L'escriptor gallec Suso de Toro ha compilat els seus articles dels darrers anys sobre Catalunya en el volum La lliçó catalana (Editorial Gregal). Caldria dir, d'entrada, que Suso sent admiració per la cultura i la societat catalanes i ha seguit l'anomenat procés soberanista. El volum reuneix una setantena de textos -alguns antològics- però tots ben articulats, amb arguments i observacions lluminosos, i escrits amb una prosa efectiva i transparent. Els articles del gallec, publicats la majoria a Eldiario.es, són en castellà i els del diari Ara -una tercera part- són en català. En el gallec hi ha un gran estupor en veure, primer, la indiferència, després la incomprensió i l'hostilitat dels mitjans de comunicació, dels intel·lectuals i dels polítics espanyols envers la Catalunya en rebel·lia. L'anàlisi de Suso de Toro incideix en la proposta il·lusionant del catalanisme, de construir un estat propi, modern i eficaç, i del combat grotesc dels aparells de l'Estat contra aquest catalanisme. I de tots aquells que han negat sempre la diversitat lingüística i cultural de l'Estat i, en conseqüència, no entenen -no volen entendre- la qüestió catalana.

Per a l'escriptor en la reacció al tema català s'hi ajunta la desconeixença històrica, geogràfica, cultural i lingüística de la Península, amb l'atac furibund. El que espanta és observar la unanimitat en què la premsa i els mitjans espanyols aborden la qüestió catalana: tertúlies on si hi ha cinc tertulians, els cinc pensen igual i més que argumentar, demonitzen les actituds catalanistes. No hi acudeix cap intel·lectual que mantinga -no dic que n'estiga a favor- una posició equidistant sobre l'assumpte, i açò és tot un símptoma preocupant de la salut democràtica de l'Estat. És ben encertada l'expressió que va fer servir un diputat basc: «la Brunete mediàtica», per referir-se'n i que recull Suso de Toro, perquè els mitjans invisibilitzen els dissidents i deixen sense veu tots aquells que no pensen com ells.

Arran d'aquest assumpte és lícit preguntar-se si assistim a l'erosió del pensament democràtic espanyol o si, verament, la transició va ser una etapa de camuflatge del franquisme, en les seues manifestacions més profundes que perviu fins l'actualitat. En llegir La lliçó catalana, un no pot deixar de contestar les dues preguntes afirmativament.