DHa començat a TV3 la segona temporada de Merlí, una sèrie que em té enganxat. La primera temporada, en versió castellana, es va emetre també en la Sexta. La sèrie té per escenari la classe d'un institut de Barcelona, amb alumnes i professors, i com a protagonista hi ha Merlí, el profe de filosofia. Aquesta matèria marca el color de cada capítol, hi posa el títol i apunta alguns trets que es relacionen entre el pensament i la vida quotidiana. El nom de Merlí ens trasllada al mag de l'epopeia artúrica i, a més de ser guia espiritual, connecta també amb les forces obscures.
Més enllà de presentar uns joves -interessants i guapos- en les seues peripècies d'adolescents d'una emotivitat torrencial: amistat, amors i desamors, desitjos sexuals, conflictes familiars, la sèrie resultat simpàtica per l'agilitat amb què en cada capítol aborda qüestions domèstiques i les lliga amb el pensament. La filosofia, mitjançant la sèrie, no és aqueixa matèria que parlava d'abstraccions que remetien a altres abstraccions, discursos que parlaven d'altres discursos. No. La filosofia ací exposa una determinada visió de la vida, l'exemplifica i li dóna relleu pràctic. Es tracta de la correspondència entre pensar i viure, entre les actituds i el rerefons d'allò que comporten, en valors, conviccions, prejudicis... Mai no havia vist la matèria de Plató i de Descartes tan arrelada a la vida.
El fet coincideix amb una presència destacada de filòsofs en les pàgines dels periòdics: Josep Ramoneda, Xavier Antich, Marina Garcés, Ferran Sáez, Ramon Alcoberro, Tobies Grimaltos... Un autèntic aparador de veus que porten a la pràctica quotidiana una manera raonable de pensar la realitat.
Alguna vegada, s'havia fet tant per traure la filosofia al carrer? Per connectar-la a la vida diària? Als assumptes elementals i domèstics? Un llibre recent de Marina Garcés es titula significativament Fora de classe. Textos de filosofia de guerrilla. Que siga fora de classe està bé, «filosofia de guerrilla» potser és una exageració. O no! Perquè confiar en la força transformadora del pensament conté alguna cosa de caire subversiu. Deixar de costat categories convencionals -llenguatge acadèmic, discursos fressats, tòpics- suposa retornar a la força d'un pensament que -en tant que pensa de debò- reinventa el món i la vida.
