teatral Quatre de la terra, estrenada en 1934), amb el sol concurs d'una anacrònica gramàtica del pare Fullana i publicada per compte propi en 1947, té molt a veure amb la fidelitat de l'autor als seus orígens. Aquest gest de normalitat lingüística i cultural, però, no ho era gens en plena postguerra, i més tractant-se d'un home que havia simpatitzat amb la causa republicana, per a la qual havia escrit poemes (parcialment arreplegats en Poemes de la Guerra d'Espanya, 2006) i obres de teatre en castellà, que quan va acabar la guerra va passar 11 mesos tancat a la presó i que fins al 1953 no seria eximit d'antecedents penals. Necessitat expressiva d'una poesia que es proposava cantar el paisatge nadiu i l'experiència amorosa amb la dona que aquell mateix any es convertiria en la seua esposa, Roser Colomer Nadal (la Sara dels seus poemes), o desig d'allunyar-se també a través de l'idioma de les faramalles imperials del franquisme, el cas és que el canvi de llengua literària es donava enmig del desert cultural de la postguerra valenciana, sense precedents cultes propers i deslligat de tota tradició literària autòctona i dels nuclis resistents del catalanisme. El pas a la llengua autòctona resultaria transcendental, òbviament per al mateix autor, que alçaria una importantíssima obra en aquesta llengua integrada per 21 poemaris independents i 18 peces teatrals que a partir de primeries dels seixantes recuperarien i dignificarien el gènere decimonònic alcoià del «sainet fester», però també per a les generacions futures d'escriptors i per al conjunt de la societat. La gran popularitat que Valls va arribar a tenir a Alcoi, encara en vida del poeta, deu molt en el fons al doble exemple literari i humà, cívic, el sociopolític i el lingüisticocultural, íntimament units i indissolubles en l'ideari i la pràctica de l'autor. Però hi ha un altre aspecte de la seua biografia, en rigor de la seua biologia, que cal tenir en compte per comprendre el sentit i abast de la seua obra literària. Valls es va veure afectat durant la infantesa per una esclerosi a la columna vertebral que va impedir-li el normal desenvolupament del cos. La seua fou en gran mesura una infància solitària que va aguditzar en ell una capacitat d'observació, una sensibilitat i un afany de superació realment admirables. La poesia i la música, com a percussionista i cantant a la Nova de l'Iris i també com a violinista a la Simfònica Alcoiana, van venir ben prompte en auxili del solitari, que hi va trobar les eines espirituals indispensables per afermar la seua personalitat i forjar l'excel·lència del seu ofici poètic.

L'obra poètica

La cançó de Mariola, el seu llibre fundacional (amb anterioritat havia publicat Sol y nervio en 1936, el primer d'un total de 10 poemaris en castellà), propicià el seu contacte amb els reduïts grups valencianistes de l'època, també amb Joan Fuster, que l'inclogué en la seua Antologia de la poesia valenciana 1900-1950 (1956). Fou Fuster qui va classificar aquella primera obra de Valls dins el «paisatgisme sentimental» de preguerra i qui l'animà a escriure en valencià normatiu, que Valls estudià per correspondència en els cursos de Lo Rat Penat de Carles Salvador. Però llevat de Grumet a soles (1958) i d'algunes peces soltes de les antologies de poemes premiats que va editar en forma de llibres autònoms, aquell tipus de poesia no tindria continuïtat en la seua obra. Ens trobem en els anys cinquantes i seixantes, els anys poèticament més fèrtils de l'autor almenys pel que fa al nombre de títols, en l'etapa de formació i consolidació poètica. Aquesta etapa ha estat definida per un dels principals estudiosos de la seua obra, Ferran Carbó ( La poesia de Joan Valls, 1991), com la del predomini de l'intimisme, temàticament decantat cap a la soledat (el mite de l'home-illa, com assenyala Rodríguez-Bernabeu, és un dels més recurrents de la seua poesia), la memòria, les reflexions sobre la infantesa, l'amor o la poesia, entre d'altres, estretament lligada a la meditació existencialista i, des del punt de vista formal, hereva de la tradició postsimbolista que representa entre nosaltres un Carles Riba. També la prospecció d'ordre metafísic, des de la base d'un cristianisme d'arrels humanistes, sovinteja en aquests anys ( Tast d'eternitat, 1960). Alguns títols d'aquest gran cicle són L'home pot ésser àngel (1952), Presoner de l'ombra (1955), Paradís en blanc (1964), els cèlebres Versos a Sara (1967) o Posicions terrenals (1969), aquest darrer un punt d'inflexió que marca el viratge de la poesia de Valls -el títol n'és ben explícit- cap a una poesia més realista, més explícitament connectada a l'experiència concreta i la quotidianitat, que marcarà la següent etapa. Amb tot, la poesia de Valls sempre ha avançat en espiral, per acumulació de recursos poètics i capacitat expressiva, sense renunciar mai als guanys aconseguits en cada llibre i sense canvis bruscos. Això explicaria que el vessant més decididament realista de la seua poesia no decaiga mai en l'esquematisme ni en la pobresa expressiva o la simplicitat reflexiva que arrossegà i llastà gran part del «realisme històric». La seua posició en el món a través de la indagació poètica (per a ell la poesia és bàsicament una font permanent d'aprenentatge, reflexió i afirmació vital i personal) s'explica molt bé a partir d'algunes paraules-clau del seu vocabulari, amb diferència un dels més rics i esponerosos de la poesia del seu temps: la «bonhomia», que defineix molt bé el tarannà moral de l'autor, incardinat sobre les virtuts elementals d'una bondat d'arrel popular; el «proïsme», que marca la distància entre un mateix, l'individu conscient, crític i sensible, l'«home-illa», «l'eremita» i la massa indiferenciada i alienada dels altres. La dialèctica que l'autor manté amb els seus conciutadans a través de la seua poesia -i en aquest sentit la ciutat d'Alcoi esdevé l'escenari concret, el microcosmos observat i apamat, on es desenvolupa el drama universal de l'home-, de vegades expressada amb tota l'acritud de l'incomprès, el solitari ( Hereu de solituds, 1972) o el rebel, aconsegueix peces mestres com Breviari d'un eremita urbà (1975) o Sonets de la fita obscura (1984). Tenim en aquests llibres el Valls més agut i insidiós, més àcid i burleta, el de la ironia ben esmolada, que també explotaria el vessant més popular en les aproximadament 500 composicions costumistes que l'autor va publicar durant uns anys al periòdic Ciudad sota el pseudònim de Serafí. Com en els sainets d'ambient fester, amb els quals aquestes mostres de poesia menor s'articulen en to i registre lingüístic, Joan Valls s'hi revela com un veritable mestre de la llengua. Els girs, les expressions i el lèxic d'aquestes peces són un tresor de la parla popular alcoiana del seu temps, com ho demostra el fet que el lingüista Eugeni S. Reig els haja dedicat un estudi complet en el seu El borum i els gospins. El lèxic tradicional d'Alcoi en l'obra de Joan Valls Jordà (2017).

Amb la mort del dictador Franco en 1975 i els primers compassos del nou règim, el gir que ja es dibuixava en Posicions terrenals cap a una poesia de la concreció i la realitat ubicades en els diversos plànols de l'esfera quotidiana va adquirint la dimensió d'una autèntica recuperació de la memòria històrica i personal, un «ajustament de comptes» amb la llarga nit del franquisme que es desplega amb tota la intensitat en Les hores vives (1978), un dels seus millors llibres. El poeta, que comptava 62 anys quan va publicat l'antologia Temps de saó (1979), un dels tres volums on va aplegar la seua poesia premiada en un centenar de concursos, havia tramès revisada uns anys abans, en 1977, la seua obra publicada fins aleshores, que editaria sencera, prologada per Emili Rodríguez-Bernabeu, l'Institut d'Estudis Alacantins. El projecte, retardat amb tota mena de sinistres maniobres per influents anticatalanistes locals, veié per fi la llum en 1981 en una edició infestada d'errades que arreplegava l'obra poètica de Valls fins al 1975. Després vindrien els últims tres grans llibres, que constitueixen a parer del poeta i professor Lluís Alpera un cicle diferenciat i on Joan Valls culmina de manera brillant el projecte de balanç vital ja iniciat sobretot amb Les hores vives posant negre sobre blanc la memòria personal i col·lectiva i apostant encara, amb renovada esperança, per un futur de llibertat i justícia, en els llibres Anys i paranys (1985), Quadern vermell (1986) i el ja pòstum La rosa quotidiana (1990).

Present i futur de la seua obra

Malgrat que l'obra de Valls és juntament amb la del seu contemporani Vicent Andrés Estellés la més extensa i valuosa del seu temps al País Valencià, el nostre autor és poc més que un desconegut fora dels cercles de lectors especialitzats i d'alguns àmbits acadèmics. I ho és, entre d'altres coses, per una raó palmària: per la inexistència d'una edició actualitzada de la seua obra poètica. Hi ha hagut i hi ha, és veritat, un considerable esforç civil per mantenir viu el seu llegat i la seua memòria que es concreta en les 8 antologies que se n'han publicat entre 1983 i 2017, en els 7 estudis i monografies dedicats a la seua obra, en els 3 volums d'homenatges poètics que ha rebut, en la citada biografia d'Adrián Miró, en la reedició de La cançó de Mariola (2007) i de Tast d'eternitat (2012). Hi ha la musicació que alguns cantautors han fet de poemes seus i les peces polifòniques d'alguns compositors. Hi ha creacions que s'inspiren en ell del món de la plàstica per ací i per allà. Hi ha tot el treball que ha desplegat l'Associació Cultural Joan Valls i Jordà des de 1990, les 24 edicions dels Premis Joan Valls i Jordà per l'Ús i Promoció del Català, els homenatges i recitals que cada 1r de maig es fan a la Placeta del Fossar alcoiana. Hi ha hagut també aquest Any Valls del centenari instituït per l'Ajuntament d'Alcoi i impulsat per entitats locals i comarcals de tota mena (culturals, musicals, teatrals, festeres i fins filatèliques). Amb tot, hem perdut una magnífica oportunitat per aplegar la part més valuosa de l'obra de Valls (els 17 llibres independents més les 3 antologies de poemes premiats) en una edició solvent capaç de traspassar les fronteres dels especialistes i d'arribar al gran públic. L'Acadèmia Valenciana de la Llengua, malgrat els numerets d'última hora i el plenari celebrat a Alcoi per a la galeria, va dimitir de les seues obligacions quan va descartar dedicar l'any 2017 al poeta tot i les demandes reiterades dels responsables municipals i d'Amics de Joan Valls. El mal, al capdavall, és que Joan Valls i Jordà és per a bé i per a mal la xifra de l'excel·lència però també dels dèficits i els deutes i de la manca de projectes sòlids per a aquest país nostre que encara diem valencià. La placa del número 7 del carrer Sant Francesc conté aquesta cita: «I ens apleguen al cor les rebel·lies / de l'esperança amb foc de llibertat». Cruel ironia que el poeta de la llibertat i l'esperança puga ser vençut al final per tanta desídia, tanta incompetència i per un oblit tan enterc.

( *Manel Rodríguez-Castelló es escriptor, poeta i president d'Amics de Joan Valls)

Lo último en INF+

Compartir el artículo

stats