Maria Rosa Sabater i Soliva (Beniopa, 1961), mestra i Llicenciada en Filologia, és coneguda, sobretot, pel seu activisme social i per la seua faceta de narradora a través dels contes Moguda al Museu del Joguet (Ajuntament de Dènia), Coet de Titània, La rateta que col·leccionava col·leccions (Marfil, 2001) i Apici i el figatell (Neopàtria, 2015). Tanmateix, aquesta autora escriu poesia des de mitjan dels anys 80 i ha estat inclosa en dues antologies: Antologia d'Escriptors de la Safor II (1986) i Les veus de la Medusa, Vint-i-una poetes valencianes (1991). Amb el seu primer poemari, Terres d'Altri (2014), amb el qual va obtenir l'accèssit en el Premi de Poesia Martí i Dot de Sant Feliu de Llobregat el 1987, escrit durant anys des de la dècada dels 80, presentava un estil poètic d'introspecció, intimista, però despullat de qualsevol tipus de tabú, fonamentat en dos pilars temàtics: el sexe i la desolació vital, amb un important rerefons de crítica social.
En aquesta mateixa línia Maria Rosa Sabater publica ara A ritme de tango, un poemari molt personal on es deixa la pell i ens obri l'ànima de bat a bat: « Et deixe aquest manuscrit./ Conté tota una vida de percussió./ Hi he estampat contorns d'un sabor especial/ que vénen de molt antic». Amb un cert ressò estellesià, la quotidianitat esdevé un motiu poètic captivador: «Just a la fi de la faldilla / Retrobe la teua mà subjecte a la cuixa./ M'hi bategues rebonica i tendra com si fora una llesca de pa untosa./ Escolte per la ràdio les últimes notícies».
En aquest sentit, un altre dels trets més destacables d'aquest poemari és l'erotisme refinat que impregna la pràctica totalitat dels poemes, malgrat la urgència amb què el subjecte poètic concep el sexe en alguns dels seus versos, com podem observar en «l'altre dia em vaig despertar/ a mitja nit/ La urgència per posseir-te em sacsejava/ com un terratrèmol inajornable». En aquest sentit és important fer notar que de vegades l'erotisme va lligat a un profund sentiment de desolació: «A recer de la pluja, / despentinada i a glopades,/ amb l'ajuda del llençol, / esbrave aquesta passió intrusa».
Tanmateix el que més sorprèn d'aquest darrer poemari de Maria Rosa Sabater, és que trobem un jo poètic, planer i proper, plenament conscient de la seua feminitat, del pas del temps sobre el seu cos, dels seus 50 anys, que ens captiva i ens arrossega cap al seu món interior, complex i ingenu alhora. Hi trobem la dona que enyora els fills que abandonen el niu, la dona que llava el terra amb fruïció, com si així pogués netejar la soledat de l'ànima, trobem la dona que escriu, i sobretot, la dona que desitja per damunt de tot, la dona que es deixa arravatar per un desig punyent i irrefrenable a estones, però elegant tothora. Elegant com el ball que dóna títol a aquest poemari. Encetem, doncs, les vacances dansant «a ritme de tango», un llibre escrit a glopades des de la maduresa, entre desitjos irrefrenables i una corprenedora resignació davant el pas del temps.
