«Què passa?» em diu quan prenem seient. Ja li he explicat el motiu de la visita, però és una manera de trencar el gel, potser una mica brusca. Se n'adona i riu. «Saps, venen tantes visites! Que de vegades oblide el motiu... L'altre dia vingueren un grup de xicones d'Olot. L'única condició que havia posat és que em portaren bull, del blanc i del negre, un embotit d'allí que m'agrada molt... Es feren fotografies, i en lloc de dir patata o whisky deien... Saps què? Clítoris! Clítoris!». En la sala del seu taller pengen de les parets grans aquarel·les de vulves i fal·lus, i em sembla natural que aquella colla d'olotines prengueren el clítoris com una mena de lema fotogènic. I li diu a Jesús Císcar: «Ara em passa que cada vegada que em fotografien dic clítoris!».
Trac el catàleg i el comencem a fullejar. A Miquel se'l veu molt content: «Juan Ángel Blasco Carrascosa ha fet molt bon treball. És un historiador de l'art molt competent, que sap contextualitzar cada obra, resseguir la seua història i entendre els motius que la varen originar. Ha sabut valorar les raons de cada canvi de registre en la meua producció artística. També vull destacar el treball de Manuel Granell, que ha fet una excel·lent maquetació. I aquesta portada, tan potent...». Li pregunte si ha estat costós aquell treball de documentació (sé que en el cas d'Andreu Alfaro va ser una feina complicada). «Jo he segut molt acurat en tot això: tinc fotografiada tota la meua obra i perfectament documentada. No, no ha estat difícil. I el resultat és molt bo!».
El text de Blasco Carrascosa introdueix amb encert els moments cabdals de l'obra de l'escultor i destaca la seua relació estreta amb el paisatge de Mislata. Miquel demana al seu ajudant Manuel que porte un exemplar del seu discurs d'ingrés en l'Academia de San Fernando. Em mostra l'inici del text: «La experiencia de la infancia marca mucho. Ella nos conforma y en ella volcamos lo esencial de nuestra manera de ser». I, sens dubte, és així: Miquel Navarro és fruit d'aquell xiquet que jugava amb l'argila en les séquies de Mislata, envoltat de fàbriques, amb les seues xemeneies i els seus magatzems, i amb la seua fauna d'insectes, que tant va influir en les seues escultures més emblemàtiques.
Va passant les pàgines del catàleg i em va comentant detalls d'aquells inicis. S'atura al davant d'uns dibuixos d'un home nu, amb el fal·lus seccionat i la paraula paranoia. «Sóc hipertens, diabètic, una mica neuròtic... I tots tenim una mica de paranoia, no? Mira, aquesta figa és del 69... Primer de fang, després ja de goma...». Miquel segueix passant les fulles, fent comentaris, evocadors i sorneguers. «La meua obra és lírica, plena de sentiments, molt sexual... He evitat la crítica política. Aquests volcans apareixen com a elements sexuals. I aquests trens que entren en un túnel són una metàfora de la penetració... Jo he segut molt atrevit!».
Arribem a algunes de les seues aquarel·les. Li comente que m'agraden de manera especial, doncs amb elles aconsegueix projectar sobre el paper la sensualitat i la textura del fang. «Demetrio Paparoni, un crític de la Universitat de Milà, diu que és el millor de la meua obra... Vicent Todolí també ho creu. No sé, és qüestió de gusts. Fixa't en aquesta escultura, de nom 'Abismal', en la seua simplicitat... No és fàcil de fer». Certament, Miquel Navarro ha aconseguit una preponderància en l'art valencià extraordinària: les seues obres tenen un segell propi, una força interna, que les fa molt reconeixibles i que esdevenen vertaderes icones. Aquell xiquet que modulava argila en la vora de les séquies ha crescut i s'ha transformat en un artista de gran reconeixement internacional. Una metamorfosi realment formidable.
«Quan posaren l'escultura de la font a l'entrada de València, i que tots coneixen com la Pantera Rosa, hi hagué moltes protestes. I no et penses que tan sols del bàndol dretà. No, no... Però ara és un símbol per a tots els valencians que entren en la ciutat des del sud, una mena d'emblema». Li pregunte què pensa del fet que l'hagen repintat ara de color rosa. «El seu color natural és el ferro. Això és obra de l'anterior alcaldessa. Ja veus! Almenys em podrien haver preguntat què em semblava. I també li podrien donar una bona capa de pintura blava al Parotet, que està tan descolorit el pobre... I il·luminar-lo a la nit, no et sembla? És una mica d'atenció, el que demane. Res més! Voler-les un poquet més!».
En canvi, a l'entrada de Mislata, un cartell dóna la benvinguda als visitants amb la imatge d'una de les seues obres. «Ací sempre m'he trobat molt volgut. Ara estan preparant una biennal d'escultura que portarà el meu nom... Jo hi participaré de manera simbòlica amb una peça». Per a Mislata la presencia de l'artista ha estat un fet important, i a poc a poc ha atret altres artistes, com Nico Munuera, Moisés Mahiques, Inmaculada Martínez o Ernesto Casero. Ben portada aquella Biennal de Mislata, podria ser una referència en el panorama artístic valencià.
«Ara estic fent cinema. No, no és porno! La primera pel·lícula es titula 'Tan fort com l'opi!'. Es mostrarà a Sant Sebastià. Una reflexió sobre la vida, la mort, rodada al cementeri. Una mica surrealista, una miqueta estranya, però suau, fina...». Torne al catàleg, i m'explica que bona part d'aquelles obres estan dipositades a l'IVAM. I divuit llibres de dibuixos. El seu desacord amb el nou director, José Miguel G. Cortés (que, per cert, prologa el catàleg: «Esta es una de esas ocasiones especiales en las que el director de un museo se encuentra especialmente satisfecho...») sembla superat, tot i que a Miquel encara li dol tot el que va passar. Possiblement, es podria haver gestionat d'una altra manera, intentant conciliar diverses sensibilitats i projectes expositius. Però, tant se val: la realitat és que ara, per a sort dels valencians, el fons de l'IVAM posseeix una part molt substancial de l'obra de Miquel Navarro.
Toca acomiadar-se. Sobre una taula hi ha unes fotografies de Miquel en plena verema: collint raïm, amb la seua camissa blanca, en la finca de Setaigües. Entre els ceps, s'alcen les figures fàl·liques, els tòtems impetuosos, les icones miquelianes. Em mostra unes ampolles del seu vi, orgullós, de nom Alqueruela. Ara l'està començant a comercialitzar entre alguns restaurants, i en l'etiqueta hi ha una aquarel·la seua. Una nova aventura en la seua combustió constant, pense, mentre Miquel s'encén una nova cigarreta.
