Josep Manel Vidal (L'Alcúdia de Crespins, 1965), conegut sobretot pels seus poemaris repetidament premiats, entre els quals destaquen El teu nom és un ésser viu (Germania, 2011), La fràgil arquitectura dels teus gestos (Onada, 2013), Tots els colors de la tardor o El cor mineral de la margarida, publica ara La llum de les estrelles mortes, el seu primer recull de contes, que ha estat guardonat amb el Premi Soler i Estruch en el 60é Certamen Literari Castellum Ripae.
En aquest conjunt de 10 relats Vidal treballa amb mestria i amb una gran qualitat literària gèneres diversos i alhora complementaris com el terror, l'humor i la ciència ficció que ens recorden als bons escrits de Ray Bradbury, Isaac Asimov, Tom Sharpe, Edgar Allan Poe o els més nostrats Pere Calders i Manuel de Pedrolo. Així mateix podríem dir que La llum de les estrelles mortes és un llibre que «es veu», en tant que hi trobem una gran quantitat de recursos cinematogràfics. De fet, algun dels contes ens recorda a la pel·lícula El Diable sobre rodes, del director Steven Spielberg.
Amb la nit o el capvespre com a rerefons de totes les històries, la mort, la solitud i, moltes vegades, la desesperança, planen sobre el cap de personatges anònims que malden per sobreviure en un món hostil i frenètic. En aquest sentit resulta curiós que a penes trobem un parell de noms propis i un d'ells es repeteix en els protagonistes de dues narracions: Ernest. Però quina és la importància de dir-se Ernest? A més a més un d'aquests protagonistes, en l'afany de despullar-se de records per centrar-se en únic pensament, acaba oblidant-ho tot, inclús el propi nom. En la mateixa línia es mouen els protagonistes de la resta de relats. Així, trobem personatges solitaris que viuen aïllats del món com un escriptor que viu sol en un edifici de pisos buit, atemorit per la seua pròpia ficció; un home que viatja en un autobús conduït a una velocitat de vertigen per un misteriós conductor i que no va enlloc; un vell entestat a traspassar el mirall per trobar-se amb l'estimada morta o un home que travessa una clivella que el porta cap a l'inquietant futur, entre altres. Personatges quasi tots incapaços de fer un pas endavant cap a allò desconegut. Homes i dones que s'estimen més quedar-se diluïts entre la foscor que els envolta que arriscar-se cap a camins incerts.
Amb un llenguatge delicadament poètic, treballat com filigrana fina, Josep Manel Vidal va trenant realitat i ficció fins un punt en què resulta difícil distingir entre un món i l'altre. Ja ho adverteix l'autor al començament del llibre amb una citació de Poe: «Tot el que veiem o semblem és només un somni dins d'un somni». Així, Vidal crea un univers on res no és el que pareix i on el lector no veu més que el reflex de quelcom que ja no hi és: la llum de les estrelles mortes.
